Fou una destacada tribuna informativa i excel·lí en l’aportació política i cultural que s’ocupà de la història en una notable dimensió. Les seves tres suspensions —tot i que aparegueren els títols alternatius Lo Tibidabo (1879), Lo Catalanista i La Veu de Catalunya (1880)— foren motivades per articles polítics, per textos ideològics de profund rerefons històric, com, per exemple, “Lo quatorze de juliol” (França, 1789), “Los nihilistes” (la Rússia tsarista, segle XIX) i “Sobre el Congrés Catalanista”. En aquest darrer article, els greuges catalanistes es basen en aspectes històrics (prohibició de comerç amb Amèrica, prohibicions dels drets catalans per arrabassament militar, etc.) les reivindicacions polítiques al costat de les exigències de to socioeconòmic (molts impostos i poques inversions de l’Estat a Catalunya, necessitat de millores en les infraestructures, etc.). Més de la meitat de les argumentacions d’aquest text són de to històric. «Y si de la història passem a avui nos trobem ab los mateixos efectes de la unificació.» És a dir, s’alimenta la recuperació d’una exigència d’identitat per a recobrar el passat. El procés d’argumentacions polítiques és la voluntat d’eliminar les conseqüències de l’opressió dels drets històrics de Catalunya, vençuda militarment el 1714.
L’aportació d’elements historicistes del periòdic es palesa en els textos d’opinió; es tracten aspectes de la història pròpia, de l’espanyola i de la mundial amb una voluntat de contextualització (colonialisme, transformacions del món, etc.) sense defugir, tanmateix, la influència dominant (per exemple, amb relació a la dona o a la negritud, plena dels estereotips dominants). Els textos de caràcter històric de Valentí Almirall denoten una voluntat de justificació, d’argumentació i de motivació en el discurs de to històric com a element cabdal de les reivindicacions, tant pel que fa a l’explicació del present com a la transformació d’aquest mateix present. Així doncs, la història es considera com una argumentació essencial.
Pel que fa al contingut del periòdic, aparegueren de manera esporàdica articles sobre el “Corpus de 1640” (27-V-1880) i prestà una atenció especial a la informació de les comarques i procurà d’actuar com a portaveu de les classes populars. La problemàtica estrangera també hi aparegué amb argumentacions històriques. Quant als antecedents sobre la situació social i política a Rússia, s’han localitzat una trentena d’articles d’opinió que mostren l’interès en les argumentacions del passat per a entendre els atemptats als tsars. Les sentències del Tribunal d’Impremta també al·ludeixen a l’ús polític dels textos històrics, textualment en parlen com un pretext. La redacció, d’Almirall a Feliu i Codina, Roure i Sacases, afirma que si «els nostres avis es resignaren davant Felip V» ells no volen ajupir el cap.
Finalment, el diari rebé la participació dels seus lectors en el concurs que convocà el 1880. Una cinquena part dels 15 treballs localitzats foren de temàtica historiogràfica: “Lo Consell de Cent. Los consellers”, “Lo Príncep Jordi de Hesse-Darmstadt (1697)”, “Biografia de N’Antoni de Capmany y de Montpalau”, “Lo caràcter d’en Jaume d’Urgell”, “Sant Petersburg”, etc. El Diari Català i la premsa catalanista en general (per exemple La Llumenera de Nova York), considerava la història com un dels dos pilars de la seva acció, el segon era el progrés.
Aquest periòdic sortí al carrer fins el 30 de juny de l’any 1881, data en què fou suspès per Almirall arran del seu trencament amb Pi i Margall.
Bibliografia
- Figueres, J.M.: El primer diari en llengua catalana. Diari català (1879-1881), IEC, Barcelona 1999.
- “Literatura catalana al Diari Català, 1879-1881”, Actes del VII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, PAM, 1986, p. 69-90.