i Jacques-Louis David | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jacques-Louis David

Retrat de Monsieur Sériziat , de Jacques-Louis David
© Corel Professional Photos
pintura pint
Pintor francès.
París, 30 d’agost de 1748 — Brussel·les, 29 de desembre de 1825

Deixeble del classicista Joseph-Marie Vien. Anà a Roma el 1775, i, de retorn (1780), començà a formar escola. Fou elegit acadèmic de pintura el 1784, any que pintà el Jurament dels Horacis , oli conscientment poussinià que, presentat a Roma i a París l’any següent, assolí un èxit tumultuós. La mort de Sòcrates (1787, Metropolitan Museum, Nova York) i, especialment, Brut i els seus fills (1789, Louvre) consolidaren la seva reputació d’artista neoclàssic i compromès amb la nova política revolucionària: amb el Nou Règim esdevingué membre de la Convenció i inspector general de belles arts; la seva opinió fou decisiva quan hom decidí la supressió de l’Acadèmia. Coherent amb la seva ideologia, considerava decisiu el judici crític popular, raó per la qual animà el sistema d’exposicions públiques de les obres d’art. L’Assemblea Nacional li encarregà que pintés el Jurament del Joc de Pilota , quadre commemoratiu del punt de partida del nou règim; tanmateix, el quadre restà inacabat a conseqüència del nou tombant de la política revolucionària. El 1793 pintà la mort del seu amic Marat (Brussel·les, Musées Royaux des Beaux-Arts), peça profundament sentida, de simplicitat ascètica, versemblantment la seva obra mestra. Empresonat el 1794 com a addicte a Robespierre, féu, al Palau de Luxemburg, de París, el que segurament és l’únic paisatge que pintà ( Vista del jardí de Luxemburg , Louvre); fou alliberat pel Directori l’any següent. Abordà novament el tema clàssic en una obra ambiciosa: El rapte de les Sabines (1799, Louvre). Convençut que Napoleó significava el triomf de les idees revolucionàries, esdevingué el seu artista oficial i pintà en un quadre immens (56 m 2 ) la Coronació de l’emperador (1805-07, Louvre). Caigut Bonaparte, el 1815 s’exilià a Brussel·les, d’on no tornà. A part els quadres citats, pintà diverses altres obres de tema històric clàssic o contemporani, però sobretot cal fer esment dels seus retrats, gènere en què assolí una gran perfecció ( Mme Sériziat , 1795, Louvre; Mme Récamier , 1800, Louvre, etc). Tot i que Gavin Hamilton i Benjamin West, entre altres, ja havien conreat amb èxit el tema clàssic, fou ell qui realment imposà el neoclassicisme plàstic. L’art, del qual tenia un concepte didàctic i moralitzador —en un sentit encara no desvirtuat del mot—, s’havia de basar, segons ell, en la imitació de la natura, però només en les seves formes més belles i perfectes. Anà depurant el seu classicisme i es proposà conscientment de defugir la teatralitat: darrerament, havent de plasmar la gesta de Leònides, defugí de pintar-lo en ple combat; tanmateix, s’aferrà a uns principis incommovibles, fins al punt de retreure al seu deixeble i continuador Gros que s’allunyés del neoclassicisme. Uns altres deixebles seus foren Gérard, Girodet i Ingres.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...