Domina al nord el congost del Xúquer i la petita vall de Cortes, on s’assenta el poble; a l’oest i al sud és limitada per una llarga cinglera que culmina a la mola d’El Pisar (1 015 m alt.); a l’est, davalla lentament vers les muntanyes de Millars, més retallades per l’erosió dels barrancs. Forma el sector septentrional del massís cretaci del Caroig. A l’esquerra del Xúquer aquest relleu és continuat per les moles de l’Albeitar i del Moro, fins a la serra de Martés, al límit amb la Foia de Bunyol. La mola de Cortes pertany a l’estat, el qual hi protegeix el desenvolupament de la cabra salvatge, que hi habita lliure en petits ramats. En l’expulsió dels moriscs del 1609, es reuniren a Teresa de Cofrents nombrosos moriscs de la vall d’Aiora i decidiren de fortificar-se a la mola de Cortes amb llurs famílies i ramats. Se'ls uniren moriscs de Xarafull, Xalans i Cofrents ja a punt d’embarcar-se; amb els de Bicorb, Dosaigües i Millars, Castellar i Benedrís arribaren a ésser uns 6 000. Havien elegit com a rei el catadauí Turixí. El lloctinent envià per reduir-los el terç de Llombardia, comandat pel capità Juan de Córdoba, al qual s’uniren forces del governador de Xàtiva Francesc Milà d’Aragó i altres forces locals. Davant la notícia de la derrota dels insurrectes de la vall de Laguar, els moriscs de la mola de Cortes capitularen (21 de novembre) en gran part; en pocs dies la resta fou pràcticament agafada i embarcada després al Grau de València. Turixí, fet presoner prop de Carlet, fou penjat a València. Durant dos anys, encara, es mantingueren a la mola petits nuclis de rebels (morisc).