i la Costa Brava | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

la Costa Brava

Sector de la Costa Brava dins el terme de Torroella de Montgrí
© Jaume Ferrández
Nom aplicat a la costa de la regió de Girona.

Sembla que el nom fou encunyat per Ferran Agulló (1905) i publicat pel mateix autor a La Veu de Catalunya (1908) en un sentit restringit (Blanes o Begur), i que Lluís Duran i Ventosa l’estengué des de Blanes a Begur i després a la frontera estatal francoespanyola.

Adoptat pel turisme internacional, el 1965 prengué el caràcter de denominació oficial amb aquesta extensió. El canvi de nom aplicat a les marines de la Selva i de l’Empordà arrelà malgrat la complexitat de formes braves (l’Albera, serra de Rodes, el Montgrí, massís de Begur, muntanyes de la Selva) i baixes —sorrals, aiguamolls— que comprèn (golf de Roses, platja de Pals, corredor de Palafrugell— vall d’Aro, delta de la Tordera).

El sector empordanès corresponent a l’Albera, d’estructura litològica similar a la de la Costa Vermella de la Marenda (granits i esquists metamòrfics), amb un índex d’articulació elevat (24,5 km reals i 16 d’aparents), té com a principals entrants la badia de Portbou, les cales Rovellada, de Garbet i de Grifeu, amb el Port de Llançà, oberts al NE, orientació perillosa, però no tant com la NW de la badia del Port de la Selva, el Golfet i els altres entrants del nord de la península del cap de Creus . Passat el parèntesi d’aquesta península tan retallada (64 km de costa real, tres vegades l’aparent), la corba suau del golf de Roses aboca a una mar de profunditat escassa, la plana de l’Alt Empordà, que reprèn al sud l’orientació NE; la costa contrasta amb l’anterior pel caràcter madur i un índex baix d’articulació, característiques motivades per la tramuntana, que ha emplenat de sorra les clotades, i per la dessecació dels aiguamolls després d’haver-los convertits en salines o arrossars. Els aiguamolls comencen a ponent de Roses (drenats pel canal del Grau); seguint la platja hi ha el riu de les Salines, la Muga, una albufera perpendicular al litoral, una sèrie d’albuferes paral·leles (la Rogera, la Riera, la Fonda, la Llarga), drenades per recs que s’allargassen fins a la gola del Fluvià, molt al nord del riu Vell. L’anomenat Ter Vell, aprofitat pel rec del Molí, desguassa al nord de l’Escala.

La costa corresponent al massís de Montgrí (17,5 km reals i 13 d’aparents) té un índex alt d’articulació, malgrat el caràcter calcari, i és deserta i feréstega, amb espadats subverticals d’un centenar de metres (Miladones, punta del Castell, el Catifoll); les coves, les foradades i les altres illes —les més meridionals i grans són les Medes, davant la punta Guixera, riques en corall— constitueixen un paradigma del relleu càrstic, submergit en part. A l’Estartit comença la llarga platja de Pals (10,8 km), sorrenca, interrompuda per la gola del Ter i la del Daró.

La Serralada Litoral origina la considerada Costa Brava estricta, que comença al sector corresponent al massís de Begur, a la qual els materials paleozoics i els granits donen una gran articulació (31 km de llargada real i 16,5 d’aparent) i on els caps (sa Sal, Begur, Sant Sebastià, Roig) protegeixen cales i platges amagades (sa Tuna, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, el Golfet, la Fosca).

Una de les foradades que hi ha a la Costa Brava, prop de l’Estartit
© Jaume Ferrández
El corredor de Palafrugell separa de les Gavarres aquest massís litoral: l’àmplia platja de Palamós és continuada per la platja d’Aro, més coberta, front marítim de la vall d’Aro, i per les de Sant Pol i de Sant Feliu, enllà d’un seguit de cales. El conjunt forma una costa amable, poc articulada, de 13,5 km. El sector de Sant Feliu a Blanes (33 km reals i 21 d’aparents) és el més llarg de la Costa Brava; a part aquestes dues ciutats, i les viles de Tossa i de Lloret, és totalment incomunicat amb l’interior a causa del muntanyam granític de la Selva; els penya-segats poden sobrepassar els 100 m.

El clima es compon d’elements que l’individualitzen dins la tònica mediterrània de les costes catalanes. Les temperatures mitjanes de gener oscil·len entre uns 7°C a Portbou i 11° al massís de Begur (entre les més altes dels Països Catalans); les d’agost, entre uns 22° a Portbou i 24° llargs de Cadaqués cap al sud; l’amplitud tèrmica anual és, doncs, moderada. Entre Begur i Blanes els dies de glaçada no solen arribar a 10 l’any, i la pluviositat no és tampoc excessiva (de 700 mm anuals a Castelló d’Empúries i Begur a menys de 400 mm al cap de Creus); l’estació més plujosa és la tardor, seguida de la primavera i de l’hivern, mentre que l’estiu és sec. L’absència total de neu, el predomini, tot l’any, de dies assolellats, el grau d’humitat molt petit a causa de la tramuntana (especialment al sector nord) resumeixen els avantatges climàtics. Uns altres vents són el garbí, humit, propi de l’estiu des de la Selva a Begur, i el llevant, molt humit, propi de la primavera i de la tardor.

Fins el 1914 hi hagué solament petits nuclis d’estiueig autòcton (poetes, periodistes, polítics i industrials gironins). El 1926 els pintors de l’escola de París ja havien “descobert” Tossa, havia augmentat l’estiueig barceloní, havien aparegut els primers hotels a Tossa i a Lloret, i Josep Ensesa havia projectat, amb l’arquitecte Rafael Masó, el conjunt residencial de s’Agaró. El 1936 hi havia urbanitzacions a Sant Feliu, Lloret, Blanes i Begur, i s’Agaró i Tossa eren visitades regularment per una clientela britànica i alemanya, respectivament. A la postguerra espanyola (1939-44) hi hagué una lenta represa de l’estiueig, però fins a la postguerra mundial i gràcies al progrés del turisme social (vacances pagades) no prengué embranzida el turisme internacional, que precedí l’equipament i fins les agències turístiques. El 1953 hom inicià un cert millorament de les carreteres, i el nombre d’hotels i pensions era de 87; el 1956, ja de 220 (4.061 cambres); el 1961, de 538, amb 22.188 places, i una capacitat total (amb residències secundàries, pisos moblats i càmpings) de 75.000 persones; el 1964 hi havia 837 establiments amb 21.515 cambres, que representaven prop de 41.000 places; el 1985 hi havia 674 hotels (68.298 places) i 92.320 apartaments i segones residències (461.600 places). Actualment l’equipament hoteler és particularment important a la Selva (Lloret ocupa el primer lloc) i també al Baix Empordà, on són especialment abundants els apartaments. Els càmpings (101 el 1985) són als sectors de sorrals grans (planes al·luvials del Ter i el Daró, delta de la Tordera, badia de Roses).

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...