i Gabriel Ferrater i Soler | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gabriel Ferrater i Soler

lingüística ling i literatura lit
Escriptor i lingüista.
Reus, Baix Camp, 20 de maig de 1922 — Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 27 d’abril de 1972

Tingué els primers contactes amb les lletres en el medi familiar, puix que no anà a escola fins a 10 anys. Des del 1938 fins a l’ocupació alemanya s’estigué a Bordeus, on el seu pare era conseller del consolat d’Espanya, i allí cursà estudis d’ensenyament mitjà. Tornà a Catalunya, i a Barcelona cursà estudis de ciències exactes, que el feren apassionar per l’àlgebra. Vers el 1955 havia fet una gran amistat amb poetes com Riba, Gil de Biedma, etc., i es guanyava la vida escrivint sobre pintura i literatura i traduint i fent de lector d’editorials. El descobriment d’alguns escriptors anglesos (de Hardy a Auden i sobretot Shakespeare), alemanys (Brecht), francesos, italians i dels medievals (bàsicament Ausiàs Marc) el portà a escriure, en 1958-69, quasi tota la seva poesia publicada. El 1963 anà a Hamburg com a lector de l’editorial Rowohlt. En tornà a finals d’aquell mateix any, i es casà, a Gibraltar; es divorcià el 1969.

L’obra poètica consta de tres llibres: Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), recollits, amb algunes supressions i poques addicions, en Les dones i els dies (1968). L’aportació de Ferrater a la poesia catalana és l’observació detallada i despullada d’estupefaccions de l’experiència moral de l’home, al pol oposat de l’estètica romàntica. Bé que l’erotisme és una constant en la seva poesia, exposat amb una notable franquesa, la seva preocupació per definir la pròpia actitud moral —o sia, la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que se'n podria dir el centre de la imaginació del poeta— aconsegueix, en poemes com In memoriam i Poema inacabat , de donar un dels testimoniatges més valuosos de la guerra civil i de les seves conseqüències.

Vers el 1963 cursà la carrera de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, i posteriorment fou professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. La vocació lingüística de Ferrater no es pot deslligar de la poètica i matemàtica, car sabia fins a quin punt el treball del poeta pot dependre de l’interès pels mecanismes i les possibilitats de la llengua i del manlleu al rigor científic. Estudià els texts positivistes dels junggrammatiker , fins a arribar al transformacionalisme de Chomsky passant per l’estructuralisme de Meillet, Benveniste i Bloomfield, juntament amb Sapir, Bally i Kurylowicz. Traduí Language , de Bloomfield, i Cartesian linguistics , de Chomsky, obres per a les quals preparava una anotació adaptant la teoria al català. En 1969-72 publicà una sèrie d’articles lingüístics a Serra d’Or sota el títol De causis linguae , que tracten temes diversos; es destaquen l’esbós d’una teoria mètrica basada en el component fonològic de la gramàtica generativotransformacional proposada per Chomsky i Halle i un estudi de les gramàtiques de Pompeu Fabra. Impartí també classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, a l’estiu del 1971, i part del curs 1971-72 a la Universitat de Barcelona sobre gramàtica transformacional del català, formulació que havia d’ésser la seva obra lingüística de més alè. Escriví articles de crítica, que foren publicats com a pròlegs d’edicions de Carner, de Foix i de Hölderlin, i traduí al català Der Prozess , de Kafka. En castellà havia traduït Hemingway, Weiss, Södeberg, Gombrich i Bierwisch.

Se suïcidà el 27 d’abril de 1972. Pòstumament, el seu germà, Joan Ferraté, li publicà un voluminós conjunt de texts —molts d’ells inèdits— en els reculls Sobre literatura (1979), La poesia de Carles Riba (1979), Sobre pintura (1981), Sobre el llenguatge (1981) i Papers, cartes, paraules (1986).

Col·laboració: 
SOLl / MPe
Llegir més...