Situació i presentació
El terme municipal d’Esterri de Cardós, de 16,55 km2, és al centre de la Vall de Cardós, a banda i banda de la Noguera de Cardós però estès sobretot al sector esquerre. Limita amb els municipis de Lladorre (N), Alins (E i SE) i Vall de Cardós (S i W). Comprèn tota la vall del torrent d’Esterri, que davalla de la serra de Costuix (2.344 m), límit amb la Vall Ferrera, entre el pui de Tudela (2.327 m, trifini amb els termes de Lladorre i Alins) i la muntanyeta de Besan (2.160 m), i és formada pel torrent d’Esterri i el barranc de la Molina. Al sector meridional del terme s’alça per sobre dels 2.000 m el coll del Pla de Negua, des d’on es divisen les valls que desguassen a la Noguera de Vallferrera. A ponent, la màxima altitud s’assoleix al pui del Tabaca (1.719 m).
En aquest sector més ampli a l’esquerra de la Noguera de Cardós, hi ha el poble d’Esterri de Cardós, cap de municipi, i els d’Arròs de Cardós i de Ginestarre, i al petit sector de la dreta és situada la caseria de Benante. L’eix de comunicacions és la carretera L-504 que va de Llavorsí a Lladorre i que segueix la vall per la dreta de la Noguera de Cardós, procedent de la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu. Aquesta travessa el terme per l’extrem W, i una pista que remunta el torrent d’Esterri comunica amb els pobles d’Arròs de Cardós i d’Esterri de Cardós. Des d’Esterri hi ha una pista que porta fins al poble de Ginestarre.
Els nuclis que componen el municipi formaren part, com els de la resta de la Vall de Cardós, del comtat de Pallars, i a la fi del segle XV passaren als ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que en mantingueren la jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim.
La població i l’economia
La població (esterriencs o esterrissencs) ha seguit les fluctuacions pròpies de la contrada, i els darrers decennis l’emigració s’ha incrementat notablement, de manera que s’ha arribat gairebé al despoblament. Al segle XVIII passà de 264 h el 1718 a 289 h el 1787, i assolí un màxim d’habitants, com tota la comarca, el 1860 (342 h). Posteriorment s’estabilitzà en uns 200 h i després del 1936 anà minvant: 171 h el 1940, 154 h el 1950, 121 h el 1960, 85 h el 1970 i només 56 h el 1981. A partir d’aquest moment sembla que la població tingué una petita tendència a recuperar-se. El 1999 la població era de 72 h, però el 2005 disminuí a 70.
L’economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrari i ha sofert el procés de transformació característic de les contrades d’alta muntanya. A mitjan segle XIX, segons Madoz, produïa blat, sègol, ordi, patates, alguna fruita i una mica d’horta, i s’hi criava el bestiar propi de la muntanya, utilitzat per a les feines del camp o per a vendre’n les cries al mercat. L’agricultura i la ramaderia segueixen constituint bona part de la base econòmica del municipi. Les terres de conreu es dediquen exclusivament al farratge, que és utilitzat per la ramaderia. El major nombre de caps de bestiar són ovins tot i que cal destacar també la cria de conills. Seguint la tendència de la comarca hi ha un predomini de la superfície forestal i de pastures permanents.
Pel que fa als serveis, la possibilitat d’allotjament es concentra al poble d’Esterri de Cardós, on hi ha diverses residències casa de pagès.
El poble d’Esterri de Cardós
El poble d’Esterri de Cardós (38 h el 2001) és situat a 1.212 m d’altitud, enlairat al centre del terme a la dreta del torrent d’Esterri. Les cases s’agrupen prop de la petita església parroquial de Sant Pau i Sant Pere, romànica i posteriorment modificada, amb l’absis amb arcuacions i bandes llombardes, campanar de torre quadrada i coberta piramidal i petit porxo a l’entrada. Són molt notables les pintures al fresc que decoraven aquest absis, conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya: la cúpula és centrada pel pantocràtor amb les lletres alfa i omega, envoltat pels símbols dels evangelistes, un querubí i un serafí (amb la llegenda Sanctus) i els arcàngels Miquel i Gabriel (aquest conserva la paraula Postulacius), amb ulls a les ales, tot dins unes formes pròximes a les pintures d’Estaon; el segon registre, entre les finestres, és més incomplet, i resten només sant Pau, sant Joan Evangelista, sant Bartomeu, sant Tomàs i sant Bernabé (són obra de mitjan segle XII). En aquest museu i a la mateixa sala se’n conserva el frontal d’altar, també romànic, fet amb relleus d’estucs policromats amb pintures als fons llisos, amb el pantocràtor, els evangelistes i els apòstols, del començament del segle XIII. Al desembre del 1990, mentre es realitzaven obres a l’església, fou trobat un mosaic del segle XI. Dins el mateix poble, a la Casa Castellà, hi ha una capella dedicada a sant Antoni. Se celebra la festa major el segon diumenge d’octubre i la festa petita el 24 de gener.
Altres indrets del terme
Una mica més al N, enlairat a 1 364 m, als vessants de migdia del Roc Bataller (límit amb Lladorre), hi ha el poble de Ginestarre (6 h el 2001). L’església de Santa Maria és romànica, encara que modificada, amb absis semicircular decorat amb arcuacions, campanar de torre quadrada (posterior) i entrada amb un petit porxo. A l’interior es conserven un retaule barroc (una imatge romànica de la Mare de Déu és avui al Museu Diocesà d’Urgell) i dues piques de pedra. En procedeixen una sèrie de pintures murals que són al Museu Nacional d’Art de Catalunya: les de l’absis representen el pantocràtor, els símbols dels evangelistes i una sèrie de sants al segon registre entre les finestres (Pere, Pau, Bartomeu, Andreu, la Mare de Déu), tot condensat per les petites dimensions de l’església, i les de l’arc triomfal representen dos apòstols. Tenen un aire primitiu que es pot relacionar amb l’absis de la catedral d’Urgell (datables vers el 1100). Un frontal idèntic al d’Esterri de Cardós, procedent també de Ginestarre, centrat per Maria, és al museu The Cloisters de Nova York. Hom fa festa major per la Mare de Déu d’Agost.
Més a ponent, a la mateixa riba dreta del torrent d’Esterri i més proper a la Noguera de Cardós, hi ha el poble d’Arrós de Cardós (21 h el 2001), a 1.031 m d’altitud. Les cases s’agrupen al costat de l’església de Sant Julià, d’una nau i campanar de torre quadrada. Se celebra Sant Julià, al gener, i la festa major s’escau el segon diumenge de juliol.
A l’altre costat de la Noguera de Cardós, al sector més petit del terme, hi ha la caseria de Benante (5 h el 2001), a 970 m, prop de la carretera i la ribera, format per unes cases escampades i un petit nucli prop de l’església de Sant Lliser, edifici molt simple, d’una nau i campanar d’espadanya, coberta de fusta i paviment de còdols molt notable.