Aquesta finalitat és acomplerta per l’examen de qüestions d’interès comú, per la conclusió d’acords i per la recerca d’una acció comuna en tots els terrenys, com també per la defensa i el desenvolupament dels drets humans i de les llibertats fonamentals. En són exclosos els afers militars, per tal com són competència de la UEO i l’OTAN. El Consell d’Europa té el fonament jurídic en la Convenció Europea de Drets Humans, que els estats membres es comprometen a respectar i a la qual es remeten la resta d’acords, resolucions i tractats de l’organització.
Cal no confondre el Consell d’Europa amb el Consell Europeu, instància de la Unió Europea que reuneix els caps d’estat i de govern. La Unió Europea i el Consell d’Europa són organitzacions independents que, tot i això, col·laboren estretament i de manera estable en matèria de drets fonamentals i democràcia. Tots els membres de la UE (28) són membres del Consell d’Europa (47) i les institucions europees estan teòricament al mateix règim d’inspecció i avaluació que els estats membres.
Els membres fundadors del Consell d’Europa foren Bèlgica, Dinamarca, França, Gran Bretanya, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega i Suècia. Posteriorment s’hi afegiren Grècia i Turquia (1949), Islàndia (1950), la RF d’Alemanya el 1951 (el 1990 inclogué també l’antiga República Democràtica Alemanya), Àustria (1956), Xipre (1961), Suïssa (1963), Malta (1965), Portugal (1976), Espanya (1977) i Liechtenstein (1978). Amb l’ensorrament de l’URSS i l’adopció de la democràcia parlamentària com a sistema de govern, els estats de l’antiga Europa socialista (i els que sorgiren de nou) ingressaren a l’organització: Hongria (1990), Polònia (1991), Bulgària (1992), Estònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia, la República Txeca i Romania (1993), Letònia, Albània, Moldàvia, Macedònia (des del 2019 Macedònia del Nord) i Ucraïna (1995), Rússia i Croàcia (1996), Geòrgia (1999), Armènia i l’Azerbaidjan (2001), Bòsnia i Hercegovina (2002), Sèrbia i Montenegro (2003, des del 2006 Sèrbia) i Mònaco (2004). Andorra hi ingressà el 1994. Amb l’accés de Montenegro (2007), l’organització consta de 47 membres.
L’òrgan deliberatiu del Consell d’Europa és l’assemblea general, formada per 324 representants dels estats membres, elegits democràticament pels respectius parlaments. El nombre de parlamentaris de cada estat és proporcional a la població, i es reparteixen en grups d’afinitat política similars a les del Parlament Europeu. La missió de l’assemblea general és bàsicament consultiva i de debat. Entre les seves funcions hi ha l’elecció del secretari general del Consell d’Europa, del comissionat de Drets Humans (càrrec establert el 1999) i dels jutges del Tribunal Europeu de Drets Humans. L’assemblea emet tres menes de textos: recomanacions (propostes al Comitè de Ministres), resolucions (decisions sobre matèries sobre les quals té potestat executiva) i opinions (respostes a preguntes del Comitè de Ministres). L'òrgan de decisió del Consell d’Europa és el Comitè de Ministres —format pels ministres d’Afers Estrangers—, que tracta de l’estat de la cooperació i l’actualitat política.
Entre les directrius que guien l’acció del Consell d’Europa per a assolir el ple acompliment de la Convenció hi ha l’abolició de la pena de mort com a condició prèvia per a accedir a l’estatut de membre de ple dret (des del 1997 no hi ha hagut cap execució en cap dels estats membres); el monitoratge independent a què son sotmesos els estats membres amb instruments com el Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura, el Comitè Europeu de Drets Socials o el Grup d’Estats contra la Corrupció (Greco); la lluita contra la discriminació per raó de sexe, orientació sexual, raça, ètnia o d’altres; la protecció de les minories a partir del Conveni marc per a la protecció de les minories nacionals; la defensa de la llibertat d’expressió i el pluralisme en els mitjans de comunicació; la protecció dels drets dels infants; l’observació del correcte desenvolupament d’eleccions i consultes conjuntament amb altres organismes com ara l’OSCE i, en el pla local, a través del Congrés d’Autoritats Locals i Regionals; l’educació en els drets humans i la democràcia i el bon funcionament del sistema sanitari. El Consell d’Europa ha hagut de compaginar aquests objectius amb d’altres com ara la preservació de la seguretat i l’ordre públic, camp en el qual el fort protagonisme del terrorisme a partir del tombant de segle constitueix un dels principals reptes, i que tingué un moment de tensió amb la publicació dels centres de detenció secrets (2006). D’altra banda, les pressions exercides per alguns estats membres han posat de vegades en qüestió el marge de maniobra del Consell d’Europa, tal i com a vegades s’interpretaren les sancions imposades a Rússia el 2004 (principalment a través de la retirada del dret a vot) per les intervencions d’aquest país a Crimea i a l’est d’Ucraïna, i el seu aixecament cinc anys després.