Everest

Sagarmatha (ne)
Txomolungma (bo)

El cim de l’Everest

© Fototeca.cat

Muntanya de l’Himàlaia, la més alta del món, situada en una regió fronterera entre el Tibet i el Nepal.

El 1865 li fou donat el nom pel qual és més conegut en memòria del topògraf britànic George Everest (1790-1866). Constitueix la part més elevada d’una regió muntanyenca on abunden els pics de més de 7.000 m. Localitzada en un sector de grans mantells de corriment, és formada en particular per les roques metamòrfiques del Primari i sedimentàries del Secundari. Al vessant nord, particularment, hi ha grans glaceres que són origen de corrents fluvials.

El 1954 se li determinà una altitud de 8.848 m després d’un mesurament dut a terme per l’Índia i assumit oficialment pel Nepal. Tanmateix, el 1975 científics xinesos la calcularen en 8.843,13 m, i el 2005 un altre equip també xinès la mesurà en 8.844,43 m. La diferència entre la primera altitud i les següents es deu sobretot a la capa de neu i gel del cim, d’uns 3,5 m, que no s’ha de comptar com a part de la muntanya. Altres factors que poden incidir en el mesurament són la referència al nivell del mar i fenòmens geològics com ara els terratrèmols. Després de nous mesuraments, l’any 2020, la Xina i el Nepal arribaren a un acord que establia l’altitud de l’Everest en 8.848,86 m.

La primera expedició seriosa per a arribar al cim fou la britànica del 1921. El 1949, any que el Nepal en permeté l’exploració pel vessant oriental, començà una nova etapa. Després de diversos intents —els suïssos gairebé arribaren, el 1952, als 8.600 m—, el cim fou finalment vençut per Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay, membres d’una expedició britànica, que utilitzaren màscara d’oxigen, el 29 de maig de 1953. Per la condició de punt més elevat de l’escorça terrestre, l’Everest ha esdevingut un pol d’atracció de l’alpinisme mundial, fins al punt que la massificació ha produït un deteriorament de l’entorn natural del pic de consideració.

Des del 1982, que s’organitzà la primera expedició, l’Everest ha estat culminat per alpinistes catalans en uns 25 intents, prop de la meitat dels quals han reeixit. De les principals ascensions cal esmentar la primera (28 d’agost de 1985), dirigida per Conrad Blanch i protagonitzada per Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallés; la primera ascensió femenina (Araceli Segarra, 1996); la de Ferran Latorre (2017), primer català en culminar els catorze cims de vuit mil metres de la Terra, i les de Kilian Jornet (2017), que en una sola setmana completà dues ascensions sense oxigen.