i Josep Maria Espinàs i Massip | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Josep Maria Espinàs i Massip

Josep Maria Espinàs i Massip, al programa de ràdio El Món a RAC1 (2012)
© RAC1
literatura lit
Escriptor.
Barcelona, Barcelonès, 7 de març de 1927

Llicenciat en dret, professió que, tanmateix, pràcticament no arribà a exercir, es dedicà molt aviat a la literatura i al periodisme. Amb tècnica realista, de testimoni o psicològica, fins al final de la dècada dels seixanta publicà les novel·les Com ganivets o flames (1954), premi Joanot Martorell, Dotze bumerangs (1954), El gandul (1955), Tots som iguals (1956) L’home de la guitarra (1957), Vestir-se per morir (1958), Combat de nit (1959), L’últim replà (1962), premi Sant Jordi, i La collita del diable (1968). Després de més de dues dècades tornà a publicar en aquest gènere (Vermell i passa, 1992). En el camp de la ficció és també autor de narracions: Varietés (1959), premi Victor Català, i Els joves i els altres (1960) i Un racó de paraigua (1997).

Molt remarcables en la seva producció son els llibres de viatges. Circumscrits generalment a contrades dels Països Catalans, aquestes cròniques recullen de manera impressionista moments i sensacions dels quals n'emergeix un retrat força idiosincràtic de les terres visitades i els seus habitants. Iniciats amb Viatge al Pirineu de Lleida, 1957 seguiren Viatge al Priorat, 1962 i Viatge a la Segarra (1972), però el que realment marcà la seva producció en aquest gènere fou la sèrie A peu, que descriu itineraris per la Terra Alta (1989), la Llitera (1990), l’Alt Maestrat (1991) Per la terra cremada (1995, recorregut per contrades de Catalunya incendiades a l’estiu del 1994), l’Alcalatén (1996), el Comtat i la Marina (1998), Castella (1999), Biscaia (2000), Extremadura (2001), Galícia (2002), Andalusia (2003), Costa da Morte (2004), Mallorca (2005, Premi Lletra d’Or 2006) i Múrcia (2009).

Són també notables els reportatges i les obres de divulgació: Ciutats de Catalunya (1956-1958), Carrers de Barcelona (1961), Barcelona en blanc i negre (1964), Això també és Barcelona (1965), Festa major (1969), Cafès de Barcelona (1970), La gent tal com és (1971), Vuit segles dels carrers de Barcelona (1974), Quinze anys de cafès de Barcelona, 1959-1974 (1975), El llibre de la diada (1975), Alguns carrers antics de Barcelona (1978), Comarques del Principat (1978) i Guia de ciutadans anònims (1993); i també de teatre (És perillós fer-se esperar, 1959). Escriví la narració per a infants Viatge a la Lluna, amb música de Xavier Montsalvatge.

Ha publicat també diversos llibres de difícil classificació situats entre l’assaig, la reflexió sociològica o ètica - sempre, però, partint de l’experiència concreta-, l’autobiografia i la crònica quotidiana. Cal esmentar-ne el Aprendre a conviure. Reflexions sobre civilitat (1984), el Diccionari català de falses etimologies (1985), de caràcter lúdic, i El teu nom és Olga (1986), cartes a la seva filla afectada per la síndrome de Down, i els volums autobiogràfics en sentit ampli El nen de la plaça Ballot (1988), Inventari de jubilacions (1992), Temps afegit (2001), Relacions particulars (2007), El meu ofici (2008) i I la festa segueix (2009), A ritme de temps (2015) i La vella capitana. Navegant per la Vida i la Mort (2016). El 1993 publicà l’assaig L’ecologisme és un egoisme

El vessant més destacat de la seva activitat literària és, però, la d’articulista, des del qual ha esdevingut un dels cronistes en llengua catalana més seguits. Col·laborador en publicacions diverses, la seva columna diària al diari Avui, A la vora de..., publicada des de la fundació del diari (1976) es convertí en un dels punts de referència dels lectors de la premsa en català. El 1999, després de més de vint anys, passà a publicar l’article a El Periódico de Catalunya, sota el nom de Petit observatori. Ha recollit els seus articles en diferents volums: Petit observatori (1971), A la vora de... l’Avui/1-5 (1978-85) , Els nostres objectes de cada dia (1981) i Del rebost i de la taula (1985). L’any 2012 publicà Entre els lectors i jo, selecció de les cartes dels lectors amb la resposta inclosa, i el 2013, Una vida articulada, una selecció d’articles dels 35 anys anteriors.

A banda de l’activitat més pròpiament literària, féu incursions en el món de la cançó: un dels fundadors de Els Setze Jutges, grup que inicià el moviment de la Nova Cançó; publicà alguns discs en els quals interpretava cançons tradicionals catalanes i també de Georges Brassens. En aquest àmbit publicà també la biografia Pi de la Serra (1975). Els anys vuitanta col·laborà a Televisió de Catalunya amb programes d’entrevistes, alguns dels quals han estat recollits en volums (Identitats-1, 1985 i Identitats-2, 1986). És, també, l'autor de la lletra del Cant del Barça, l'himne del Futbol Club Barcelona (1974), musicat per Manuel Valls.

A banda dels premis atorgats a obres seves ha obtingut el premi Nacional de cultura (1995), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2002), la Medalla d’or de la ciutat de Barcelona (2002), el premi Ofici de Periodista (2013) del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2015).

Col·laboració: 
MToV / LlBG / ICG
Data de revisió: 
2016-04-19
Llegir més...