Vida i obra
El 3 de març de 1458 fou nomenat notari públic pel rei Alfons IV de Catalunya-Aragó. A la mort de Jaume Garcia, Joan II el nomenà arxiver de l’Arxiu Reial de Barcelona (9 de desembre de 1476). Posteriorment fou confirmat en el càrrec per Ferran II. S’inicià, així, la nissaga dels Carbonell com a arxivers reials, que tingué continuïtat en el seu fill Francesc (Barcelona 1461 — ?), coarxiver des del 1483 i arxiver en 1518-30, i en el seu net Pere Miquel (coarxiver des del 1519). Des d’aquell càrrec, Pere Miquel Carbonell realitzà diversos catàlegs i inventaris. Durant els conflictes urbans iniciats en el regnat d’Alfons IV simpatitzà amb la Biga. En la guerra civil de Joan II mantingué una actitud filoreialista, si bé mai no abandonà la ciutat de Barcelona.
Personatge d’una forta religiositat, pagà algunes obres als convents dels dominicans i dels franciscans de Barcelona, i també a l’Hospital de la Santa Creu; a més, s’inscriví en la confraria dels cotoners, que tenien una capella a l’església del monestir de Sant Agustí de Barcelona on es custodiava la suposada espasa de sant Martí.
Des del punt de vista cultural, destacà per la seva bibliofília, i per la tasca com a difusor d’obres clàssiques i humanístiques. La seva biblioteca, estudiada per Jordi Rubió i Balaguer, mostra, a banda d’una important col·lecció d’obres de dret i de pietat, una presència notable de textos clàssics i d’humanistes italians. L’arxiver vetllà per la seva constant actualització, mitjançant els encàrrecs lliurats a llibreters, quan aquests es desplaçaven a la fira de Lió o a les ciutats italianes. Coetani del naixement de la impremta, reuní una notable biblioteca, i copià (era un remarcable i envanit cal·lígraf) i anotà ell mateix molts dels seus còdexs (que contenien el seu inconfusible exlibris) i, fins i tot durant el setge de Barcelona per Joan II (1472), s’aplicà a transcriure críticament Sal·lusti. Mantingué també relacions constants amb alguns dels primers impressors de Barcelona. Molt probablement, promogué diverses edicions de llibres, algunes de les quals es realitzaren fora de la Corona d’Aragó, a causa del caràcter modest que aleshores hi tenia la impremta.
Aglutinà, mitjançant la relació personal i la correspondència, el petit però inquiet nucli d’humanistes de la Corona d’Aragó. Entre els seus membres destacaren alguns funcionaris reials, com l’arxiver Jaume Garcia, a qui succeí en el càrrec; el conseller reial Jaume Pau (pare de Jeroni Pau), a qui defensà en les seves obres de les acusacions llançades pels braços durant la guerra civil (Pau fou detingut el 1461, a l’entrada del príncep Carles de Viana a Barcelona, i exclòs de tot càrrec per la concòrdia de Vilafranca); el conseller Bartomeu de Verí; el lloctinent de protonotari Joan Peiró, i altres. També en formaren part reputats juristes, com Joan Vilar, professor a Bolonya, que mantingué una important correspondència amb Carbonell de temàtica gramatical i històrica; el mallorquí Teseu Benet Ferran Valentí, doctorat a Bolonya; Joan Ramon Ferrer, professor a l’Estudi General de Lleida i autor de diversos tractats jurídics, i Francesc de Casa-saja. El tercer grup del col·lectiu humanístic era format per eclesiàstics: el monjo Jeroni Guillem Fuster, bibliòfil, poeta i erudit; l’ardiaca Lluís Desplà i d’Oms, diputat de la Generalitat en el trienni 1506-09, impulsor de les obres que convertiren la Casa de l’Ardiaca de Barcelona en un palau italianitzant i col·leccionista notable de peces arqueològiques, i el prevere Gabriel Vilell. Tot i que mai no es mogué de Barcelona, mantingué també relacions amb alguns humanistes italians com Alessandro Geraldini, que dedicà dues composicions a l’arxiver, i Lorenzo Lippio, que li dedicà, amb un bell epigrama, un exemplar dels Halieutica (1478) atribuïts a Oppianus.
La majoria d’aquests humanistes foren descrits en la seva obra De viris illustribus catalanis suae tempestatis, redactada en llatí vers el 1476. Inspirada en De viris illustribus de Bartolomeo Facio, constitueix el primer repertori d’autors de les terres de parla catalana que protagonitzaren, en els camps de la filologia, la història, la poesia o el dret, aquell gir cultural, en el període comprès entre els regnats d’Alfons el Magnànim i Ferran II. L’obra s’acompanya d’unes notes biogràfiques de gran interès. Entre les obres de temàtica cronística també destaquen De exequiis sepultura et infirmitate regis Joannis Secundi, de títol llatí però escrita en català, on descriu, pas a pas, els darrers dies de Joan II i els diversos actes celebrats amb motiu de la seva mort; el Liber descriptionis reconciliationisque purgationis et condemnationis haereticorum, una font bàsica per a conèixer el funcionament de la nova Inquisició en el seu primer període, ja que Carbonell hi recollí els processos de la Inquisició de Barcelona entre el 1487 i el 1507; Super facto expulsionis hereticorum judeorumque... (vers 1493); Epistola consolatione pestilentiae (1494), i De origine uitaque et obitu magistri Bartholomei Oller (1507).
La seva obra abraça gairebé tots els camps de l’expressió humanística: la gramàtica, la història, la crònica del seu temps, la correspondència de caràcter filològic, literari o històric, i la poesia. En l’àmbit gramatical, són especialment remarcables les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, l’autoria de les quals ha estat atribuïda a Carbonell en un estudi gairebé definitiu d’Antoni M. Badia i Margarit. Com assenyalà aquest autor, les Regles... constitueixen la primera reflexió moderna, de caràcter humanístic, sobre la llengua catalana. Mostren uns innegables punts de contacte amb el debat que aleshores es vivia a Itàlia, i que en els decennis posteriors s’estengué arreu de l’àrea de les llengües romàniques. Preocupat, tanmateix, per la llengua catalana, és autor també de moltes cobles en català i d’una Dansa de la mort adaptada del francès, de poca qualitat literària i seguint encara les normes de la Gaia Ciència.
Pel seu caràcter pioner, destaca el recull d’inscripcions intitulat Epigramata in lapidibus sive marmoribus sculpta, tam Romae et Barcinonae quam Tarracone, quan etiam in Hispania accipe. Aquest aplec de textos llatins, en el qual col·laboraren Jeroni Pau i Francesc Carbonell, fill de l’autor, constitueix el punt d’arrencada de l’epigrafia i de l’arqueologia catalanes, unes disciplines que tingueren notables continuadors ja al segle XVI. Carbonell és també l’autor del primer episcopologi de Barcelona, Episcorum Barchinonensium [...] ordo et numerus, editat per Enrique Flórez al segle XIX. També compongué, vers l’any 1496, una Genealogia dels comtes de Barcelona, en la qual introduí, en una esmena posterior, una referència a Bernat de Septimània. Es tracta del primer esment d’aquest comte en la historiografia catalana. El 1507 féu una extensa addició, en llatí, a la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae de Jaume Domènec; en tots dos texts inclogué Bernat de Septimània com a primer comte de Barcelona. Entre les obres menors de caràcter historiogràfic, també destaquen: De la conservació e duració de la ciutat de Barcelona, que parafraseja i modifica un conegut judici sobre la ciutat, atribuït a Alí Rafal ‘Alī unes Notes sobre Pere d’Aragó i el manuscrit Inscriptiones.
L’obra més important de Carbonell són les Cròniques d’Espanya. Fou redactada entre el 3 de febrer de 1495 i el 26 de març de 1513, i editada a Barcelona el 1547 per l’impressor Carles Amorós amb nombrosos errors de transcripció. La confecció d’aquesta obra visqué dues etapes ben diferenciades: en la primera, redactà, sota l’assessorament del seu cosí Jeroni Pau, els capítols corresponents a l’edat antiga i als primers comtes reis de Catalunya-Aragó, fins a Pere III. La mort de Pau (1497) marcà el final de la primera etapa. En la segona, continuà el relat cronològic fins a la mort de Joan II. L’obra es completà amb diversos apèndixs, alguns dels quals probablement foren afegits després del 1513. Des del punt de vista metodològic, l’obra destaca pels aspectes següents: la incorporació de dades d’obres clàssiques i humanístiques; la utilització de les cròniques i de documents custodiats a l’Arxiu Reial de Barcelona; la transcripció literal de la Crònica general de Pere III, en el que constitueix la primera edició moderna d’una gran crònica medieval, i el recurs a l’observació arqueològica i a l’etimologia gramatical. Pel que fa als continguts, destaca pel rebuig dels mites bíblics i medievals de la història peninsular i catalana, cosa que l’oposà, d’una manera directa, a les Històries e conquestes de Pere Tomic (1495); la vindicació del passat gòtic, en una línia comuna a l’humanisme català; l’elogi dels regnats de Jaume I (que tingué una clara continuïtat en la historiografia valenciana) i de Pere III, i la descripció dels grans esdeveniments del seu temps, com els conflictes socials de Barcelona, la guerra civil i l’atemptat contra Ferran II del 1492.
Escriví també Super factis templariorum, obra perduda i un manuscrit sobre coneixença de les monedes intitulat Memoriale privilegiorum et concesionum factorum super moneta.
Des d’un punt de vista historiogràfic, s’ha de fer esment de la relació de Carbonell amb els intel·lectuals i eclesiàstics Joan Margarit i Jeroni Pau. El primer, que fou cardenal, bisbe d’Elna i de Girona, i ambaixador dels reis de la Corona d’Aragó a Roma, és citat en diverses obres de tipus cronístic. Carbonell n’esmenta el Paralipomenon Hispaniae, obra clau en l’evolució de la història antiga peninsular, que no utilitzà, tanmateix, en la redacció de les Cròniques d’Espanya. La relació amb Jeroni Pau, primer hel·lenista peninsular, canonge de Vic i de Barcelona, fou molt més directa. Durant els anys que Pau visqué a Roma (1475-92), a l’ombra del seu benefactor, el cardenal Roderic de Borja, l’amistat entre ambdós cosins s’acresqué, mitjançant una continuada relació epistolar de caràcter humanístic. Carbonell, d’altra banda, copià les obres de caràcter filològic i històric de Pau; els seus manuscrits en són, en molts casos, l’única versió coneguda.
L’obra de Carbonell tingué una forta repercussió en la historiografia moderna. Tanmateix, diversos autors, des de Pere Antoni Beuter fins a Narcís Feliu de la Penya, s’oposaren a la crítica formulada per Carbonell als mites fundacionals, i especialment a la llegenda d’Otger Cataló i els Nou Barons. La rehabilitació de Carbonell s’inicià amb l’escola crítica il·lustrada, en particular amb Gregori Maians. A la segona meitat del segle XIX, Manuel de Bofarull i de Sartorio vindicà la modernitat historiogràfica de l’arxiver, i en destacà alguns aspectes metodològics, com la utilització de fonts i documents d’arxiu. Bofarull edità alguns dels textos de Carbonell en Opúsculos inéditos del cronista catalán Pedro Miguel Carbonell (1864-65) en dos volums, publicats en la prestigiosa “Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón”. Bofarull no pogué editar, com havia previst, les Cròniques d’Espanya. Al començament del segle XX, aquesta obra fou blasmada, entre d’altres, per Jaume Massó i Torrents, que la considerà un exemple de la decadència. Aquesta visió és encara present en les obres de Jordi Rubió i Balaguer, que, tanmateix, centrà els seus estudis en la bibliofília de l’arxiver. Mariàngela Vilallonga n’edità i traduí alguns escrits. Agustí Alcoberro realitzà l’edició crítica de les Cròniques d’Espanya (1997), amb un ampli estudi introductori.
Bibliografia
- Alcoberro, A. (1994): “Medievals i moderns. El debat historiogràfic en la Catalunya del s. XV”. Afers. Fulls de recerca i pensament, 19.
- Alcoberro, A. (1997): “Introducció”, a Carbonell, P.M.: Cròniques d’Espanya, vol. I. Barcelona, Barcino, p. 5-170.
- Alcoberro, A. (ed.) (1997): Pere Miquel Carbonell, Cròniques d’Espanya. 2 vol. Barcelona, Barcino.
- Badia i Margarit, A.M. (1996): “Els humanistes i la llengua catalana”, dins Bover, A.; Martí Olivella, J. i Newman, M.A. (ed.): Actes del Setè Col·loqui d’Estudis Catalans a Nord-amèrica (Berkeley, 1993). Barcelona, PAM.
- Badia i Margarit, A.M. (1999): Les Regles de esquivar vocables i ‘la qüestió de la llengua’. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.
- Badia i Margarit, A.M. (2001): “Entorn de Pere Miquel Carbonell. Primer comentari sobre les Regles d’esquivar vocables (edició i estudi de 1999)”, dins Diversos autors: Miscel·lània G. Tavani, 2. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 43. Barcelona, PAM.
- Rubió i Balaguer, J. (1929): “Els autors clàssics a la biblioteca de Pere Miquel Carbonell fins a l’any 1484”, Miscel·lània Crexells, Barcelona, p. 205-222.
- Rubió i Balaguer, J. (1984): Història de la literatura catalana. Vol. I: Dels orígens al segle XV. Barcelona, PAM.
- Rubió i Balaguer, J. (1985): Història de la literatura catalana. Vol. II: Segles XVI i XVII. Barcelona, PAM.
- Rubió i Balaguer, J. (1986): Història de la literatura catalana. Vol. III. Barcelona, PAM.
- Rubió i Balaguer, J. (1990): “Un bibliòfil català del segle xv: En Pere Miquel Carbonell”, Humanisme i Renaixement, PAM, 1990, p. 64-89.
- Vilallonga, M. (1988): Dos opuscles de Pere Miquel Carbonell. Barcelona, Associació de Bibliòfils de Barcelona.
- Vilallonga, M. (1993): La literatura llatina a Catalunya al segle XV. Barcelona, Curial / PAM.
- Vilallonga, M. (1994): “Pere Miquel Carbonell, un pont entre la Itàlia i la Catalunya del segle XV”. Revista de Catalunya, 85.