Vida
La seva obra exercí una gran influència en el pensament jurídic, històric i polític dels autors catalans de la Baixa Edat Mitjana i dels primers segles de la modernitat, especialment en les argumentacions pactistes o contractualistes.
Franciscà menor, prengué l’hàbit de l’orde al convent de Girona en una data desconeguda i s’ordenà com a sotsdiaca el 22 de desembre de 1352, a Barcelona. El 1365 assistí a la cúria d’Urbà V a Avinyó per a jutjar l’autenticitat de les Revelacions de Pere d’Aragó, i tot seguit anà a estudiar a les universitats de París, Oxford, Cambridge, Colònia i Roma, on participà en la vida intel·lectual de les universitats.
Havent retornat a Catalunya, ja el 1371 li fou oferta la càtedra de teologia de l’estudi general de Lleida, càrrec que no pogué acceptar per no tenir el grau de mestre. Gràcies a la intervenció de Pere III de Catalunya-Aragó i d’altres membres de la família reial, dels quals havia esdevingut persona de confiança, es graduà finalment a Tolosa el 1374. El 1381 encara residia a Barcelona, car el rei li demanà que hi restés fins que acabés l’obra que tenia començada, segurament, Lo Crestià, el seu projecte més ambiciós concebut com una enciclopèdia.
El 1383 fou enviat a València, i hi romangué fins el 1408. Intervingué activament en les lluites socials del 1391 i actuà com un ver conseller dels jurats. Predicà als funerals del rei Pere III (1387) i a les festivitats per la victòria de Sicília. El 1392 trameté des de València una lletra, conservada en un text que sembla autògraf, al duc de Montblanc (el futur Martí l’Humà) aconsellant-li com havia de governar Sicília. Juntament amb Antoni Canals formà part d’una junta de set teòlegs convocada per mirar de posar fi al Cisma d’Occident.
Cridat el 1408 per Benet XIII per participar en el concili de Perpinyà, pel novembre del mateix any fou nomenat patriarca de Jerusalem, i pel desembre fou consagrat bisbe d’Elna.
Obra
L'obra més important d'Eiximenis és, Lo Crestià, una enciclopèdia planejada en 13 volums, imitant el nombre de Jesús i els dotze apòstols. No l'arribà a acabar, i només escriví el primer, el Segon, el Tercer i el Dotzè llibres, a més de fragments dels altres.
Acabà el primer l’any 1381 (publicat el 1495), seguit (1383), però, després, passà a redactar el tractat Regiment de la cosa pública, que forma part del dotzè i que també és publicà per separat. Fou escrit per a complaure els jurats de València i volia ser una guia per a la societat que indiqués quines eren les seves obligacions. És potser el més conegut dels seus llibres.
Mentre anava escrivint Lo Crestià, treballà també en el Llibre dels àngels, escrit a València el 1392, on tracta de les diverses classes d’àngels, que compara amb les categories d’oficis mundans. L’èxit del llibre fou extraordinari, i fou traduït immediatament al llatí, al francès, al castellà (quatre traduccions) i al flamenc.
El 1396 escriví el Llibre de les dones, que no s’integra dins el corrent misogin de l’època, sinó que pretén de tenir una funció moralitzadora. Comença a parlar de les donzelles de 10 a 12 anys, de les dones casades i llur comportament escandalós amb els curials; segueix un comentari sobre les vídues i sobre les religioses, estament que ocupa la major part del llibre, tot i ser dedicat a una seglar, Sança Ximenis d’Arenós. Donà, així, una visió general de la vida femenina del segle XIV, sense oblidar aspectes culturals, com els coneixements musicals per part de les dones de la noblesa, de l’ars nova francesa. En castellà en foren fetes diverses traduccions, i l’obra es divulgà amb el títol de Carro de les dones.
La darrera gran obra d’Eiximenis en català és la Vida de Jesucrist, projectada en llatí i que escriví finalment en català gràcies a la influència de Pere d’Artés. Redactada entre el 1397 i el 1398, narra la vida de Jesucrist basant-se en l’evangeli i comentaris patrístics; inclou un tractat molt breu sobre la Mare de Déu i fa referència al cisma d’Occident que, segons ell, tindria lloc en el sisè segell (o estat) del món, una de les idees joaquimistes que havia adoptat. Així, atribuint la seva crítica a un tal Gervasi, deia que hi hauria: «diverses malalties, sec[h]ades, exorques en arbres e en fonts, e en altres coses», una situació que finalitzaria amb «un mal príncep qui ab ajuda d’altres, sostendrà e deffendrà un mal papa»; el text, escrit al començament del segle XV, descriu els religiosos del seu orde i de la resta d’ordes mendicants durant els darrers anys del segle XIV. Hi esmenta l'obra Summa Theologica, de la qual fou descobert un tros del manuscrit, que prova de manera definitiva que fou començada.
Durant els darrers anys escriví també el Cercapou, on exposa els principis de la fe cristiana, el tractat vocacional Scala Dei (inclòs en el Llibre de les dones) i la Doctrina Compendiosa, que, malgrat la semblança amb el Dotzè del Crestià, és d’atribució molt discutible.
Quant a les obres llatines, l’Ars praedicandi populo, manual sobre la predicació, segueix la tradició d’altres llibres semblants i és evident que el mateix autor el fa servir per a les seves obres. El Pastorale, escrit a València i dedicat al bisbe de la ciutat, consisteix en una guia general per als clergues, amb un comentari sobre l’estat episcopal i els deures pastorals. Probablement seguí el Pastorale de sant Gregori, el qual ell cita sovint. Escriví encara d’altres tractats d’extensió molt curta. Eiximenis sembla utilitzar l’Ars praedicandi com a exemple per a les seves obres, bé que modifiqui la manera de citar i de fer servir les autoritats. Procura de donar una lliçó moral després de cada capítol, i és evident que usa la tècnica dels sermons o posa inconscientment les citacions de la Bíblia i les faules per a il·lustrar les exposicions.
L’obra d’Eiximenis ha merescut un especial interès i ha estat estudiada en una extensa bibliografia. Amb una prosa clara i directa, és un recull dels costums de la seva època que facilita una visió global de la societat del final del segle XIV, en la qual participà activament. A més, mostra de l’evolució del seu pensament i dels inicis del moviment dels observants.
Bibliografia
- Grahit, E. i altres: Studia bibliographica. Estudis sobre Francesc Eiximenis, 1. Girona, Col·legi Universitari de Girona / Diputació de Girona. (1991).
- Gràcia, J.J.: Terç del Crestià: Edition and Study of Sources, Toronto 1971.
- Hauf, A.G.: D’Eiximenis a Sor Isabel de Villena, PAM, Barcelona 1990.
- Hernando, J.: “El ‘Tractat d’Usura’ de Francesc Eiximenis”, AST, 1984-85, p. 1-96.
- Molar, N. del: Eiximenis, El Bassegoda, Olot 1962.
- Viera, D.J.: Bibliografia anotada de la vida i obra de Francesc Eiximenis (1340?-1409?), Fundació Vives Casajuana, Barcelona 1980.
- Viera, D.J.: “El lector esperado y el lector verdadero de Francesc Eiximenis (1330-1409): siglos XIV-XVI”. Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 78, III., 2002
- Webster, J.R.: La societat del segle XIV vista per Francesc Eiximenis, Edicions 62, Barcelona 1967.
- Wittlin, C.: “Eiximens i la creença dels cerlitans que ‘cap rei es salvarà’”, dins Colón, G.; Martínez Romero, T. i Perea, M.P. (ed.): La cultura catalana en projecció de futur. Homenatge Josep Massot i Muntaner. Castelló de la Plana, Universitat Jaume I. (2004).
- — “La república cristiana y el rey en el siglo XIV, según Francesc Eiximenis”, Estudios Franciscanos, 69, 1968, p. 111-118.
- — “Estudi introductori”, a Eiximenis, F.: Dotzè llibre del Crestià, 2 vol., Diputació de Girona, 1986-1987.