Hom els ha classificats en tres grups: diàlegs de joventut, diàlegs de maduresa i diàlegs de vellesa. En els diàlegs de joventut, escrits abans del primer viatge a Sicília (338 aC), Plató tracta temes de procedència socràtica amb l’afany de rehabilitar la figura del seu mestre. Fruit d’aquesta època són el Critó, sobre els deures cívics, l'Hípies menor, sobre la mentida i la veritat, el Gòrgies, on contraposa el dret de la justícia i el de la força, l'Alcibíades, sobre la justícia, el Menó, on nega la possibilitat d’ensenyar la virtut, l'Ió, sobre la poesia, l'Hípies major, sobre la bellesa, el Cràtil, esbós de la teoria de les idees, i la primera part de La república, sobre la justícia. En els diàlegs de maduresa, escrits des de la fundació de l’Acadèmia (387 aC) fins al segon viatge a Sicília (366 aC), el pensament de Plató es fa més abstracte i el seu estil és fixat i depurat. Abandona la ironia socràtica i construeix una filosofia dogmàtica. Són d’aquesta època el Protàgores, sobre la virtut, l'Eutidem, contra la dialèctica sofista, El banquet, sobre l’amor i la bellesa, el Fedó, sobre la immortalitat de l’ànima, La república (llevat de la primera part), el Fedre, compendi de tota la filosofia platònica, i el Parmènides, autocrítica de la teoria de les idees. Els diàlegs de vellesa, escrits després del segon viatge a Sicília (366 aC), són llargues exposicions en forma de discurs. Són d’aquesta època El sofista, sobre l’ésser i la teoria de les idees, El polític, sobre les condicions dels governants, i el Timeu, esbós de la cosmologia de Plató. Hi ha una traducció catalana dels Diàlegs, per Joan Crexells, Carles Riba i J. Serra i Húnter, publicada per la Fundació Bernat Metge.