i Miquel Costa i Llobera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Miquel Costa i Llobera

Miquel Costa i Llobera
© Fototeca.cat
literatura lit i història eclesiàstica hist ecl
Escriptor i eclesiàstic.
Pollença, 10 de març de 1854 — Palma, Mallorca, 16 d’octubre de 1922

Primogènit d’una família de senyors benestants, estudià a l’Institut de Palma, on fou alumne de Josep Lluís Pons i Gallarza. Començà la carrera de dret a Barcelona (1872-75), on conegué Ramon Picó i Campamar, Jacint Verdaguer, Jaume Collell i, especialment, Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch. Publicà la primera poesia a la Revista Balear: La vall (1873), que fou seguida d’altres. Bé que era enemic de la poesia floralesca, participà en els jocs florals del 1874 i obtingué un accèssit a la viola amb La primera llàgrima. Produí notables peces poètiques fins que, el 1875, escriví una peça cabdal de la poesia catalana, El pi de Formentor, que, paradoxalment, no fou ni esmentada als jocs florals del 1878. Aquell mateix any anà a Madrid (1875-77) per acabar els estudis de dret, però, lliurat a la vida cultural i política, no ho aconseguí. Els corrents racionalistes esmussaren la seva fe religiosa i li provocaren una depressió que restà reflectida al poema Defalliment. Anteriorment havia escrit L’arpa, la més romàntica de les seves composicions, i les vibrants estrofes de Miramar. Per pressió del seu pare s’establí a Mallorca, durant vuit anys, i, a desgrat, maldà per adaptar-s’hi. Féu curts viatges a París (1877), Madrid i Toledo (1880). Llegí, aleshores, els autors llatins, castellans, els romàntics francesos i els italians: sentí predilecció per Luis de Granada, Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, Frederic Mistral, Giacomo Leopardi, Alessandro Manzoni i Giosuè Carducci. Escriví l’oda A Horaci, que iniciava una nova orientació, i Temporal (1881). Ampliat el cercle de contactes literaris i eclesiàstics, el 1883 estatjà el seu amic Antoni Rubió i Lluch, al qual revelà la seva vocació religiosa i amb el qual mantingué una llarga correspondència. Superades les resistències familiars, el 1885 anà a la Universitat Gregoriana de Roma, el mateix any que apareixia a Palma el seu primer recull Poesies. Ordenat de sacerdot el 1888, es doctorà en teologia i no tornà a Mallorca fins el 1890. El record d’Itàlia romangué visible en la seva obra, sobretot en les seves Líricas (1899) castellanes. Amb Mateu Rotger restaurà l’església de Monti-sion de Pollença i, en aquesta època, potser per compromisos familiars o per censures a la seva predicació en català, sofrí vacil·lacions lingüístiques, patents en el recull citat de poesia castellana. A partir del 1895 freqüentà les reunions literàries a casa de Quadrado i, més tard, el salonet de Joan Alcover. El 1897 publicà el seu segon llibre, De l’agre de la terra. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics i fou professor al seminari conciliar de Palma. Participà en els jocs florals de Barcelona (1900 i 1902) i fou proclamat mestre en gai saber a Sant Martí del Canigó (1902). El poema premiat el 1902, La deixa del geni grec, fou convertit en òpera per Antoni Massana, amb el títol de Nuredduna (1947). El 1903 rebé un homenatge públic a Mallorca i fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española. Membre, també, de la Causa Pia Lul·liana, prologà el segon volum de les obres completes de Ramon Llull. El 1903 publicà Tradicions i fantasies. Presidí els jocs florals de Mallorca (1904), de Barcelona (1906) i de Girona (1908). La seva conferència a l’Ateneu Barcelonès sobre La forma poètica (1904) assolí un gran èxit. El 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i publicà Horacianes, que, tant per la seva rigor classicista, no exempta d’un fons romàntic, com per la novetat de la mètrica i la plenitud de l’idioma, significava una de les més fermes aportacions de l’Escola Mallorquina a l’esclat cultural del país i, concretament, al naixent Noucentisme. El 1907 donà una segona edició de Poesies, molt ampliada, i féu un viatge a l’Orient i Terra Santa, en companyia d’altres mallorquins —entre els quals, Maria Antònia Salvà—, del qual sorgiren les vint-i-sis estampes poemàtiques de Visions de Palestina (1908). Nomenat canonge pontifici de la seu de Mallorca el 1909, el sacerdot anà absorbint l’home de lletres i foren cada dia més comptades les seves produccions literàries i les seves aparicions públiques. Escriví solament poesies de circumstàncies, traduccions —com les inacabades de Prudenci—, i publicà, com a continuació a Via Crucis (1907 i 1908), dues obres pietoses: Sermons panegírics (1916) i Novenari de la Puríssima (1917). L’esterilitat literària s’accentuà arran de la mort del seu germà Martí (1918), del seu pare (1919) i de la desfeta de la llar. Morí d’un atac de cor mentre predicava al convent de les monges teresianes de Palma. Fou membre corresponent de l’IEC (1918). Miquel Costa representa, amb Joan Alcover, l’esperit d’aquella modalitat poètica que la crítica designà amb l’apel·latiu d'Escola Mallorquina, caracteritzada pel llenguatge meditat, acadèmicament escollit, l’elegància i l’exigència de la forma, l’afecció a la natura i l’animadversió a qualsevol estridència. Hom ha ponderat sovint el classicisme de Costa; però el seu esperit no és ben bé clàssic, sinó essencialment romàntic, fins i tot dins les Horacianes, bé que amb una contenció que l’allunya de les grans figures romàntiques. La seva poesia, com a imatge de l’home, reflecteix un estat afectiu personalíssim, tan estrany a la retòrica com a les novetats inútils.

Col·laboració: 
MDo
Llegir més...