i Eslovènia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Eslovènia

Nom oficial deRepublika Slovenija (sl)
Nom oficial deRepublika Slovenija (sl)

Estat de l’Europa central situat entre Àustria al N, Hongria a l’E, Croàcia a l’E i S, i Itàlia a l’W; la capital és Ljubljana.
Població: 
2.059.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
20.273 km2

La geografia física

Llevat de l’extrem NE, on s’inicien les planes danubianes, el territori és muntanyós, accidentat per les serralades que formen l’extrem sud-oriental de l’arc alpí. El conjunt és format per massissos i altiplans dislocats separats per diverses fosses tectòniques. Al NW hi ha les crestes calcàries dels Karawanken, que continuen cap a l’est, pels Macelj, i voregen el massís cristal·lí de Pohorje. Els Alps Julians, separats per la vall alta del Sava, on massissos i altiplans calcaris alternen amb depressions d’esquists, culminen al Triglav (2.863 m) i pel SE voregen la conca de Ljubljana i es recolzen a les serralades dinàriques, on formen altiplans càrstics. Cap a l’est apareixen una sèrie de turons formats per sediments terciaris. El clima és fred i humit, malgrat la proximitat de la Mediterrània, de la qual és separada per les muntanyes. La temperatura mitjana de gener a Ljubljana és de -0,5°C. La pluja és abundant: més de 1.500 mm anuals a Ljubljana. Els boscos de coníferes, sotmesos a explotació, i els prats naturals cobreixen bona part del territori. La xarxa hidrogràfica correspon al vessant danubià, a excepció de la de l’extrem occidental, que desguassa a la Mediterrània. La major part del territori és drenada per la conca de l’alt Sava i constitueix l’eix vital de la regió. El NE és regat pel Drava i el Mur.

Vista del Llac Doble, al Parc Nacional del Triglav
© Slovenian Tourist Board / K. Kunaver

La geografia econòmica i l'economia

L’agricultura ocupa el 7,7% de la població i aporta el 2,2% del PIB (2010). Els principals conreus són els cereals (blat i blat de moro), la bleda-rave, els fruiters i la vinya. Hi ha ramaderia bovina, que aprofita els abundants prats (al voltant d'una quarta part de la superfície). L’explotació dels boscos, que ocupen prop de la meitat del territori, és un recurs econòmic important i ha donat lloc a diverses indústries derivades (mobles, parquet, paper i cel·lulosa). La mineria és poc important; hi ha lignit a Velenje i Zasavje, mercuri a Idrija, zinc, plom i petites quantitats de gas natural i petroli. El 2010 la indústria ocupava el 22% de la població activa i aportava el 17% del PIB. Destaquen les indústries siderúrgica (Jesenice), metal·lúrgica (Maribor), electrònica (Kranj), tèxtil (Celje) i química. Prop de la meitat de l'energia consumida prové de les importacions de petroli i gas natural. La resta és produïda sobretot per centrals hidroelèctriques i per la central nuclear de Krško (construïda per les autoritats iugoslaves i actualment en règim de copropietat amb Croàcia), amb un 20-25% cadascuna.

Vista des del mar de la ciutat portuària de Koper
© Slovenian Tourist Board
Els serveis representen (2010) prop del 70% del PIB i del 63% de la població activa. L’activitat turística, després de la crisi balcànica de 1990-92, ha tingut una important recuperació i constitueix la principal branca del sector de serveis. El saldo comercial eslovè és deficitari (mitjana de 2004-2009: -5%). Eslovènia comercia sobretot amb Alemanya (19% de les importacions i 20% de les exportacions el 2010), Itàlia (17,8% i 12,2%), Àustria (12,1% i 8,1%), França (5,5% i 8,1%), i Croàcia (4,4% de les exportacions) i Hongria (4% de les importacions), estats amb els quals importa i exporta principalment maquinària, equipaments de transports i manufactures. Les importacions de petroli i combustibles representen el 10% del valor total. L'1 de gener de 2007 l'euro substituí el tolar, moneda implantada en declarar-se el país independent el 1991. Els transports són afavorits per la situació geogràfica d’Eslovènia, que comunica l’Europa central i occidental amb els Balcans. Hi ha uns 1.230 km de ferrocarril i uns 39.000 km de carreteres (2010). Un túnel de 7,6 km comunica el N d’Eslovènia amb la regió austríaca de Caríntia. El principal port és Koper, i disposa dels aeroports de Ljubljana, Maribor i Portoroz.

La disgregació de Iugoslàvia (1991), amb la consegüent pèrdua dels tradicionals mercats i el canvi d’un sistema planificat a un de lliure mercat, afectà molt negativament l’economia eslovena. Tanmateix, per la seva condició de república més desenvolupada de l’antiga federació, amb una infraestructura industrial sòlida, com també per la seva situació estratègica, és un dels països de l’antiga Europa socialista amb millors perspectives. Així, amb l’aplicació d’un programa d’estabilització el 1994 hom aconseguí una important reducció de la inflació, un creixement del comerç exterior i una recuperació en els diversos sectors de l’economia. Amb tot, la consolidació de l’economia d’Eslovènia, país reduït en extensió i demografia, depèn fonamentalment de la seva vinculació als mercats de l’Europa oriental (especialment dels estats balcànics), per a la qual, això no obstant, l’estabilitat política i econòmica és el principal requisit. El PIB eslovè cresqué a un ritme entre el 2,3% i el 6% anual entre els anys 1999 i 2008, però a partir d'aquest darrer any la crisi econòmica global representà un retrocés greu (-8% el 2009, 1,2% el 2010 i 0% el 2011%), i posà el país en una situació que feia témer un rescat per part de la UE i l’FMI. El 2011 la renda per habitant era de 29.000 dòlars.

La geografia humana

Aspecte del riu Ljubljanica al seu pas per la capital, Ljubljana
© Slovenian Tourist Board / B. Kladnik
Fins l'any 2003, la població presentà un creixement moderat (augment del 15% en 1970-2000), però a partir dels anys noranta el creixement s'estancà. En 1990-2000 fou negatiu (-0,4%), a causa de la baixa natalitat (8,8‰ el 1999). El 49,4% (2010) de la població és urbana, concentrada principalment en petites ciutats de les terres planes del NE i en la vall del Sava. La densitat mitjana és de 101,6 h/km2 (2012). A banda de la capital, cap altra ciutat supera els 100.000 h. Maribor, al NE, és la segona ciutat més populosa, amb 98.800 habitants. El 91,8% (2002) de la població és eslovena i l’idioma oficial és l’eslovè. Hi ha minories croata, sèrbia, hongaresa i italiana. La religió majoritària és la catòlica, amb petites comunitats ortodoxes, musulmanes i jueves. Segons la constitució del 1991, Eslovènia és una república multipartidista. El president és elegit per sufragi directe. El Parlament és bicameral, format per l’Assemblea Nacional, que es renova cada quatre anys i és composta per 90 diputats, i el Consell d’Estat, òrgan consultiu amb atribucions legislatives limitades, de 40 membres, elegits cada quatre anys. L’assignació dels escons en ambdues cambres es fa per una combinació d’elecció directa i de comissions electorals, i dos escons corresponen a les minories italiana i hongaresa. Eslovènia és membre de l’ONU, del Consell d’Europa, de l’FMI i de l’OSCE. El 2002 ingressà a la Unió Europea i a l'OTAN, i el 2012 esdevingué membre de l'OCDE.

La història

De l'establiment dels eslovens a la fi de la Segona Guerra Mundial

Antigament poblada per tribus celtes i il·liris, fou incorporada per Roma a les províncies de Pannònia i Noricum (segle I aC). Els eslovens s’hi instal·laren al segle VI. Fou conquerida pels francs (788), i Carlemany repartí el país entre les marques de Friül i Baviera i n'inicià la cristianització. Al segle X fou conquerida pels magiars. Des del 1335 formà part d'Àustria, tret de les regions d'Ístria i Friül, que foren de Venècia abans de passar als Habsburg (1797).

Durant els segles XVI i XVII sofrí diverses ràtzies turques. El 1805 caigué sota la dominació napoleònica, però fou reintegrada a Àustria pel congrés de Viena (1814). Després de la guerra Austroprussiana del 1866, quedà dividida entre Itàlia i Hongria (1867). En acabar la Primera Guerra Mundial, els eslovens s’uniren al regne de Sèrbia i Montenegro (1918). El 1920 un plebiscit lliurà la regió de Klagenfurt a Àustria, i, pel tractat de Rapallo, Itàlia s’incorporà l’Ístria, el Kras Occidental i els Alps Julians.

Durant la Segona Guerra Mundial, el país fou repartit entre Alemanya, Itàlia i Hongria (1941), però més tard (1945-47) recuperà les regions cedides a Itàlia el 1920 i fou convertit en una república de Iugoslàvia.

República Socialista de Iugoslàvia (1945-1991)

El predomini polític que Sèrbia mantingué sobre les altres repúbliques de la federació iugoslava la distanciaren d’Eslovènia. El 1989 la tensió creixent entre Eslovènia —que propugnava la solució d’un estat sobirà eslovè— i Sèrbia induí aquesta a declarar-li un boicot comercial. El 1990 les eleccions d’abril donaren la victòria a la coalició de sis partits de centre dreta, DEMOS, i Milan Kučan (de l’antiga Lliga Eslovena de Comunistes) esdevingué president del país. Davant la guerra fronterera decretada per Sèrbia a Eslovènia i a Croàcia (octubre del 1990), Eslovènia es declarà per referèndum estat independent i sobirà.

Al febrer del 1991, davant l’ordre del govern federal (dictada també per a Croàcia) de desarmament de la policia autònoma, l’Assemblea Eslovena decretà la separació de Iugoslàvia, cosa que comportà la tramesa de tropes federals —compostes majoritàriament per serbis— per controlar els passos exteriors fronterers en mans dels eslovens, i greus enfrontaments amb les milícies del país. Malgrat que el secretari d’estat nord-americà anunciés, al juny del 1991, que el seu país no reconeixeria la independència d’Eslovènia i de Croàcia, cinc dies després aquestes repúbliques proclamaren la independència de Iugoslàvia. Marcović, el president federal, declarà aleshores il·legítima la segregació i, com que la CEE (des del 1993, Unió Europea) advertí que no reconeixeria els nous estats, ordenà la intervenció de l’exèrcit federal.

Aquest aconseguí de controlar els passos fronterers d’Eslovènia amb Itàlia, Hongria i Àustria, però les milícies eslovenes aconseguiren recuperar al cap de poc temps les posicions perdudes. En nom de la CEE, els ministres d’Afers Exteriors de Luxemburg, Països Baixos i Portugal aconseguiren que les parts en conflicte signessin l’acord de Brioni (una illa de la mar Adriàtica), amb la qual cosa la CEE prenia una actitud de neutralitat en l’afer iugoslau.

Així, al juliol del 1991 l’exèrcit federal anuncià que es retirava d’Eslovènia. Al desembre, Alemanya reconegué la independència de les dues repúbliques com a estats integradors d’Europa: reconeixement que mogué els països de la CEE a fer una declaració semblant durant els mesos de gener i febrer del 1992. La independència d’Eslovènia fou finalment reconeguda per l’ONU el 22 de maig de 1992.

De la independència a l'ingrés a la Unió Europea (1991)

Al desembre del 1992, havent-se dissolt DEMOS, la principal força d’abans de la independència, entrà en vigor la nova constitució i se celebraren les primeres eleccions legislatives presidencials. El guanyador, per majoria relativa, fou el Partit Liberal Democràtic (23,3% dels vots), que formà govern de coalició amb la Llista Unida (excomunistes) i el Partit Democratacristià. Janez Drnovšek fou elegit primer ministre i Milan Kučan fou confirmat en el càrrec de president.

Tot i que l’economia respongué favorablement a les mesures de conversió al lliure mercat, la primera legislatura estigué marcada per les diferències en el si de la coalició governamental, que travessà períodes de gran inestabilitat. Al febrer del 1996 els excomunistes de Llista Unida abandonaren el govern arran del seu desacord sobre el finançament del sistema de pensions. En les eleccions del novembre del 1996 el Partit Liberal Democràtic quedà a un escó de la majoria absoluta (45 de 90), mentre que tots els partits de l’oposició, organitzats en la coalició Primavera d’Eslovènia, ocupaven els altres 45.

El 17 de febrer de 1997, després de tres mesos de negociacions, el PLD aconseguí formar un govern de centredreta encapçalat per Janez Drnovšek, juntament amb el Partit Popular, un dels integrants de la coalició Primavera. En les eleccions presidencials del novembre del 1997, Milan Kučan tornà a ésser elegit president. Amb una de les economies més sanejades i més properes –d’entre les procedents de l’antic bloc comunista– als nivells de renda de l’Europa occidental, la ràpida transició al sistema de mercat convertí Eslovènia en un dels més ferms candidats a l’ingrés a la Unió Europea (al març del 2002, de receptor a donant d’ajuts) i, a desgrat de la frenada que experimentaren els estats europeus els anys 2001-03, mantingué un ritme de creixement al voltant del 3%, tot i que la inflació i l’atur continuaren en uns nivells excessius (aquest darrer, entre el 12% i el 14% de la població activa).

A mitjan 2000, el govern de Janez Drnovšek caigué, i fou substituït per un altre dirigit per Andrej Bajuk, de caràcter més conservador, format per la coalició entre el Partit Popular (unió del Partit Democratacristià i el Partit Popular) i el Partit Socialdemòcrata. En les eleccions parlamentàries de l’octubre del 2000, Drnovšek recuperà el càrrec de primer ministre en una complicada coalició amb el Partit dels Jubilats, la Llista Unida dels Socialdemòcrates (excomunistes) i el mateix Partit Popular.

De l'ingrés a la UE ençà

La bona marxa en la convergència amb l'Europa occidental es reflectí, d’una banda, en la candidatura oficial d’Eslovènia a formar part de l'Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord i la Unió Europea el 2002, ingrés que es féu efectiu al març i al maig del 2004, respectivament, i de l’altra, en l’elecció del primer ministre Janez Drnovšek en les eleccions presidencials al desembre del 2002. Per tal de concórrer a aquestes eleccions, Drnovšek fou substituït en el càrrec per Anton Rops, el qual, al capdavant del Partit Liberal (al govern des de la independència), perdé les eleccions legislatives de l’octubre del 2004 a favor de Demòcrates Eslovens, partit de centredreta encapçalat per Janez Janša.

Els primers anys del segle XXI la qüestió més polèmica de la vida política eslovena fou la denegació per referèndum a l’abril del 2004 de la restitució (aprovada pel Parlament al febrer) dels drets de ciutadania de la població resident no eslovena de l’antiga Iugoslàvia, privada de reconeixement després de la independència.

Eslovènia manté fortes tensions amb Croàcia amb motiu de delimitacions frontereres terrestres i marítimes irresoltes. Al febrer del 2005 el Parlament ratificà la Constitució Europea. El 2007 se celebraren les eleccions presidencials, que guanyà Lojze Peterle, l’antic primer ministre que havia declarat la independència del país l’any 1991 i que tenia el suport de la coalició de centredreta. El primer semestre del 2008 Eslovènia presidí la Unió Europea i quedà clar que Kosovo era un tema primordial per al seu govern.

La declaració unilateral d’independència d’aquest territori, el 17 de febrer del mateix any, obligà el govern eslovè a mantenir la imparcialitat de la Unió Europea i a protegir les seves pròpies relacions bilaterals amb Sèrbia, un dels seus principals socis comercials. En aquesta línia, el primer ministre eslovè, Janez Janša, presentà al Parlament eslovè la proposta de reconeixement de Kosovo. També en l’àmbit internacional, les tenses relacions amb Croàcia motivaren que Eslovènia fos el darrer a ratificar l’entrada d’aquest país veí a l’OTAN (març del 2009). Al novembre ambdós països signaren un acord que en principi semblava posar fi a la disputa fronterera per la badia de Piran.

Les eleccions parlamentàries tingueren lloc al setembre del 2008 i suposaren el triomf del Partit Socialdemòcrata, liderat per Borut Pahor. Pel que fa a l’economia, la inflació eslovena fou durant els darrers anys una de les més altes dels països de la zona euro, però tot i això el comportament del país després de l’adopció de l’euro fou considerat un exemple per als estats que es preparaven per adoptar la moneda única.

Aquesta consideració en conjunt positiva no evità, però, que a mesura que la crisi econòmica internacional esdevenia més greu l’economia eslovena entrés en dificultats creixents: en tancar el 2010 el creixement del PIB fou tan sols de l'1,2%, tot i que aquesta xifra representava la recuperació d’un fort retrocés del 2009 (-8,1%). Al desembre del 2010 l’atur superava el 10% i el deute assolí el 38% del PIB, el nivell més alt des de la independència.

Aquesta situació fou responsable de la caiguda del govern Pahor, després de perdre dos referèndums successius sobre reformes econòmiques —un sobre la televisió pública al juny i un altre sobre el sistema de pensions al juny— i una moció de confiança al setembre del 2011. Pahor presentà la dimissió i convocà eleccions anticipades per al desembre d’aquest any. Mentrestant, el refús de les reformes de Pahor posà en relleu les dificultats que Eslovènia hauria de superar perquè la Unió Europea aprovés el pla de rescat.

De les eleccions legislatives emergí guanyadora Eslovènia Positiva, de l’empresari i alcalde de Ljubliana Zoran Janković, però el rebuig del Parlament a acceptar-lo com a primer ministre comportà que al febrer del 2012 Janez Janša tornés a ocupar el càrrec al capdavant d’un govern de centredreta. Les mesures d’austeritat exigides per la Unió Europea i les organitzacions econòmiques internacionals a canvi del rescat, com també la gran oposició a la seva aplicació protagonitzaren la legislatura. Al desembre les eleccions presidencials foren guanyades per Borut Pahor. Al gener del 2013 Jansa i Janković foren acusats per l’òrgan anticorrupció de defraudar impostos sistemàticament, cosa que precipità la caiguda del govern. La liberal Alenka Bratušek esdevingué primera ministra, i al juny Jansa fou condemnat a presó. Al maig del 2014, un any després d’aprovar un conjunt de mesures de reforma de la banca per a accedir al rescat, el govern de Bratušek dimití i convocà eleccions anticipades.  

Data de revisió: 
2014-10-20
Llegir més...