Fruit de la seva admiració per l’obra d’Horaci, Costa —seguint els exemples de Cabanyes i Carducci, de qui prengué el procediment d’adaptació dels metres antics— volgué introduir les formes clàssiques a la poesia catalana (estrofes sàfica i alcaica, entre altres). L’obra, que, malgrat la seva rigorositat clàssica, té encara un fons romàntic, tingué una extraordinària acollida i un gran èxit de crítica (fou editada dues vegades el mateix any). Hom l’ha considerada, per la novetat de la mètrica i per la perfecció del llenguatge, una de les aportacions més valuoses al moment cultural del país.
Anàlisi de l’obra
El volum exemplifica la formulació d’una ideologia a través de la selecció i la interpretació d’uns referents culturals determinats, amb els quals es configura un sistema de valors morals, estètics i socials. Amb voluntat preceptiva i esforç pedagògic en favor de les noves generacions, el poeta vertebra el seu sistema de valors entorn del classicisme. Amb aquest terme es remet a l’esperit inherent a tots els pobles mediterranis, en oposició als països del nord. Aquest esperit és definit per uns valors morals d’ordre, ímpetu i noblesa perenne, contraposats a la terbolesa, deliqüescència i caducitat nòrdiques. En l’àmbit estètic, es defensen les formes belles, mesurades, en harmonia amb un contingut assenyat i que defugen de l’artificiositat parnassiana i els temes i les formes decadents.
Tant en l’observació del paisatge com en l’evocació dels personatges més rellevants de la tradició clàssica antiga (Homer, Virgili, Horaci) i moderna (Cabanyes, Carner) es reconeixen les arrels històriques tradicionals, les quals s’entenen lligades al cristianisme. El llibre esdevé l’execució dels principis estètics que s’hi formulen, de manera que tòpics i gèneres retòrics, imatgeria paisatgística i motius remeten al classicisme. En aquest sentit, l’aspecte més remarcable és l’adaptació que s’hi fa de la mètrica grecollatina, amb patrons accentuals i seguint l’exemple de Carducci, per bé que sense compartir-ne l’ideari. L’ús d’alguna imatge o de tòpics vinculables al decadentisme funciona en forma de contrafactura i com a reacció a aquests corrents. L’obra, vinculable a les teories estètiques de Torras i Bages, vehicula un discurs paral·lel al que Costa defensava en els seus discursos teòrics coetanis, representa un trencament amb el caràcter més romàntic de la seva poesia anterior i acaba convertint-se en una forma més de legitimació del noucentisme, tot i que no arriba a ser-ne un autèntic model. N’hi ha traducció castellana (1928).
Bibliografia
- Batllori, Miquel: La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera. Barcelona, Barcino, 1955.
- Castellanos, Jordi.: Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, Joaquim (dir.): Història de la literatura catalana, Part moderna. vol. 8, Barcelona, Ariel, 1986, p. 246-255.
- Pons i Pons, Damià: Entre l’afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX). Barcelona, PAM / Universitat de les Illes Balears. 2002, p. 113-120
- Torres Gost, Bartomeu: Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Itinerario espiritual de un poeta. Barcelona, Balmes. 1971.
- Vidal i Alcover, Jaume: Estudis de literatura catalana contemporània. Barcelona / Tarragona, Universitat de Barcelona / Universitat Rovira i Virgili. 1993, p. 261-271.