Vida i obra
Fill d’una família benestant de la burgesia comercial barcelonina, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona però hagué d’abandonar-la pel fet d’haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale. Després, passà a estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou persona d’una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a l’advocacia, només l’exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del ressorgiment polític català.
El 1868 participà en la preparació i en els fets de la Revolució de Setembre del 1868 a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president (1868-69) del Club dels Federalistes, dirigí El Federalista, i col·laborà, entre d’altres periòdics, a la Revista Republicano-Federal i Lo Sometent (1868); publicà també diversos fulls i opuscles teòrics i de propaganda, com Guerra a Madrid! (1869) i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España (1868). Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d’entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d’entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari El Estado Catalán, que dirigí fins a la seva desaparició el 1873. Pel setembre del 1869 prengué part a la revolta federal de Barcelona. Fet presoner, fou conduït a les Balears, d’on juntament amb altres presos, aconseguí d’evadir-se a Alger. Després es traslladà a Marsella, on residí fins a la concessió d’una amnistia.
De nou a Barcelona, fou elegit regidor de l’ajuntament, i hom intentà de fer-lo alcalde; com que es negà a un jurament que considerà incompatible amb les seves idees republicanes, no pogué ocupar el càrrec. Actuà també en el moviment popular contra les quintes de l’abril del 1870. Arran d’aquest fet ideà la publicació i el títol del periòdic La Campana de Gràcia, on col·laborà. A la fi del 1869 havia publicat Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española. Proclamada la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873), es traslladà a Madrid, per a continuar-hi la publicació del diari El Estado Catalán (8 de març-11 de juny de 1873), propagador del federalisme.
En desacord amb la marxa de la República, tornà a Barcelona, i intervingué en la creació (1872) de l’Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director; en caure la República (18 de desembre de 1874) dimití el càrrec. L’any 1871, la diputació provincial republicana, presidida per Josep Anselm Clavé, l’havia nomenat president de la junta de govern de la Casa de Caritat de Barcelona, on realitzà una obra benemèrita de reorganització, de la qual fou també director (1871-74).
Durant els primers cinc anys de la restauració monàrquica, es mantingué en la inactivitat política. Tanmateix, el 1878, publicà a Barcelona dues novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z. Sota el mateix pseudònim publicà Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña, obra que, per error, consta datada el 1868 i editats abans, fora d’un, a La Campana de Gràcia, La Imprenta, El Porvenir, Gaceta de Barcelona i, en versió catalana, L’Aureneta. El mateix any fou elegit president del nou Ateneu Lliure de Barcelona, després de ser derrotada l’any anterior la seva candidatura a la direcció de la secció de Ciències Morals i Jurídiques de l’Ateneu Barcelonès.
El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicià la publicació del primer diari en llengua catalana, Diari Català, que suspengué pel juny del 1881, en rompre amb Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català (i que justificà a Explicaciones). El 1880, organitzà el Primer Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels mil dos-cents congressistes. L’any següent intervingué en l’organització del Primer Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona. El 1883, organitzà el Segon Congrés Catalanista, que condemnà la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la disciplina dels de Madrid. El 1885 fou redactor ponent de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, anomenada Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al monarca. Repassa la història de la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol, concretada en aquell moment en el tema del proteccionisme, que en una sèrie de mítings havia aplegat totes les forces vives de Barcelona; però les entitats que subscriuen el Memorial no signen tan sols per un problema econòmic —tot i que aquest havia estat el factor desencadenant de la iniciativa—, sinó perquè es respecti la identitat pròpia del Principat, de manera que fan la petició directament al rei Alfons XII.
Publicà uns articles que es feren famosos a L’Arch de Sant Martí (1885) i La Revue de Monde Latin (1886), aplegats a l’opuscle L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller, 1886), traduïts al castellà per Cels Gomis, España tal cual es (Barcelona, 1886); l’any següent n’aparegué a París una nova edició, en francès, considerablement augmentada. És notable la Contestación al discurso leído por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid (1886), on exposa els fonaments i les aspiracions del moviment catalanista i refuta els atacs d’aquell poeta contra aquell moviment. El mateix any 1886 fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona, i publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme, primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista en el període regionalista del moviment (catalanisme). Fou el moment del màxim apogeu de la seva personalitat. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però es produí una escissió, i els dissidents, com Àngel Guimerà (criticà durament Mar i cel) i Lluís Domènech i Montaner, fundaren la Lliga de Catalunya. Ultra les diferències ideològiques i d’orientació i el seu caràcter cantellut i poc flexible, contribuí a l’escissió la seva actitud hostil al projecte d’Exposició Universal de Barcelona i a l’alcalde Rius i Taulet. Dels Jocs Florals del 1888, els de l’Exposició Universal, dels quals fou designada reina de la festa Maria Cristina, la reina regent, Almirall i els seus amics del Centre Català dissentiren de l’organització i en celebraren uns de paral·lels.
El 1887 començà la davallada de la seva forta personalitat; una minva de la seva salut (patí ja un atac d’apoplexia) comportà una pèrdua de la seva puixança intel·lectual i un empitjorament del seu caràcter. D’altra banda, les generacions joves que començaven a dominar el moviment catalanista l’oblidaven i eren més radicals. La seva reacció personal —remarca el seu biògraf, Rovira i Virgili— fou deplorable: el ressentiment s’accentuà fins a convertir-se en despit. Tanmateix, encara, com a marmessor de Rossend Arús, creà la Biblioteca Pública Arús, de Barcelona. Aquesta biblioteca privada esdevingué amb el temps una font bàsica per a l’estudi dels moviments populars, atresorant bibliografia i hemerografia imprescindibles per a l’estudi del segle XIX i el començament del XX. Escriví alguns articles a L’Avenç, d’on era col·laborador des del 1882. Elegit president de l’Ateneu Barcelonès, com a successor d’Àngel Guimerà, el 1896, pronuncià un notable discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d’aquest càrrec cridà l’atenció sobre els processos de Montjuïc. Alguns nuclis federals i catalanistes intentaren de treure’l de la reclosió en què vivia, especialment el Club Autonomista Català, que li reimprimí alguns escrits, Regionalisme i particularisme (901) i Aspecte polític i social del renaixement català (1901). També intentaren de reintegrar-lo a la vida pública alguns republicans que seguien Alejandro Lerroux. D’aquest temps és el pròleg que consta a la traducció castellana de Lo Catalanisme (El catalanismo, 1902), del qual, però, segons que reporta el seu amic Eudald Canibell, va quedar malcontent. En morir, llegà la seva casa a la ciutat de Barcelona per crear-hi escoles públiques, i els seus llibres a la Biblioteca Pública Arús i al Col·legi d’Advocats, així com terrenys per a fer escoles. Era baró del Papiol, però mai no va retreure aquest títol.
Com a escriptor estava vinculat al cercle de Frederic Soler que li prologà, amb el pseudònim de Josep Comas i Triadó, el primer recull de Singlots poètics (1867), manifestant el seu romanticisme, del qual evolucionà vers un cert positivisme, i Nits de Lluna (1886). En sintonia amb les idees predominants en aquells ambients, fou antifloralista i propendí a la literatura humorística, com mostra la peça Moisès, de què només es té notícia, i un manifest que se li ha atribuït, publicat amb el pseudònim d’Un Federali de Buoni Sentimenti a La Flaca (1870). També participà activament en l’excursionisme i col·laborà, entre altres publicacions, al Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalanes, La Il·lustració Catalana, L’Excursionista, La Renaixença, El Progreso, Revista de Ciencias Históricas i Miscelànea Folklòrica. Promogué els premis del Primer Diumenge de Maig (1888).
A mesura que desenvolupava el seu pensament, les seves obres reflectien, simultàniament, una complexa relació present-passat, federalisme modern-federalisme mític de l’antic Regne. Representants del primer tarannà són els seus estudis sobre les constitucions americana i suïssa Los Estados Unidos de América: Estudio Político (1884) i La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo (1886).
A la seva bibliografia, ultra les obres esmentades, consten: Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización (1873); La Casa de Caridad de Barcelona (1879); El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (1883); Lo Cobden Club (1886), que realitzà la societat lliurecanvista londinenca Cobden Club; Poesia del Regionalisme (1886); Explicaciones. Cartas Políticas. (sd); Catalanisme (Barcelona, “La Lectura Popular”, sd); Articles literaris (1882-1890) (1904) publicats a L’Avenç.
Bibliografia
- Bilbeny, N. (1984): “Valentí Almirall: filosofia d’una política”, dins Entre Renaixença i noucentisme. Estudis de filosofia. Barcelona, La Magrana, p. 41-47.
- Figueres i Artigues, J.M. (1985): “Pròleg”, dins Almirall, V.: Cultura i societat. Barcelona, Edicions 62, p. 5-16.
- Figueres i Artigues, J.M. (1988): Almirall. Barcelona, Thor.
- Figueres i Artigues, J.M. (1990): Valentí Almirall, forjador del catalanisme polític. Barcelona, Generalitat de Catalunya.
- Figueres i Artigues, J.M. (1999): El primer diari en llengua catalana. “Diari Català” (1879-1881). Barcelona, IEC.
- Figueres i Artigues, J.M. (2005): “Espanya tal com és, de Valentí Almirall. Noves dades de l’assaig crític més destacat de la Restauració (1885)”. Treballs de Comunicació, 20, p. 175-195.
- Llorens, M. (1988): “Valentí Almirall i Llozer”, Industrials i polítics. Barcelona, Vicens Vives, Barcelona.
- Marfany, J.Ll. (1996): “Valentí Almirall i els orígens del nacionalisme català”. L’Avenç, 204, p. 20-24.
- Martínez Fiol, D. (1997): “Valentí Almirall: medievalisme, parlamentarisme i corporativisme”. L’Avenç, 211, p. 6-9.
- Molas, I. (2001): “El liberalisme de Valentí Almirall i els orígens del catalanisme polític”, dins Les arrels teòriques de les esquerres catalanes. Barcelona, Edicions 62, p. 75-103.
- Pich i Mitjana, J. (2003): Almirall i el "Diari Català" (1879-1881). L’inici del projecte politicoideològic del catalanisme progressista. Vic, Eumo.
- Pich i Mitjana, J. (2004): Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904). Vic, Eumo.
- Pich i Mitjana, J. (2006): Valentí Almirall i el federalisme intransigent. Catarroja / Barcelona, Afers.
- Roura i Roca, J. (1987)): “Poesia i política. Entorn d’un discurs de Valentí Almirall”. Sd’O, 333, p. 455-457.
- Rovira i Virgili, A. (1936): Valentí Almirall. Barcelona, Barcino.
- Solé-Tura, J. (1974): “Pròleg”, dins “Ideari” de Valentí Almirall. Barcelona, Edicions 62, p. 5-16.
- Trías Vejarano, J.J. (1975): Almirall y los orígenes del catalanismo. Madrid, Siglo XXI.
- Vall i Solaz, F.X. (1989): “Valentí Almirall i els Jocs Florals”. Els Marges, 40, p. 63-86.
- Vall i Solaz, F.X. (1998): “Almirall i els Jocs Florals (II)”. Revista de Catalunya, 125, p. 29-54.
- Vall i Solaz, F.X. (1999): “Almirall i els Jocs Florals (III)”. Revista de Catalunya, 146, p. 106-128.
- Vallverdú, F. (1976): “Sobre el pensament progressista català de la Restauració a la Dictadura: Almirall, Brossa, Alomar, SalvatPapasseit”, dins Problemes de llengua i literatura catalanes. Actes del II Col·loqui internacional sobre el Català. Barcelona, PAM, p. 329-353.