Vida i obra
Doctor en lletres per la Universitat de Barcelona (UB), on fou deixeble de Jordi Rubió i Balaguer. Es llicencià també en dret. Fou catedràtic de llengua i literatura a la Universitat i professor de literatura castellana a l’Institut Jaume Balmes de Barcelona. Després de la guerra, no li permeteren continuar la docència universitària, però reingressà a la seva càtedra de literatura de l’Institut Jaume Balmes. El 1939 fou nomenat primer director de l’Institut del Teatre de la diputació de Barcelona. Fou membre destacat del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i, el 1967, ingressà a la Real Academia Española. S'integrà en principi en el moviment avantguardista català i col·laborà a la revista Hèlix en la redacció en el primer —i únic— Full Groc (1929), amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, i publicà l’assaig L’avantguardisme a Catalunya i altres notes de crítica (1932). Els articles de joventut, els recollí el 1974 a Primers assaigs, primers viatges (1929-1935).
Fou un arquetípic homme de lettres. Com altres intel·lectuals del seu temps, com Gregorio Marañón, Eugeni d’Ors (Xènius) o Ortega y Gasset, es proposà de divulgar el seu pensament estètic i seguí una trajectòria compromesa amb un cert liberalisme cultural fins a la Guerra Civil Espanyola, no solament a través dels seus llibres, sinó per mitjà de la col·laboració en les pàgines culturals de diaris i revistes com Solidaridad Nacional, El Sol, Mirador, Azor i Cruz y Raya. Durant el conflicte bèl·lic, les seves simpaties es decantaren vers els vencedors. Cal destacar els seus estudis sobre el Barroc, el Romanticisme, el Modernisme, la generació castellana del 1898 i l’avantguarda, Valle-Inclán, Eugeni d’Ors i Federico García Lorca, entre d’altres
La seva bibliografia, majoritàriament en castellà, sobrepassa el centenar de títols: assaig, història literària, biografia, viatges, poesia, llibres de text, etc. La seva àmplia trajectòria d’historiador i assagista de la literatura i la cultura catalana dins el context cultural espanyol, el convertí en un referent bàsic. En aquest sentit, les seves obres més destacades, a part de la ja esmentada L’Avantguardisme a Catalunya, són Pre-romanticisme i pre-renaixença (1934), Una polèmica sobre el català a les darreries del segle XVIII (1934), Introducción al estudio del romanticismo español (1936), El espíritu del Barroco (1940), De literatura catalana (1956), Papers d’identitat (1959), Modernismo frente a noventa y ocho (1951), Viatge a l’Atlàntida i retorn a Ítaca (1962), La defenestració de Xènius (1967), Rubén Darío y el Modernismo catalán (1967), Les petites històries (1969), Al filo del novecientos (1971) i Estructura y sentido del novecentismo español (1975). Fou també el director de la Historia general de las literaturas hispánicas (1949-58). També escriví poesia, recollida el 1965 en el volum Les claus.
Guillem Díaz-Plaja i el cinema
S’acostà al fenomen cinematogràfic "fent un esforç per a situar el cinema com una font de doctrina estètica, en relació amb totes les manifestacions de la cultura contemporània", segons les seves mateixes paraules. El 1927 començà a col·laborar a la premsa periòdica (La Noche) i feu els primers articles sobre cinema a "Páginas extraordinarias de El Día Gráfico" (1926-1929) i al setmanari Mirador a partir del 1929, que vertebraren el seu llibre Una cultura del cinema (Introducció a una estètica del film) (1930): el primer intent de plantejar una teoria del cinema a Espanya, que l’associà amb els moviments avantguardistes.
En el seu llibre L’avantguardisme a Catalunya..., dedicà un capítol al cinema. Dirigí el I Curs Universitari de Cinema sobre estètica cinematogràfica a la UB (1932), en què també participaren Jeroni Moragas, Josep Palau, María Luz Morales, S. Gasch, Josep Carner i Ribalta, Rossend Llates i L. Montanyà. Durant la dècada del 1930 publicà articles sobre cinema a Revista de Catalunya o Institut-Escola.
Formà part (1933) de la comissió gestora del Comitè de Cinema de la Generalitat Republicana en representació de la Universitat i s’interessà per l’aplicació del cinema a l’ensenyament. En aquesta línia, participà en el Congrés Internacional de la Cinematografia de l’Educació i de l’Ensenyament (Roma 1934); i feu el treball "Cine y adolescencia" (El arte de quedarse solo y otros ensayos, 1936).
Com a director de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, organitzà alguns cursets de cinema. A partir del 1949 fou president de la delegació a Barcelona de l’Associació Espanyola de Filmologia.
La seva obra assagística posterior a la guerra conté diverses referències al cinema: Tiempo fugitivo. Figuras y paisajes de 1940 (1941); El engaño a los ojos (Notas de estética menor —que conté Lo plástico y lo auditivo. Ética y estética del Mediterráneo. Estética del cine mudo. Viaje alrededor de la poesía— (1943); Cuestión de límites. Cuatro ejemplos de estéticas fronterizas: Cervantes, Velázquez, Goya, el cine (1963); Ensayos escogidos (1965) i Memoria de una generación destruida (1930-1936) (1966). El seu polifacetisme el menà a acostar-se a l’estudi i a la reflexió sobre el cinema des de criteris de rigor, estètics i culturals.
És germà dels escriptors Ferran i Aurora Díaz-Plaja.
Fou guardonat amb el Premio Nacional de literatura (1935), Premi d’Assaig Ciutat de Barcelona (1962), Premi Nacional de cultura hispànica (1980) i premi Eugeni d’Ors (1981).
Bibliografia
- Caparrós, J.M.: Guillem Díaz-Plaja, introductor del cinema a la Universitat, "D’art", núm. 11, 1985, p. 353-354.
- Cruset, J.: Guillermo Díaz-Plaja. Madrid, EPESA, 1970.
- Herrera, J.: Teoría y crítica cinematográficas en la época de las vanguardias: la contribución de Guillem Díaz-Plaja, "Cinematògraf", núm. 3, 2001, p. 127-143.
- Mainer, J.-C.: “El ensayista bajo la tormenta: Guillermo Díaz-Plaja (1928-1941)”, dins Diversos autors: Professor Joaquim Molas. Memòria, escriptura, història. Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. I, 2003, p. 611-628
- Rubió i Balaguer, J.: Obres completes de Jordi Rubió i Balaguer, Vol. IX: Mestres, companys i amics. Barcelona, PAM, 1991, p. 215-224.