El seu pare, Nicolas Chopin, professor de francès a Varsòvia, havia nascut a Nancy, on la seva família s’havia instal·lat des de feia dues generacions. A vint anys Fryderyk Chopin ja era un pianista complet. Anà a Viena, Praga, Dresden i Berlín i s’instal·là definitivament a París (1830), centre del Romanticisme francès, on desenrotllà una intensa activitat com a compositor i concertista i on es convertí en el professor de l’aristocràcia. A la capital francesa es relacionà amb Liszt, Berlioz, Bellini, Rossini, Heine, Balzac i Delacroix, entre d’altres.
Els anys de vida conjunta amb George Sand (1838-47) foren molt fructuosos: en el seu transcurs creà multitud de composicions. Es traslladaren a Mallorca (1838-39), per fer-hi una estada de repòs, durant la qual s’instal·laren a la cartoixa de Valldemossa; hi compongué 22 dels 24 preludis, opus 28. En el viatge de retorn visità Barcelona i Arenys de Mar. Aquesta estada donà lloc a molta literatura, iniciada pel discutit relat Un hiver à Majorque (1842) de la mateixa George Sand. Féu una tournée de concerts a Anglaterra i Escòcia l’any 1848. Després d’alguns mesos d’inactivitat, morí a París en el seu nou domicili de la plaça Vendôme.
Chopin, com a pianista, tenia una gran reputació; innovà la tècnica del seu instrument, enriquí la digitació (el tercer dit passa sobre el cinquè), modificà l’ús del pedal, etc. La seva concepció era no forçar mai l’anatomia de la mà, sinó utilitzar-ne les capacitats naturals.
La producció de Chopin, bé que no gaire extensa, mantingué un ritme regular fins el 1846, que disminuí notablement. Amb excepció d’algunes obres de música de cambra, d’unes variacions sobre un tema de Don Giovanni de Mozart i de dos concerts, tot per a piano i orquestra, tota la producció de Chopin fou escrita per al piano, instrument del qual sabé extreure totes les possibilitats tècniques i expressives. És difícil, en les seves obres, de distingir una veritable evolució d’estil. La primera època (1820-30) enclou formes preferentment clàssiques (rondó, variacions, sonates, etc). En la segona (1830-39), Chopin mostrà predilecció per les formes lliures, pròpies del Romanticisme, balades i scherzi, obres intensament dramàtiques. En la seva època de maduresa (1839-47) tornà a la forma sonata tractada d’una manera molt pròpia. Les obres d’aquest període eren difícils de comprendre als seus contemporanis. Les seves obres pianístiques formen diferents grups: dinou poloneses (1817-41), diversos quaderns de masurques (1825-55), formes breus i perfectes, quatre variacions, d’un gran virtuosisme, cinc rondós, un dels quals és una cracoviana amb acompanyament d’orquestra, vint nocturns (1833-46), de caràcter nostàlgic, tres sonates, una de les quals és coneguda amb el nom de Sonata fúnebre (1839) a causa de la cèlebre marxa, tres quaderns d’estudis en els quals el gènere assoleix una gran qualitat artística (dotze estudis opus 10, del 1829 al 1832, dotze estudis opus 25, del 1834 al 1836, i tres estudis escrits el 1839), catorze valsos (1829-43), d’esperit diferent del vals vienès, quatre balades (1836-43), concebudes per primera vegada com a forma instrumental, quatre scherzi (1835-43), quatre impromptus (1838-43), un dels quals, l'opus 66, anomenat Fantasia impromptu, és molt popular, vint-i-sis preludis (1839-41) d’una gran originalitat formal, dedicats cadascun a resoldre un problema tècnic determinat, Bolero (1834), Fantasia en fa menor (1842), obra que imposa per la majestat dels temes i l’amplitud insòlita del seu desenvolupament, la poètica Berceuse (1845) i la Barcarola (1846), una de les obres chopinianes més expressives. La simplicitat i la puresa de la melodia de Chopin defuig tot excés retòric. Les estilitzacions de la música popular tenen una significació no solament estètica, sinó que assoleixen una transcendència social com a cant patriòtic. La influència del bel canto, en especial de Bellini, sobre la cantilena instrumental de Chopin és essencial, bé que en la seva obra els ornaments no són mai sobreafegits, sinó que formen part integrant de la melodia. Per les seves innovacions en els camps harmònic, rítmic i agògic, Chopin té un lloc d’excepció en l’evolució del llenguatge musical europeu.