Constitueix en bona part una reacció violenta contra la crònica de Pere Tomic i la marcada afecció d’aquest envers les faules i les llegendes. La principal novetat de l’obra, escrita en un català marcadament llatinitzant i de molt pobres qualitats literàries, és d’haver aprofitat abans que ningú, per als primers temps de l’època comtal, les notícies de les cròniques franceses, que conegué, sembla, indirectament a través d’autors italians, com les Decade de Biondo i De vitis pontificum de Platina. Per als períodes posteriors utilitzà el Flos mundi, la crònica de sant Antoní de Florència i, sobretot, la crònica mal anomenada de Sant Joan de la Penya. En arribar als temps de Pere el Cerimoniós (el seu preferit) transcriví gairebé literalment la crònica reial i la continuà amb informacions tretes de les cròniques dels seus tres immediats successors. Utilitzà també, entre altres fonts, una crònica d’Alfons el Franc. Les Cròniques d’Espanya no foren editades fins el 1547, i obtingueren una notable difusió.