i Rubén Darío | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Rubén Darío

Rubén Darío
© Fototeca.cat
poètica poètica
Pseudònim del poeta nicaragüenc Félix Rubén García Sarmiento.
Metapa, avui Ciudad Darío, Matagalpa, 18 de gener de 1867 — León, Nicaragua, 6 de febrer de 1916

Viatjà per Amèrica i Europa i visqué a París (on estigué en contacte amb parnassians i simbolistes), El Salvador, Buenos Aires (on fundà la “Revista de América” amb Ricardo James Freyre) i Madrid (on fou corresponsal de “La Nación” de Buenos Aires). A Barcelona, es relacionà amb Rubió i Lluch, Santiago Rusiñol i Eugeni d’Ors. En 1906-07 passà una temporada a Mallorca, féu estreta amistat amb Joan Sureda i Bimet i escriví l’obra en prosa La isla de Oro i una sèrie de poemes, inclosos en Canto Errante (1907), i Poema del Otoño, y otros poemas (1910). Diplomàtic, periodista i prosista (precís i luxós, i notablement influït per José Martí), és però, la seva poesia el que en justifica la glòria. Segons alguns, és el poeta més important del s. XX en llengua castellana, per la seva riquesa verbal, la qualitat i la quantitat de les seves invencions formals i la seva musicalitat. Una revisió actual més rigorosa de la seva obra pot demostrar que els seus contemporanis l’exalçaren d’una manera excessiva, sobretot si hom considera la limitació de la seva temàtica i la falsedat essencial d’una estètica tenyida de decadentisme. Però és indubtable que són més importants els seus encerts: només amb la revolució modernista, de la qual fou inspirador i pontífex durant vint anys, n'hi ha prou per a justificar la seva trajectòria poètica. De la seva extensa producció cal destacar Azul (1888), Cantos de vida y esperanza (1905) i Canto a la Argentina (1914) i, en prosa, Prosas profanas, Los raros (1896), Peregrinaciones (1901), La caravana pasa (1902) i Tierras solares (1904). Afavorit per la glòria i la fortuna des de jove, Rubén Darío se n'aprofità per a fer-se una mena d’ambaixador permanent de la llengua. Són màxims deutors d’aquest servei l’argentí Leopoldo Lugones, el mexicà Amado Nervo i l’uruguaià Julio Herrera i Reissig; però la seva petjada pot ésser trobada a gairebé tota la poesia que el continuà. Durant els últims anys, la seva poesia es despullà d’oripells formals i atenyé una estremidora qualitat humana. El 1913, malalt i esgotat, el poeta es retirà a la cartoixa de Valldemossa, on escriví Mallorca de Oro i els poemes La Cartuja, Valldemosa i Danzas gimnesias. El 1914 anà a Barcelona i als EUA.

Col·laboració: 
AlC
Llegir més...