Era establert a Benavarri. Els seus membres formaven part indistintament de les corts catalanes i aragoneses de la baixa edat mitjana. Foren barons d’Alfajarín, senyors de Montoliu, de Miravalls i de Preixens, i una branca s’establí a Sardenya, on posseí els marquesats de Vilamarina i de Sant Andreu. El 1283 Bernat d’Espés
fou un dels cavallers que feren valença a Pere II de Catalunya-Aragó amb motiu del seu desafiament de Bordeus amb Carles d’Anjou, i el 1309 prengué part en l’expedició d’Almeria de Jaume II. El 1312 Pere d’Espés
era comissari d’aquest rei per a la restitució de la Vall d’Aran. Ramon d’Espés
serví Pere III en la guerra contra Castella (1358). Als parlaments catalans de 1410-12, Bernat
, Guerau
, Camil
i Ivany d’Espés
foren decidits partidaris de Jaume d’Urgell, del consell àulic del qual, a Balaguer, era membre Guerau, i li foren fidels fins a la seva revolta del 1413 (sembla que es passaren a Ferran de Trastàmara, almenys amb seguretat Ivany). A la segona meitat del segle XV Guerau d'Espés
i els seus fills, Gaspar d'Espés
, Ramon d'Espés
i Lluís d'Espés
, feren una gran fortuna al servei de Joan II i Ferran II. La filla i hereva de Ramon, Anna d’Espés
, portà en dot (1515) la baronia d’Alfajarín i el càrrec de gran camarlenc d’Aragó al seu marit Blasco de Alagón, primer comte de Sástago, i llurs descendents portaren el cognom d’Espés. Germanes d’aquesta foren Elisabet
, muller d’Alfons d’Aragó, comte de Ribagorça, i Beatriu
, muller del justícia d’Aragó Juan de Lanuza. Vers el 1440 una branca entroncà amb els Sescomes de Lleida i s’establí en aquesta ciutat i, més tard, a València. Sembla que pertanyia a aquesta branca Joan d’Espés
, que signà amb l’emperador Carles V unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).
Armes dels Espés