El seu pare, Gaspar, a més d’ocupar càrrecs en el consell municipal, fou un dels comissaris delegats pel virrei per a desarmar els moriscos revoltats a la vall de Gallinera (1563), i un dels seus oncles, Pere, fou jurista.
Llicenciat en teologia, fou rector de la parròquia de Sant Esteve (1597), càrrec que conservà fins a la seva mort i que li proporcionà una certa projecció social en la vida ciutadana. El 1602 ocupà el càrrec de predicador de la ciutat, primer interinament, substituint el malalt Pere Joan Monçó, i, després, com a titular (1606), un càrrec que l’obligava a fer mitja dotzena de sermons l’any i li suposava un salari de 25 lliures. La seva provada capacitat oratòria, sens dubte superior al seu talent poètic, li obrí les portes de l'Acadèmia dels Nocturns, una amable tertúlia literària fundada el 1591 per Bernat Català de Valleriola, on fou admès pocs mesos després, amb el sobrenom de Luz, i en les actes de la qual no consta que llegís cap vers, però sí almenys cinc discursos prou representatius de les seves inquietuds: “Sobre la mentira”, “Del poder de la hermosura”, “Probando que la mano izquierda es más honrada que la diestra”, “En alabanza de la edad juvenil” i “Se averigua la historia del papa Juan VIII, o si ha habido jamás mujer que fuese papa”.
Publicà alguns poemes en castellà, recollits en obres col·lectives de caràcter festiu o encomiàstic o inclosos en el frontispici del llibre d’algun amic, com ara el sonet que encapçala la biografia que Miquel Salon feu de sant Tomàs de Villanueva (1588), els versos reunits en la Relación de las fiestas que el Arzobispo y Cabildo de Valencia hicieron en la traslación de la reliquia del glorioso san Vicente Ferrer a este santo templo (1600), a cura de Francesc Tàrrega, i el sonet amb què participà en un certamen literari organitzat per Català de Valleriola al monestir de la Saïdia, publicat en unes Justas poéticas dedicades al duc de Lerma (1602).
Així mateix és autor de dos tractats teològics, en llatí, reunits en un sol volum i dedicats al patriarca Ribera, arquebisbe i virrei de València: Libelli duo, quorum unus inscribitur sermo panegiricus sive de laudibus D. Pauli; alter vero disputatio de Incarnationis mysterio (1588), i també de la compilació dels decrets sinodals de València des del 1548, Omnium decretorum que in valentinis synodis statuta sunt a tempore D.D. Thome a Villanova, archiepiscopi Valentini, usque ad obitum D. Ioannis a Ribera, etiam archiepiscopi..., seguida d’un Epitome (1616).
La cort del 1604 el nomenà cronista del Regne de València per a la confecció de les Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y Reino de Valencia, la gran empresa intel·lectual de la seva vida i allò que el rescata de la mediocritat literària dels seus papers anteriors, que està considerada com l’obra clàssica de la historiografia valenciana. La creixent consideració del rector de Sant Esteve i predicador de la ciutat, i ara cronista del Regne, entre els cercles del poder polític i eclesiàstic local, li valgué ser nomenat secretari de la junta de teòlegs que aconsellà (1608) Felip II sobre l’expulsió dels moriscos, una decisió que ell compartia i a la qual donà ple suport.
L'obra Décadas de la historia... havia de constar de tres grans blocs, o dècades, de deu llibres cadascun, però només arribà a publicar un bloc, dividit en dues parts, de cinc llibres cadascuna: la Década primera (València 1610-11). Comprèn una història general fins a Pere el Gran, una descripció geogràfica, lingüística, econòmica i arqueològica del país, un estudi històric dels principals llinatges valencians des de la reconquesta i una extensa relació de la guerra de les Germanies i de la rebel·lió dels moriscos a la serra d’Espadà. Té en compte les obres historiogràfiques precedents —en especial Beuter— i aporta els fruits d’una investigació personal arxivística i arqueològica. La començà el 1600, quan tenia quaranta anys, i no l'acabà, en sobrevenir-li la mort el 20 de febrer de 1619.
Fou reeditada per Joan Baptista Perales, amb l’ortografia modernitzada, ampliada amb extenses notes i continuada fins el 1868 (València 1878-80). Constitueix encara avui una font imprescindible per a qualsevol estudi de la societat valenciana del segle XVI.
Bibliografia
- Casey, J.: “El patriotisme en el País Valencià modern”. Afers, 23/24, 1996, p. 9-30.
- Castañeda Alcover, V.: Los cronistas valencianos. Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia, Tipografía de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid 1920, p. 32-38.
- Lemus, R. (1991), vol. IV, p. 165-175
- Martí Grajales, F.: “El Doctor Gaspar Juan Escolano”, El Archivo, 6, setembre 1892, p. 261-277.
- Viciano, P.: “Mirar el passat amb ulls barrocs: l’Edat Mitjana en la Crònica d’Escolano”, Cabanilles i el Barroc valencià, Saó, València 1999, p. 119-127.