Francesc Eiximenis

Al llarg del segle XIII s’havien perfilat a la Corona d’Aragó els grans trets d’una fórmula institucional que permetia de regular i ajustar de manera equilibrada les relacions de poder entre les tres forces polítiques de la societat. La conjugació de les tesis romanistes i prosobiranes de la monarquia amb la concepció desintegradora de l’aristocràcia feudal, i amb el model polític contractual argüit per les ciutats —expressat a les corts— acabaren de dibuixar la singularitat pactista del precoç estat catalano-aragonès. Noves elaboracions ideològiques que elucubraven sobre l’origen i l’exercici del poder, de la justícia, dels drets de la comunitat o del príncep començaren a proliferar a la baixa edat mitjana i trobaren un ampli ressò entre el puixant braç reial.

El tarannà autonomista de l’organització política, administrativa i jurisdiccional dels municipis fou sistematitzat en un genuí cos doctrinal per Francesc Eiximenis (Girona 1332? - Perpinyà 1409), humil franciscà que assolí el rang de bisbe d’Elna i de patriarca de Jerusalem poc abans de morir. Gràcies al mecenatge de la casa d’Aragó, la seva formació seguí els cànons escolàstics dictats per importants centres universitaris (Oxford, Colònia i Tolosa). No obstant això, la novetat dels seus escrits radicava en una particular lectura del pensament aristotèlic cristianitzat, sobretot en les deduccions que obtenia en matèria de filosofia política. El seu discurs glossava les llibertats de les ciutats, invocava la llei divina com a fonament cardinal de les comunitats i conceptualitzava aquestes com la unió legal entre gent sotmesa a unes mateixes lleis i a uns mateixos governants. La recerca i selecció de lleis justes era imperativa per als homes perquè aquests havien de conviure de manera virtuosa per tal d’ajudar-se mútuament. El fonament d’aquesta convivència era l’ordre i la justícia, arbitrada sense excusa per l’autoritat reial.

Tanmateix, segons Eiximenis, el poder polític no naixia del dictat autocràtic del rei, sinó d’un acte voluntari impetrat per la comunitat, a partir del qual s’acceptava conscientment la potestat sobirana. El vincle entre la comunitat i el monarca era un contracte social i polític que només es podia formalitzar amb lleis pactades, ja que la comunitat gaudia del dret a establir les condicions per les quals el governant exercia la seva potestat. El pensament eiximenià indicava que el poder procedia de Déu, encara que aquest radicava en la comunitat, que era qui cedia al sobirà la seva llibertat primigènia —sense, però, quedar-ne’n privada—, mitjançant la formalització d’obligacions mútues.

Eiximenis assolí de codificar el seu ideari polític a València, gràcies a una residència prorrogada (1383-1408) i a les contínues subvencions dels magistrats locals. El projecte de redacció d’una magna obra —Lo Crestià — condensava tot l’enciclopedisme escolàstic en una summa de caràcter teològic, ètic, didàctic i moral dirigida a les classes ciutadanes. En una visió integradora, els seus textos, meitat tractat meitat sermó, dictaven normes sobre multitud de qüestions amb l’objectiu de glorificar Déu. Les premisses religioses del cristianisme afectaven tant les pautes de comportament com el pensament humà i, per extensió, el vincle ètico-polític que els unia. D’aquí que Francesc Eiximenis centrés bona part del seu discurs en la convivència de la comunitat i en la manera de governar. Un dels llibres que componen la seva inacabada obra —el Dotzè— estava dedicat específicament a glossar el “Regiment dels princeps e de comunitats”, dins del qual quedà inserit el Regiment de la cosa pública, text dedicat als jurats de València amb l’objectiu de guiar les seves actuacions polítiques al govern ciutadà. L’obra defensava les doctrines pactistes contràries a l’autoritarisme monàrquic, ja que el dret i els costums de cada poble (ciutat, regne, cristiandat) limitaven el poder reial. Segons les seves tesis, el monarca, quan era investit, es comprometia a complir les lleis i a guardar fidelitat a aquestes i als costums dels seus estats.

A més a més, el mateix rei s’havia de subjectar a aquestes lleis, ja que en el cas contrari —la tirania— no respectava les virtuts cristianes i afavoria, fins i tot, la seva deposició. Paradoxalment, Eiximenis repudiava el sistema republicà o democràtic basat en les decisions polítiques de les majories. La densa experiència política valenciana li havia permès de conèixer de prop la perversitat dels homes, a través de les solidaritats de partit i de les virulentes bandositats, segons constatava en alguns capítols, encara inèdits, de Lo Crestià. El temor a les discòrdies que esquinçaven les comunitats urbanes determinaren el seu suport incondicional a una monarquia justiciera i constitucional, com també a les fórmules insaculatòries en l’elecció de les magistratures ciutadanes.

Heus aquí uns extractes significatius del seu ideari, corresponents als capítols 372 i 388 del llibre el Dotzè de Lo Crestià:

“Qui posa que lo quint fonament de la cosa pública és que sia regida per bons consellers.

Lo quint fonament de la cosa pública és que sia regida per bons consells. Car diu Salomó, Proverbiorum, XXIV: ¿Quid salus est nisi multa consilia?; e vol dir: que lla on ha bons consells e molts, que aquí la cosa pública està en segur e salva de molts mals. E açí entén que jatsia que molts bons consells sien profitosos a la cosa pública, emperò aitals consells no ixen de la comunitat dels hòmens, car comunament no és bona per consellar en altes coses; e per tal, la multitud dels bons consells solament està en pocs hòmens. Raó sí és, car saviesa no es troba sinó en pocs, segons que posa la santa Escriptura. Com, dons bons consells solament ixquen de savis hòmens, per tal solament en pocs hòmens està multitud de bons consells. De la qual raó se segueix que a tractar altes coses, grans e perilloses, no hi deu ésser apellada multitud de gents, mas solament se deuen tractar per poques e per eletes persones. E així heu fan comunament totes les comunitats del món, que tot ço que pertany al regiment de la cosa pública se tracta per alguns pocs qui són reputats los pus savis e los millors de la comunitat. (…)

Item, los consells s’han a tenir sovint en les comunitats notables, e així és que la multitud del poble és comunament entesa a llurs obres artificials, necessàries a ells per sustentació de llur vida o per satisfer a la cosa pública; per les quals coses fa mester que la multitud no lleixen aquestes obres per res, e per consegüent lleixen lo consell a alguns pocs deputats a aquesta cosa. Ja per açò no entén a prejudicar a les festes, en les quals, per raó de la reverència e manament divinal, cové que lo poble lleix tota obra servil e manual. E per consegüent, val més a la comunitat que los consells se tinguen comunament per pocs hòmens e a açò solament deputats. (…)

Item, que si la comunitat erra per mal consell, més val n’hagen la culpa alguns pocs que no que l’hagen tots, ne que tota la comunitat ne sia difamada.

Açò emperò no contrastant, és necessari que alguns casos que vénen a vegades, que sien fets consells generals: no que tota la multitud del poble hi sia, mas los caps del oficis e dels mesters, en guisa que tota la comunitat senta en la cosa aquella que es fa per la dita generalitat e multitud ajustada.”

“Que res no es faça en la comunitat per elecció, per esquivar discòrdia.

Consella encara aquest doctor que, per bon estament de la cosa pública, que totes cerimònies e costumes que puixen torbar pau e concòrdia sien foragitades de la cosa pública. E diu que entre les altres que posen gran divís en la cosa pública, sí són les eleccions dels presidents e dels oficials, car tard és que nenguna elecció se faça ab concòrdia de tots los eligents, e, per consegüent, en tota elecció ha alguna discòrdia, de què sovint vénen grans mals. Car, com diu Aristòtil, poca error e discòrdia en lo començament és fort gran en la fi.

Per tal, doncs, que aquest mal cesse de tots punts, consella que tota manera d’elegir per manifestació de les voluntats dels eligents, cesse e sien tengudes les maneres que hui tenen algunes notables comunitats d’Itàlia, ço és, que si la comunitat deu elegir duc o batle, o qualsevol altra persona a negun ofici, e per l’ofici aquell són proposats tres o quatre, llavors ells posen al cap de la ciutat aitantes bosses com són aquells qui són proposats a elegir, e donen a cascú dels eligents los quatre noms dels quatre hòmens proposats a aquell ofici o algun senyal de plom fet novellament. Cascú dels eligents, u aprés l’altre, se lleven e van a les bosses aquelles, assignades cascuna al seu nom d’aquells proposats, e meten la mà on porten los senyals en cascuna bossa: així que negú no pot saber aquell qui va a les bosses en qual bossa ha posat lo seu senyal. E quan tots los eligents són passats així per les bosses, és així que en aquella bossa en què hom trobarà més senyals o més noms la un d’aquells proposats a clegir, aquella dóna a entendre que aquell per qui la bossa està, aquí deu ésser elet per la major part dels eligents, e aquell llavors envestit d’aquell ofici aquí mateix. E nengú no pot saber qui l’ha elegit, car cascú met la mà en cascuna bossa e hom no sap de nengú en qual bossa gità lo seu senyal.

Són altres regidors qui fan per sorts, car hauran los noms del proposats per la comunitat e posaran cascuns d’aquells noms en redolí petit de cera, e aprés metran los dits redolins en un bací d’aigua, e mesclar-los-han; e puis fan venir un infant petit que no haja concixença de negú de dits redolins e pren qualsevol d’aquells redolins. E aquell qui pren, qual que sia lo nom dins dels proposats, aquell ha l’ofici. E nota açí que, fet açò ab la divinal invocació per cessar divisió en la comunitat, no és pecat, segons que posa sant Agustí e l’havem ja posat en lo Segon llibre parlant de sorts en la matèria del primer manament. E generalment defeneix aquest doctor que en tota manera semblant de què pot nàixer torbació en la cosa pública, més val que la cosa aquella se partesca per aitals sorts que no per via bregosa.

Solament n’ha exceptades les eleccions eclesiàstiques de les quals la santa Església ha ordenat que no sien fetes per sorts, mas per escrutini acostumat de veus explicants les voluntats dels eligents.”