i Destino | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Destino

Portada d’un número de Destino
© Fototeca.cat
arts gràfiques gràf
Setmanari en castellà, publicat entre el 1937 i el 1985.

Fou fundat a Burgos pels catalans adherits al bàndol franquista Josep Maria Fontana i Xavier de Salas. El nom feia referència a la frase atribuïda a José Antonio Primo de Rivera: “España, unidad de destino en lo universal”, i el primer número es publicà el 6 de març de 1937. A partir de l’octubre la direcció de la revista passà a Ignasi Agustí, secundat per Josep Vergés i Joan Ramon Masoliver. Concebut inicialment com un òrgan de propaganda al servei de la Falange, en acabar la Guerra Civil Espanyola inicià una nova etapa amb seu a Barcelona. Liquidat el sistema de mitjans de comunicació i la cultura en català, a Catalunya tingué una ràpida consolidació, i s’imposà fàcilment a la resta de publicacions del franquisme. Els primers anys de la postguerra i de la Segona Guerra Mundial es mostrà obertament pronazi i donà suport a una concepció d’Europa autoritària, jeràrquica i anticomunista. Tanmateix, a partir del 1943 adoptà posicions que, sense ser liberals ni catalanistes, mostraren una major flexibilitat i obertura de mires.

Dirigit per Agustí fins el 1958, l’editor i propietari Josep Vergés hi tingué sempre un fort ascendent, assessorat per Josep Pla, el principal col·laborador en gairebé tota la història del setmanari. Al seu costat, hi escriviren, entre d’altres, Joan Estelrich, Valentí Castanys, Manuel Brunet, Joan Cortès, Joan Estelrich, Josep Palau, Sebastià Gasch, Miquel Porter i Moix, Rafael Vázquez Zamora, Joan Teixidor, Manuel Brunet, Santiago Nadal, Andrés Révész, Jaume Vicens i Vives, Joan Reglà, Martí de Riquer, Manuel de Montoliu, Antoni Vilanova, Guillem Díaz-Plaja i Joan Fuster, nòmina que denota la importància que tingueren en el setmanari els temes històrics i culturals. Ja convertit en l’expressió d’un tímid catalanisme limitadament liberal en la mesura que ho permetien les circumstàncies del franquisme, alhora que àmpliament assentat entre la classe mitjana catalana i la seva intel·lectualitat, el 1958 Nèstor Luján, també col·laborador destacat de la revista, n’assumí la direcció.

En 1966-67, aprofitant la Llei de premsa promulgada pel ministre Manuel Fraga Iribarne, que suposadament introduïa una certa obertura, Luján donà entrada a la revista a diversos periodistes moderadament crítics amb el règim, i ell mateix hi publicà una sèrie d’articles en què qüestionava alguns aspectes del règim (contra el mal estat de determinats serveis públics, el rector de la Universitat de Barcelona o l’absència del català a l’administració). Com a resultat d’aquesta posició crítica, la revista fou reiteradament expedientada, multada, temporalment suspesa i el seu director condemnat a vuit mesos de presó i cessat. Rellevat per Xavier Montsalvatge (1969-74), el 1975 Jordi Pujol comprà el setmanari a Josep Vergés. Baltasar Porcel n’assumí la direcció en un clima d’enfrontaments que provocaren la dimissió de bona part de la redacció i també de Pla i Luján. La revista entrà en decadència i tancà el 1980. Traspassada la propietat a El Noticiero Universal, al 1985 protagonitzà una efímer retorn que durà tan sols 5 números.

Data de revisió: 
2018-02-20
Llegir més...