La primera, procedent de Tit Flavi Petrus, sabí que lluità amb Pompeu a Farsàlia, fou integrada pels emperadors (segle I) Tit Flavi Vespasià, el seu net, fill de Flavi Sabí, que fou recaptador d’imposts a l’Àsia i a Helvècia, i per Tit i Domicià, fills de Vespasià. Vivint encara aquest darrer, Tit fou associat al poder, per assegurar-ne l’hereditat. La dinastia s’acabà amb Domicià. La segona dinastia Flàvia, sense relació familiar amb la primera, era d’origen il·liri i fou iniciada per Constanci I (emperador el 305). La figura més important d’aquesta dinastia fou Constantí el Gran, fill seu, que fonamentà el futur règim polític de l’Imperi en l’hereditat i el dret diví i declarà el cristianisme religió oficial de l’Imperi. Pertangueren a aquesta dinastia Julià l’Apòstata, Constantí II, Constanci II i Constant. Amb el matrimoni de Constança, filla de Constanci II, i Gracià la dinastia valentiniana s’uní a la segona dinastia Flàvia.