i Duero | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Duero

Nom portuguès del riuDouro (pt)
Nom portuguès del riuDouro (pt)
El riu Duero al seu pas per Castella
© Fototeca.cat
Riu de la península Ibèrica, col·lector de les aigües de la Meseta nord (913 km de longitud i 98.200 km2 de conca).

Neix a les muntanyes d’Urbión, recorre la Meseta d’est a oest i, travessant els relleus de Trás-os Montes, desguassa a l’Atlàntic per Porto. El seu aiguavés és limitat per les muntanyes de la serralada Cantàbrica, al nord, i les del Sistema Central, a migdia. El seu pendent és singular, puix que és més abrupte al curs baix. El seu cabal és d’uns 630 m3/s a la desembocadura, i prové sobretot dels afluents cantàbrics, gallecs i portuguesos. A l’aiguabarreig amb el Pisuerga porta 55 m3/s; el Pisuerga n'hi aporta 82, i l’Esla n'hi afegeix 180; finalment, abans del Tormes, el Duero porta ja 360 m3/s. La resta d’aigua és fornida per afluents del seu tram final, els quals li confereixen un cabal extraordinari, puix que de 3,3 l/s/km2 a Toro passa a 6,5 l/s/km2 a la gola. Els afluents principals són, a la riba dreta, el Pisuerga, que recull les aigües de l’Arlanza, de l’Arlanzón, del Carrión i de l’Esgueva, l’Esla, format pel conjunt de Cea, Porma, Bernesga, Tera i Aliste, i, a Portugal, Sabor, Tua i Támega, curts però molt ben nodrits, i, a la riba esquerra, Riaza, Duratón, Cega, Eresma Adaja, Zapardiel, Tormes, Yeltes i Águeda, a Espanya, i el Cóa i el Paiva a Portugal. De tots aquests, només el Tormes és poderós, però el seu cabal no arriba a comparar-se amb els rius de la riba dreta.

Les aigües del Duero són pluvials, matisades de fosa nival a causa dels alts cims que envolten la conca; són màximes pel març i mínimes a l’agost-setembre. Ja a Portugal, les pluges atlàntiques li donen, a més, un màxim de desembre. Té unes grans crescudes: Zamora sobretot n'ha estat testimoni de moltes, i el seu pont n'ha sofertes moltes vegades; a Porto han deixat record sobretot les avingudes del 1739 i la del 1876; també Valladolid, a causa de l’emplaçament de la ciutat, ha estat víctima de les del Pisuerga, i Salamanca ha sofert sovint les del Tormes.

La conca del Duero, a la Meseta, és un terreny de vocació agrícola, i el regatge de les terres ha estat la preocupació cabdal, d’on li vénen les xarxes canals i, posteriorment, d’embassaments de regulació per a potenciar els regadius. Els canals hi tenen un origen llunyà, sobretot a la conca de l’Esla, però les més grans realitzacions són la conca del Pisuerga, amb l’històric canal de Castella i el canal del Pisuerga, de 70 km de longitud, inaugurat el 1967. El primer fou començat per acord de les corts de Valladolid (1548) en temps de Carles V per a regatge i navegació; les obres, molt de temps parades, foren reactivades el 1753 i finalment acabades el 1852. Bé que té una dotació migrada, fa 207 km de longitud, sense comptar-hi el Ramal de Campos, que acaba a Medina de Rioseco, mentre que la branca més important acaba al mateix Pisuerga, a Valladolid. Té 50 rescloses per a la navegació, que, vers el 1860, tingué un tràfic fluvial florit; però l’establiment del ferrocarril el féu decaure. Tots aquests canals es beneficien de nombrosos embassaments, projectats exclusivament per a regulació de les aigües o bé per a obtenció d’energia elèctrica. Construïts al segle XX, la capacitat dels seus 26 embassaments és de 6.492 Hm3. Al llarg del Duero hi ha, entre altres de menor importància, els embassaments de la Cuerda del Pozo, Villalcampo i Castro a l’Estat espanyol; els de Demposta, Aldeadávila i Saucelle al tram fronterer i els de Miranda i Picoste a Portugal. La conca del Duero és una de les primeres productores d’energia elèctrica de l’Estat espanyol.

Col·laboració: 
VMa / R
Llegir més...