D’una extensió de 3,5 km 2
, és situat al Pla de Barcelona, al cantó de ponent. Tenia com a eixos principals la Travessera i el camí ral que sortia del portal dels Tallers i que conflueix amb la Travessera mateix a l’actual carrer de Can Bruixa. D’aquests camins en partien d’altres de secundaris que menaven als termes veïns de Sant Gervasi, Sants i Provençana, ultra les vies de la localitat. El terme, doncs, és allargat i estès de llevant a ponent. A llevant arribava fins a l’actual cruïlla dels carrers d’Aragó i de Casanova, on limitava amb Barcelona (la Creu d’en Malla); cap amunt limitava amb Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles pel torrent de Vallescar o de la Creu d’en Malla. Des de Can Balasc (on hi ha el que s’ha conegut com Piscines i Esports) pel camí de la Font dels Ocellets fins a la Torre Melina a l’extrem de ponent, limitava amb Sarrià. A ponent de la Torre Melina limitava amb Esplugues i Provençana (l’Hospitalet de Llobregat) per un braç del Torrent Gornal, fins a la carretera reial de Madrid i la Travessera.
Aquest territori allargat era travessat quasi perpendicularment per diverses rieres que davallaven de la muntanya i que havien travessat prèviament el terme de Sarrià. De llevant a ponent, la primera d’aquestes rieres transversals era la riera de Magòria, que prenia el nom de la partida situada en la confluència actual de la Travessera amb el carrer d’Entença. Aquest sector de llevant, on hi havia les antigues partides d’Ardenya, la Granada i l’Olivera Rodona, fou comprès en la part inferior pel Pla Cerdà (barri de Can Batlló ) i actualment forma part administrativament de l’Esquerra de l’Eixample. Entre la riera de Magòria i la Riera Blanca hi havia el nucli central de les Corts; a partir de la Riera Blanca fins als límits de ponent, on és la Torre Melina, hi havia la partida de Bederrida , que comprèn l’actual Zona Universitària i el Palau Reial; hom tendeix a anomenar impròpiament aquesta partida Pedralbes . Aquesta partida de Bederrida, malgrat que sempre ha estat la més despoblada, és la que apareix primer a la documentació escrita, ja que és citada l’any 945 en l’acta de consagració de Sant Pere de les Puelles. Si bé les primeres citacions històriques sobre el terme de les Corts són del segle X, el lloc ja fou poblat a l’edat antiga; s’hi han trobat restes romanes a diversos llocs, particularment a la Travessera i a Can Batllori. És probable que les vies principals que confluïen a les Corts, la Travessera i el camí ral de Barcelona, fossin dos camins molt antics; la Travessera a l’edat mitjana és citada com a via antiga. A part les rieres principals que davallaven de la serra i que podien tenir un cabal més o menys permanent, la inclinació del terreny motivava l’existència de nombroses rieres menors i torrents que s’estenien fins a Sants, on abocaven a les rieres principals. Aquestes torrenteres, sovint seques, servien de camí i adoptaven el nom de les possessions per on passaven, entre les quals destaca el torrent dels Quatre Camins, que era al mateix carrer de les Corts. Aquesta riera anomenada al segle XII de Matacans, després de recollir les aigües de la riera de Can Feu, passava al terme de Sants, on s’ajuntava amb la riera de Tena (també anomenada riera d’Escuder) i abocava a la Riera Blanca. L’agricultura fou bàsicament de secà: cereals, vinya i olivera, ultra la fruita i una ramaderia casolana. Tanmateix, durant segles i fins al segle XIX s’hi van obrir nombroses mines d’aigua que van permetre el manteniment d’horts al voltant dels masos. Hi havia també força bòviles.
Tot i que el terme de les Corts formava una quadra civil autònoma, pertanyia eclesiàsticament a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, excepte la partida de Bederrida, que depenia de la de Santa Eulàlia de Provençana. Al segle XIX es creà la parròquia de Santa Maria del Remei que comprenia tot el terme; celebra la festa major el segon diumenge d’octubre. A l’administració de la parròquia de Sarrià els homes de les Corts, juntament amb els de la Travessera, tenien jurats propis (anomenats també obrers o prohoms), generalment dos, que actuaven juntament amb dos més, triats per Sarrià. Aquesta administració perdurà fins al segle XIX, en què les Corts obtingué un ajuntament i una parròquia propis, separats de Sarrià. Durant l’edat mitjana apareix, a més, des del 1034 fins al segle XIV una capella dedicada a Santa Cecília, a Bederrida, de situació incerta però que podria ser situada a la vora de Can Feliu, actualment a la part alta de la Diagonal prop del Palau Reial, on al segle XVI encara hi havia el lloc anomenat Santa Cília. Posteriorment aquesta capella, possiblement desafectada a partir de la guerra contra Joan II, fou traslladada vora la parròquia de Sarrià fins el 1581, en què fou enderrocada. A la parròquia de Sarrià, l’any 1699 consta que els habitants de les Corts disposaven d’altar propi que els aplegava.
En l’aspecte civil, el terme de les Corts formà part de l’hort i vinyet de Barcelona i des del 1219 figurà dins les Franqueses del Llobregat , privilegi que mantingué amb Sant Just Desvern fins el 1714, malgrat el fet d’esdevenir carrer de Barcelona el 1385. L’any 1331 Pere el Gran, per sentència, confirmava als habitants de les Corts la franquesa de pagament de la lleuda reial o de Mediona i de la mesura de blat a Barcelona. Aquesta sentència es basava en una del 1274 en què Jaume I declarava francs els habitants de les Franqueses del Vallès, el Maresme, el Llobregat i Olorda, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí, Cornellà, Sant Boi, Provençana, Esplugues, Sants i Sarrià; i en el fet que els homes de les Corts eren francs des de temps immemorial.
Els habitants de les Corts van mantenir aquestes franqueses i hi ha confirmacions del 1567, el 1570 i el 1601, segons consta en el cartulari o Llibre de privilegis reals concedits per los sereníssims reys als habitants en los termes de las Franquesas del Vallès, Maresma y Llobregat, Corts de Sarrià i quadra de Sant Just Desvern , que es conserva a la biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Per aquests privilegis se sap que els habitants de les Corts eren considerats ciutadans de Barcelona i exempts de qualsevol altre impost que no fos l’alberg reial. Els pagesos de les Corts mantenien zelosament els seus privilegis contra els recaptadors de lleudes (particularment el bisbe) i altres impostos que carregaven les mercaderies que entraven a la ciutat, on ells venien els seus productes. Aprofitant-se d’aquestes exempcions devien practicar el contraban, perquè el 1570 els recaptadors pretenien que els homes de les Corts juressin davant el batlle de Barcelona que pagarien lleuda pels fruits i per les mercaderies dels altres que ells entressin o que venguessin a la ciutat. Independentment de les reunions de jurats o obrers de la parròquia, el consell de les Corts es reunia periòdicament per tractar dels afers propis, particularment per confirmar els privilegis.
Encara que hi ha algunes citacions documentals anteriors a la destrucció d’Almansor, el territori de les Corts degué ser devastatat, tot i que molt aviat hi apareix una activitat reconstructora i repobladora en la qual tingué una bona part el bisbe Vives, que posseïa terres al municipi, i fins i tot hi ha nombroses transaccions en què intervenen jueus, particularment a Magòria. A aquesta activitat repobladora i ensems vigilant deu correspondre la Torre Rodona (o Torrodona) de la fi del segle X o començament de l’XI, que encara es conserva, annexa a Can Vinyals. A la toponímia local apareix citada progressivament: el Trull Comtal 986, Ardenya 993, Magòria 994, les Corts 1066, l’Olivera Rodona 1127. Tots aquests noms, en principi aïllats, a la fi del segle XI apareixen ja inclosos “en el terme de les Corts de la parròquia de Sarrià”.
Fins al segle XIX la població es mantingué força repartida a base de masos escampats per tot el territori amb algunes cases concentrades al nucli (actual carrer de les Corts) o a la Travessera i el camí de Barcelona, hostals al servei del transport de l’època.
El terme de les Corts visqué i patí totes les vicissituds del Pla de Barcelona i del país. A les èpoques pròsperes, particularment al segle XVI, en què es construïren grans casals, seguien èpoques d’invasions i trasbalsos. El lloc de les Corts, per la seva situació, sovint fou envaït per les tropes que assetjaven la ciutat durant les guerres del segle XVII i del començament del XVIII, com mostren els plans militars de l’època. Així, a la guerra de Successió, Felip V residí a les Corts a Can Múixiga, que correspon a Can Feló, i també hi residí el duc de Populi, on hi ha actualment El Corte Inglés.
Les franqueses foren vigents fins a la Nova Planta, en què s’establí el règim cadastral. El règim parroquial continuà, però, emmotllat a la nova situació borbònica, és a dir, els homes de les Corts tenien representació pròpia en el consell de Sarrià. Aquesta situació es mantingué fins el 1814, en què els veïns de les Corts feren una demanda judicial perquè per primer cop Sarrià volia imposar-los el nomenament de batlle. Sembla que per aquesta època es trencava la vella harmonia entre les Corts i Sarrià. De fet, a partir d’aquest moment, la política dels dos pobles diferí: Sarrià creixia sota l’impuls dels burgesos i de l’aristocràcia de Barcelona al mateix temps que hi dominava un sentiment molt més absolutista i conservador, on arrelà notablement el carlisme, mentre que les Corts es decantava per un constitucionalisme liberal. Així, aprofitant el període constitucional, el 1822 la junta de veïns de les Corts aconseguí l’aprovació d’un projecte de rodalia de terme nou i el 4 de gener de 1823 es procedí a l’elecció de l’ajuntament de les Corts, independent de Sarrià, a Cal Prat d’en Cuiàs. Amb el retorn de l’absolutisme es tornà a la situació anterior fins a l’octubre del 1836, en què, en ple període progressista, es constituí de nou l’ajuntament de les Corts; l’oposició entre el nou ajuntament i el de Sarrià respecte de les contribucions encara durava el 1841, però el nou ajuntament de les Corts s’organitzà ràpidament. El 22 de juliol de 1837 es promulgà la constitució; com que no hi havia cap església al poble (malgrat que s’havia sol·licitat), es féu la jura no a l’altar sinó davant un retrat d’Isabel II. Cal dir que encara el 1840 al segell municipal constava, en català (amb l’ortografia de l’època), “Poble de las Cors”. Els veïns formaven part regularment de la milícia popular. El 1845 van començar les obres de la nova església i del cementiri. Aquest es construí en un terreny cedit de franc per Vicenç Cuyàs, prop de la Riera Blanca i de la Torre Blanca (Can Granota).
Encara a la primera meitat d’aquest segle, a les Corts no hi havia més de 200 veïns i les relacions comunitàries eren molt fortes. L’autonomia municipal va estar a punt de perdre's el 1867, ja que segons el cens del 1860 el poble no tenia el mínim de veïns requerits per a mantenir l’ajuntament propi, però per aquell any ja s’havia iniciat la construcció de la Fàbrica Batlló (tancada el 1895 i convertida en Universitat Industrial el 1908), que havia de contenir 100 cases per a obrers. El 1856 es construí un camí entre les Corts i la nova via de Sarrià (carrer d’Anglesola).
A partir del 1860, coincidint amb un període d’expansió general com a conseqüència de la industrialització, s’inicià una nova etapa en la història de les Corts; encara que no entrà de ple en la zona d’expansió industrial, s’hi construïren algunes fàbriques, començant per la mencionada Fàbrica Batlló (que sembla que no funcionà mai del tot), es desenvolupà un eixample urbà (les Corts Noves) al costat del nucli vell, i arribà el Pla Cerdà a la part més oriental del terme. A les Corts respectaren l’ordenació de Cerdà en la part que els pertocava, encara que aquest pla no respectava el vell camí de les Corts a Barcelona (Travessera Vella de les Corts, avui carrer del Marquès de Sentmenat), ni tan sols la nova carretera de Sarrià. En aquest extrem s’establí un mercat popular (el Mercat del Ninot), on acudia la població de Barcelona, que s’aprofitava de les exaccions fiscals menors del terme de les Corts, fins que el governador manà de traslladar-lo (1890) de lloc al costat mateix però dins el terme de Barcelona, mercat que fou inaugurat el 1893.
El 1858 el terme de les Corts es dividí en quatre districtes: les Corts Velles
, les Corts Noves
, el Camp de la Creu
i Can Batlló. El nucli de les Corts Velles, a redós del carrer de les Corts, mantingué el vell caràcter rural i menestral que havia tingut durant segles tota la població, i de fet, a part l’establiment de dos centres sanitaris importants, l’Institut Frenopàtic, creat pels metges psiquiatres Llorach i Dolsa, i la Maternitat, aquest barri mantingué el seu caràcter tradicional fins al segle XX, amb grans masos com Can Feló, Can Calopa, Cal Coix, Can Sol, etc., que han romàs fins a l’expansió contemporània.
Al límit de llevant de les Corts Velles, durant la segona meitat del segle XIX es forma un segon nucli de poblament, l’eixample local, anomenat les Corts Noves, que tenia com a eix el nou camí de Barcelona i Sarrià (actual carrer d’Anglesola) fins a Can Ràbia, i, com a centre, la plaça de la Concòrdia, on es construïa la nova església parroquial dedicada a la Mare de Déu del Remei (1849, beneïda el 1850), amb la seva característica torre del Rellotge. En aquesta zona s’establí la nova burgesia i algunes fàbriques com el Forn del Vidre (Cristalleries Planell) i la gran fassina de Can Déu (Déu i Mata) passà a ser el nou centre vital del poble. Entre el 1861 i el 1865 es construïa el camí que unia aquest nucli amb l’estació de Sants (actual carrer de Vallespir), i el 1877 arribava el tramvia de Barcelona al carrer d’Anglesola.
A partir del 1866, en què s’inaugurà la nova casa del comú a la plaça de Comas, s’inicia un altre eix de creixement a la banda de ponent a partir del carrer del Remei, la plaça de Comas i el carrer de Masferrer, de caràcter més residencial.
La vida política de les Corts durant el període de la Restauració fins a l’annexió a Barcelona era dominada pel cacic liberal Josep Comas i Masferrer, propietari local que impulsà el desenvolupament del poble. Durant aquest període Guerau Piera i Piera, pagès arrendatari de Comas, fou alcalde (1871-97) ininterrompudament; consta que fou un cas extraordinari de camaleonisme polític, que s’adaptà al regnat d’Amadeu I, a la República i a la Restauració, però sembla que fou al mateix temps un bon administrador, ja que l’Ajuntament de les Corts era considerat entre els més ben regits del Pla de Barcelona. L’ajuntament feia complir estrictament les normes urbanístiques de l’època, de manera que el 1862 denegava el permís per a urbanitzar entre la riera de Magòria i la Travessera i respectà en tot moment el Pla Cerdà.
Com que el terme de les Corts es considerava un lloc sanitós, fàcilment accessible i conservava en una bona part el seu caràcter rural, s’hi van establir diversos grans centres sanitaris nous: l’Hospital de Sant Joan de Déu (1867), l’Asil de Sant Rafael per a nenes (1888), l’Institut Frenopàtic (1870) i la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits (1885). Les dominiques de la Presentació establiren el 1870, a Can Feló, l’Asil i Col·legi del Bon Consell, que també fou presó de dones (al lloc on hi ha actualment El Corte Inglés) i el bisbe Pantaleó Montserrat creà el Sanatori Major de Capellans Jubilats, que s’acabà el 1877. Del 1885 al 1890 es creà l’Hospital del Sagrat Cor de Jesús. Ja al segle XX, el 1941, fou creat el Sanatori de la Mercè pel metge i sacerdot Pere Tarrés. Molts d’aquests centres encara es mantenen avui, excepte els que eren a càrrec dels ordes religiosos, que aprofitaren l’especulació urbanística dels anys seixanta del segle XX per alienar llurs cases i terrenys. També s’hi féu algun convent, com el de les Carmelitanes Descalces el 1882, alienat, i el de la Sagrada Família el 1893.
La població creixia progressivament: el 1846 tenia 360 h; el 1860, 820 h; el 1877, 2 250 h, i el 1890, 4 811 h. Per aquesta època, a les Corts alguns industrials establiren torres o residències camperoles. Els Planes i Casals posseïen Can Sol de Baix, coneguda també per Can Planes, mentre que els Comas i Masferrer s’establiren a Can Sol de Dalt. Fou reformada la Torre Melina i d’altres. Joan Güell i Ferrer adquirí la possessió de Can Feliu, on féu construir la torre coneguda per Can Güell; el fill d’aquest, Eusebi Güell i Bacigalupi, encarregà a Antoni Gaudí la reixa i la porteria, construïda entre el 1884 i el 1887.
El 1897, per ordre reial, el municipi de les Corts era absorbit pel de Barcelona, juntament amb altres municipis del Pla. Les Corts, amb Sants i Hostafrancs, formà part d’un sol districte. Després de la integració, el terme de les Corts creixia encara a un ritme moderat, excepte la barriada de Can Batlló, que es poblava amb més intensitat. Els censos del començament de segle donen la població de 7 097 h el 1905 i 8 634 h el 1910.
Durant el segon decenni del segle XX començà el veritable procés integrador de les Corts a la ciutat, com a conseqüència de les obres preparatòries de l’Exposició Internacional del 1929. Així, el 1922 el FC Barcelona inaugurava el Camp de les Corts i, l’any següent, el RCD Espanyol establia el seu Camp de Sarrià prop de Can Ràbia, al límit de les Corts i Sarrià, enderrocat el 1997. El 1924, s’obria la Diagonal al terme de les Corts; el traçat d’aquesta avinguda comportà la destrucció de les primeres torres i masies del barri: caigueren el gran casal de l’Estela (a l’actual plaça de Pius XII), Can Calona i Can Feliu. Per aquests anys la Torre Güell es convertia en Palau Reial. Hi hagué un projecte de ciutat jardí que una societat cívica havia establert per a les Corts (excepte la zona de l’Eixample) i part de Sants, però no anà endavant i els amplis camps de les Corts restaren lliures per a l’especulació, que s’imposaria en la segona meitat del segle. Entretant, com a conseqüència de la forta immigració vinguda amb motiu de l’Exposició, es poblà l’extrem occidental de Collblanc a la confluència de la Travessera amb la carretera de Sants, i es formaren diversos nuclis de barraquisme a les Corts, que perduraren fins a la dècada del 1960.
El 1900 es fundà la Coral L’Espiga i el 1907 ja es ballaven sardanes a la plaça de la Concòrdia. Es formaren diverses entitats excursionistes (1909, Agrupació Excursionista Barcanova; 1914, Grup Excursionista Gorg Negre; 1920, Club Excursionista Matiners Incansables) i esportives (1917, CF Catalunya les Corts). El 1912 se celebraren els primers Jocs Florals de les Corts, que guanyà Manuel Folch i Torres. El catalanisme arrelà aviat i fort, sobretot sota l’influx de Domènec Martí i Julià, que exercí molta influència en la vida de les Corts des del seu lloc de director de l’Institut Frenopàtic, com després havia d’influir Pau Romeva des del seu lloc de director de les escoles de les Corts. Apareixen poetes locals com Rafael Nogueras i Oller i Jaume Munné i Fité, que el 1917 col·labora amb el poeta Sebastià Sánchez-Juan en la revista L’Hereu
. Diverses revistes apareixen en aquest període com La Nostra Parla
(1920), Llavor
(1921), però, sobretot, la que tingué més durada i influència, el Butlletí Mensual de la Joventut de les Corts
(1929-36), vinculat a la Lliga; així mateix, el 1933 apareixia el Butlletí del Centre d’Esquerra Republicana del Districte III-les Corts
. De fet, aquesta vida política no impedia que hi hagués accions unitàries unànimes, com la Campanya pro Escoles del 1934, que va aconseguir que Can Gasparó fos convertit en el Grup Escolar Duran i Bas. El 1930 fou fundat l’Orfeó de les Corts i el 1932 el Centre Excursionista Àliga de les Corts. Per aquests temps funcionava també l’Ateneu Obrer de la plaça del Carme, al Camp de la Creu.
El 1940, sota l’impuls del fotògraf Ramon Dimas, es creà a Can Batlló el Club de Beisbol Hèrcules les Corts, capdavanter al país d’aquest esport. El 1952 se celebrava el Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona, l’acte final del qual fou el gran altar construït a la Diagonal al mateix lloc on hi havia hagut l’antiga casa de l’Estela. Amb motiu d’aquest esdeveniment s’eliminaren les barraques que hi havia prop de la font dels Ocellets. Entretant s’anava formant la Zona Universitària a Bederrida, i el FC Barcelona inaugurà el 1957 el nou camp de futbol entre el cementiri de les Corts i la Travessera; ultra la transcendència ciutadana de l’obra, s’urbanitzà la zona, fet que comportà l’eixamplament de la travessera de les Corts. Aquestes obres destruïren dos importants casals de les Corts: Can Bacardí (també conegut per Ca n'Arcàngel) i Can Granota.
Posteriorment han caigut la major part dels casals i les masies de les Corts i fins i tot el nucli urbà de les Corts ha estat amenaçat o destruït. La construcció del Primer Cinturó de Ronda a la Gran Via de Carles III, comportà pràcticament l’esbocinament de les Corts. i donà lloc a un dels centres neuràlgics de les finances i del gran comerç a la ciutat, caràcter manifestat pels Edificis Trade (1969), de l’arquitecte Coderch i de Sentmenat, i posteriorment pels edificis d’El Corte Inglés i de la seu central de la Caixa de Pensions, i per un bon nombre de gratacels, en la seva major part seus de bancs, companyies d’assegurances, etc. El FC Barcelona també aconseguí que al terreny del vell camp es realitzés una construcció intensiva i abusiva. A les Corts Noves encara es manté el vell centre de la plaça de la Concòrdia, amb la parròquia del Remei, d’estil neoromànic, de l’arquitecte Oriol Mestres, acabada el 1849 i reconstruïda després de la guerra civil de 1936-39, que comprèn un notable campanar acabat el 1897. L’estil de l’església fa conjunt amb Can Deu, gran casal senyorial construït al final del segle XIX.
Resten molt pocs antics casals i masies. Destaca la masia del FC Barcelona. La Torre Melina, on el 1661 es beneïa una capella dedicada a la Mare de Déu de la Pau, fou destruïda el 1992. La Maternitat forma un notable conjunt arquitectònic, amb edificis d’interès, sobretot els que projectà l’arquitecte Camil Oliveras i Gensana i el pavelló noucentista construït per Josep Goday el 1924.
El Camp Nou del FC Barcelona és obra dels arquitectes Mitjans, Soteras i Garcia-Barbón. Fou inaugurat el 1957 i ampliat el 1982 i el 1994, amb cabuda per uns 100.000 espectadors; té, a més, les instal·lacions annexes del Palau Blaugrana (I i II), i el Miniestadi, amb una capacitat per a 20.000 espectadors. A la plaça de Comas hi ha l’edifici de l’antiga casa del comú de les Corts, d’estil neoclàssic vuitcentista, construït en 1884-86, on es guarda una important col·lecció d’obres del pintor Antoni Fabrés i Costa (1854-1938), i a la barriada de Collblanc hi ha l’església neoromànica de Sant Ramon. El cementiri de les Corts conserva algunes escultures d’interès i una capella i dependències modernistes. Inclou una interessant secció jueva.
El 1955 hom inicià la construcció de la Ciutat Universitària, a l’oest de l’antic terme. Gairebé a l’altre extrem de la Diagonal, el 1992 fou inaugurat un modern centre comercial (Illa Diagonal).
El districte constituït el 1984 amb el nom de les Corts, comprèn, delimitats per la Diagonal (llevat del triangle format per la confluència de la Gran Via de Carles III i l’avinguda de Sarrià) els barris de Pedralbes i el de les Corts, el qual arriba fins a la plaça de Francesc Macià i limita, per la banda de Mar, amb els districtes de l’Eixample i Sants i el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat. El 2009 vivien al districte 83.296 persones, de les quals 47.664 ho feien al barri de les Corts.