Es doctorà el 1912 amb un treball sobre cirurgia de la tuberculosi pulmonar i, el 1913, practicà un dels primers pneumotòraxs fets a Espanya, amb un aparell de la seva invenció. Des del 1914 alternà l’exercici de la medicina amb la tasca d’historiador. Des del 1924 fou membre de la junta del Museu-Biblioteca d’Olot, institució de la qual fou posteriorment director i des d’on exercí una notable labor cultural. Durant la guerra civil de 1936-39 salvà una part important del patrimoni artístic de la ciutat (com la imatge de la Mare de Déu del Tura). Exiliat el 1939, en tornar, el 1940, fou detingut. Des de la presó de Girona, on restà fins el 1942, escriví una extensa Història d’Olot, de la qual només ha estat publicat, en castellà, el primer capítol (1949), sobre la història antiga.
És autor de diversos treballs mèdics i d’un bon nombre d’obres sobre la història d’Olot i de la Garrotxa, entre les quals El primer centenari d’un manuscrit olotí (1921), Historial bibliogràfic abreujat de la premsa olotina (1933), La plaça de braus d’Olot (1950), Llibre d’Olot (1955).