diàleg

m
Religió
Literatura
Filosofia

Forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees —si no és en casos de simple exposició o conversa— i personalitzades generalment en dos subjectes.

Com a composició literària, en prosa o en vers, l’alternança de les intervencions hi afavoreix l’amenitat i el contrast. Hom l’empra amb finalitat expositiva, com en el Coloquio de los perros de Cervantes, o amb efectes purament literaris, com en certes composicions de San Juan de la Cruz. En escrits filosòfics i religiosos el diàleg és utilitzat per tal d’arribar a un enriquiment mutu i, si és possible, a una nova i més amplia comprensió de tema en qüestió, que sintetitzi les posicions anteriors. Per la seva mateixa forma, el diàleg estableix una comunicació interpersonal i un reconeixement de l’altre que són possibilitats, tot i les diferències dels dialogants, per un fons comú de coincidència i per una mútua actitud d’obertura i comprensió, i, alhora, reflecteix el moviment mateix del coneixement en entrar en relació amb el que és desconegut per a contrastar-ho, fer-ho propi i comunicar-ho. La relació, d’altra banda, entre diàleg i dialèctica explica que Sòcrates i, sobretot, Plató (els Diàlegs) se servissin d’aquesta forma d’expressió per a exposar llur pensament. Entre els filòsofs que han emprat aquesta forma literària cal destacar Llucià de Samòsata, Ciceró, David Hume, Georges Berkeley i Nicolas Malebranche. Com a categoria filosòfica i objecte d’estudi per part de la filosofia, el diàleg ha estat tractat actualment per existencialistes (Karl Jaspers i Gabriel Marcel, entre d’altres) i, sobretot, per Martin Buber. Igualment, en el terreny religiós, en l'actualitat ha adquirit un paper fonamental, àdhuc entre els catòlics, com a categoria ecumènica.

La utilització del diàleg als Països Catalans

Als Països Catalans, el diàleg fou, a l’edat mitjana, un dels mitjans més utilitzats i eficaços de propaganda o controvèrsia religiosa (disputa), forma que repercutí notablement en obres literàries com la Disputació den Buc ab son cavall (segle XIV) i la Disputa de l’ase, de Turmeda. També tenien forma dialogada les justes o debats poètics sobre un tema entre diversos poetes (debat), i els raonaments controvertits entorn de conceptes generalment abstractes, espirituals, morals o filosòfics, forma, aquesta darrera, utilitzada al s. XV per escriptors com Jaume Marc (Debat entre honor o delit), Pastrana (Debat del cor ab lo cors) i Roís de Corella (Raonament de Telamó e Ulixes).

Bernat Metge introduí ja el diàleg filosòfic a l’estil de Plató i Ciceró en la seva Apologia (1399) i en Lo somni (1399); i en adquirir aquest gènere literari la seva màxima difusió al s. XVI, amb el Renaixement i gràcies sobretot a la influència dels Col·loquis d’Erasme, tingué com a representants destacats, amb finalitat pedagògica, Lluís Vives (Exercitatio linguae latinae, 1538) i Vicent Blai Garcia (Dialogus de prosodia, 1578), amb finalitat religiosa, Joan Baptista Pineda (Dialogus de morte Christi, 1566), amb finalitat polèmica sobre temes coetanis, Francesc Dassió (Colloquium cui titulus Paedapechtia, 1536) i Cristòfor Despuig (Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, 1557), i, amb finalitat erudita, Antoni Agustí (Diálogos de medallas, 1587, i Diálogos de las armas). Posteriors al s. XVII són notables les obres dialogades Lo per què de Barcelona (1734-47), de Pere Serra i Postius, i Dialogus inter amatorem veritatis et discipulum lullianae doctrinae (1740), atribuïda a Miquel Forners.

Al País Valencià el gènere assolí la màxima esplendor al voltant del 1750 amb la producció, en català i en castellà, de Carles Ros, seguida, a la fi del segle, per la de Carles León, també en català. La forma dialogada fou també profusament utilitzada com a mitjà de propaganda política en fulls anònims ja des del s. XVII, sobretot al País Valencià, paral·lelament a la forma fonamentalment oral dels col·loquis que recitaven els col·loquiers; durant la guerra contra Napoleó, la publicació de diàlegs s’estengué a tots els Països Catalans, i foren molt abundosos durant les etapes liberals de la primera meitat del segle XIX, generalment en català, amb autors com Manuel Civera, Vicent Clérigues i Vicent Anglès al País Valencià, però en general anònims, com el Diàleg entre Bernat i Baldiri a favor de la Constitució de 1812, publicat al Principat, i alguns en forma de catecisme polític. Entre els de caràcter absolutista es destaquen les diverses Converses entre Albert i Pasqual, del solsoní Tomàs Bou, aparegudes entre el 1821 i el 1823. Dins la tradició culta publicava, encara el 1866, Josep Coll i Vehí els Dialogos literarios. El diàleg ha estat utilitzat també amb finalitat apologètica religiosa.