i Flix | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Flix

Municipi
Ribera d’Ebre
Santuari de la Mare de Déu del Remei, a Flix
© Fototeca.cat
Municipi de la Ribera d’Ebre.
Població: 
4 h
[2015]
Extensió: 
117 km2

Situació i presentació

El terme de Flix, d’una extensió de 116,88 km2, és situat a banda i banda de l’Ebre, en la part de tramuntana de la comarca, al límit amb les comarques de les Garrigues, del Segrià i del Priorat. Limita, al N, amb els municipis segrianencs de Maials i Llardecans, i amb els garriguencs de la Granadella, Bovera i Bellaguarda; al NE confronta amb els termes de Margalef i la Bisbal de Falset, del Priorat, a l’E amb la Palma d’Ebre, al SE amb Vinebre, al S amb Ascó i a l’W amb Riba-roja d’Ebre.

El territori comprèn la plana oligocènica de la Depressió Central, on el riu s’esmuny pel meandre agudíssim, origen del nom de la població de Flix. El sector de tramuntana és drenat, a més, pel riu de la Cana, que en part és termenal amb el municipi de Bovera. A ponent, la divisòria parteix de la partida de Nulles, i per la punta de Vall de Sanç (286 m), per l’Ebre i per la partida de les Modorres arriba fins prop del cim de la punta de l’Home (552 m), de la serra de la Fatarella. A migdia el termenal segueix un traçat horitzontal al S del barranc de les Valls de Valletes i travessa l’Ebre fins a la partida d’Aixalella. D’ací vers llevant el municipi termeneja amb Vinebre a migdia de la partida de les Planes i per la de les Mugues fins als contraforts més orientals de la serra de les Gorraptes; prossegueix vers tramuntana i al tossal de Comadevaques (346 m), torç vers el NE per una estreta franja de terreny entre el riu de la Cana i els termes de la Palma d’Ebre, la Bisbal de Falset i Margalef. El límit amb aquest municipi passa per la carena divisòria de les aigües que aflueixen al riu de la Cana (barranc dels Milàs, de Vallroc, dels Esparvers, de les Obagues i de la Pileta) o a la riera de la Palma i al riu de Montsant. Altres accidents i partides del terme són la punta de la Tossa (376 m), el Pla del Cirerer, la punta del Cigró, Llostrera, el puig de la Senyora (260 m), el vèrtex de Planadama (181 m), Mont-redon (201 m), el Barrancfosc (118 m, vora l’Ebre, aigua avall del pronunciat meandre de Flix), el tossal de Montvià, el de Vingalis (209 m) i els Comellars. Pel que fa als espais naturals cal esmentar la Reserva Natural de Sebes i Meandre de Flix.

Dins el terme, a més de la vila de Flix, cap de municipi, hi ha els ravals de la Colònia de la Fàbrica i los Comellarets, el barri residencial de la Ventonella, prop de la vila, al S, la caseria de Riber, l’antiga caseria de Vingalis (actual partida a migdia del tossal de Vingalis, a l’esquerra de l’Ebre), el despoblat del Mas de Flix (ha esdevingut també el nom d’una partida, al N del terme) i el santuari del Remei. Arriba fins a Flix la carretera C-12 provinent d’Amposta i que continua vers Lleida (el projecte d’allargar la carretera de Flix fins a Lleida ja era previst per la Generalitat el 1932). De Flix surten dues carreteres locals; una, travessat l’Ebre permet arribar a la Granadella (per l’antiga carretera comarcal C-233) i a la Bisbal de Falset, i una altra, cap a ponent, mena a Riba-roja d’Ebre i a la Pobla de Massaluca seguint en gran part el riu a contracorrent. Per travessar l’Ebre s’usa com a pont la resclosa del pantà de Flix i, a més, una barca. A la vila de Flix hi ha estació del ferrocarril (1892) de la línia Barcelona-Madrid.

La població

Segons el fogatjament del 1358 la població (flixencs o flixancos) es repartia en 112 focs. El del 1378 en registrà només 40. Aquesta notable diferència en tan pocs anys, bé que en part pot ser imputada al flagell de la pesta, és possible que també respongués a algun error o mancança dels fogatjaments. El 1497 es comptabilitzaren 74 focs de cristians i 31 de sarraïns. El fogatjament del 1553 registrà 158 focs i l’any 1718 hi havia 385 persones censades. El 1830 es registraren 1 455 h i el 1860, 2 172. Aleshores s’esmenten 378 habitatges a la vila, 114 masets habitats només temporalment i diversos albergs i corrals; habitats de manera permanent hi havia el molí de l’Assut, els molins del Gran, tots fariners, el trull de Lluís Castelloi, el de Vicent Castelloi, la Casa de l’Enclusa, la Senieta de Dona Lluïsa i la casa de l’ermità del Remei. Durant la primera meitat del segle XX, es registrà un fort augment demogràfic com a conseqüència de la implantació de la indústria electroquímica al terme. El cens de 1900 registrà 2 516 h, el de 1936, 4 346 i el de 1940, 3 306. El cens de 1950 comptabilitzà 4 272 h, 5 418 el de 1960 i 5 116 el de 1970. Durant els vint anys posteriors, la població s’estabilitzà (5 009 h el 1981 i 5 025 el 1991), per a tornar a davallar de forma gradual a partir del sXXI (4 208 h el 2000; 3 906 el 2006 i 3 796 el 2014) a causa, en part, de les successives crisis industrials.

L'economia

L’especialització industrial del terme de Flix destaca en una comarca on l’agricultura té una presència important. Els conreus es dediquen sobretot al secà; domina especialment l’olivera, que ocupa gran part de les terres llaurades, seguida per l’ametller i, ja en molta menys proporció, la vinya. S'han portat a terme iniciatives innovadores per diversificar el sector, com l’elaboració d’oli a partir de conreus ecològics. Altres conreus, tot i que menys representatius, són els cereals (ordi), la fruita dolça (presseguers, cirerers), el farratge i les hortalisses. Pel que fa a la ramaderia, cal dir que ha pres empenta, des de la dècada del 1980, el sector de l’aviram, mentre que el del porcí ha patit majors oscil·lacions. També ha augmentat, per bé que en proporcions més reduïdes, la cria de conills i bovins, mentre que ha patit una recessió el bestiar oví. La Cooperativa Agrícola i Secció de Crèdit de Flix, fundada l’any 1974, comercialitza el vi, l’oli i la fruita seca. El seu antecessor, el Sindicat Agrícola de Flix, fou fundat el 1909.

L’empresa més important del terme és Ercros. Aquesta empresa, primer Electroquímica de Flix i posteriorment Cros, fou fundada el 1898 al lloc on hi havia hagut un assut sarraí sobre l’Ebre. El capital, alemany, procedia de Chemische Fabrik Elektron i Elektrizitäts AG i fou emprat per a la fabricació de productes químics: clorur de calci i altres derivats del clor i de la sosa càustica. La companyia Ehinger de Basilea sostingué financerament l’empresa, com assenyala Joan Manuel Giral. Posteriorment la Cros (la col·laboració amb la qual s’inicià el 1904) esdevingué l’accionista majoritària. El 1933 hi hagué una gran vaga i el 1937 la fàbrica, col·lectivitzada, estigué en mans d’un Comitè de Control. Durant la batalla de l’Ebre les instal·lacions restaren força malmeses (foren reconstruïdes el 1941 i el salt el 1945), bé que des del 1938 (final d’estiu) el poble fou ocupat per l’exèrcit franquista. El 1972 ja havia estat totalment adquirida per la Societat Anònima Cros (actualment Ercros, després de la seva fusió el 1989 amb Unión Explosivos Rio Tinto). El 1960 aquesta empresa arribà a assolir el màxim de treballadors (1 500). El 1995, el complex industrial d’Ercros fou ampliat amb la inauguració d’una planta de cogeneració amb una potència de 26 megawats.

El natural procés de mecanització, la política de reducció de l’empresa i l’estancament del sector industrial els últims anys del segle XX han provocat que molta gent hagi de buscar ocupació en altres zones. Malgrat això, continua existint una dependència de la indústria química que limita en gran part el desenvolupament i la diversificació de l’activitat econòmica del terme, provocant que els altres subsectors industrials i sectors econòmics en depenguin quasi exclusivament o segueixin les seves oscil·lacions. L'any 2016, l'empresa anuncià el tancament de la planta, causada tant per la caiguda de la demanda de clor i els seus derivats com per la tecnologia obsoleta. La clausura de la planta, prevista per al 2017, afectava uns 200 treballadors. Hom cercà alternatives per a la reindustrialització de la població.

Cal esmentar la presència d’altres indústries: de la construcció i de materials de construcció, d’instal·lacions industrials i de les arts gràfiques, així com la Central Elèctrica de Flix (de l’empresa FECSA-ENDESA), la resclosa de la qual és utilitzada com a pont per a travessar l’Ebre. Moltes d’aquestes indústries es localitzen al polígon industrial anomenat la Devesa, construït durant la dècada del 1990. A banda, el vessament continuat de residus industrials ha provocat una greu contaminació del pantà, i el 2013 hom començà a posar en pràctica un pla de descontaminació de gran abast. 

El sector terciari ha anat guanyant població ocupada al llarg de les darreres dècades del segle XX. Els comerços són força variats i es fa mercat el dijous. Cada dos anys, al setembre, se celebra Mostraflix, fira de caràcter comercial i industrial. Malgrat tot, el teixit comercial no cobreix totes les necessitats de la població, que sovint s’ha de desplaçar a les ciutats immediates com Reus, Tarragona, Lleida i Tortosa on hi ha comerç més especialitzat. Quant als serveis, l’ensenyament és cobert fins al batxillerat i els cicles formatius; es disposa, a més, d’una escola municipal de música. Les necesitats sanitàries són cobertes per un centre d’atenció primària. L’oferta hotelera del municipi és migrada.

La vila de Flix

Morfologia urbana

La vila de Flix (47 m d’altitud) és emplaçada a la dreta de l’Ebre, al lloc de més estrangulament del pronunciat meandre del riu, un dels més espectaculars de l’Ebre. Comprèn un clos antigament murallat, que s’estén al SW de les ruïnes de l’antic castell de Flix, i l’eixample vers llevant i ponent. Dins el clos antic hi ha el carrer Major i a la plaça de l’Església es dreça la parròquia de Santa Maria, un bell edifici gòtic (que una restauració del 1958 falsejà, sobretot en l’exterior) d’una nau capçada per un absis poligonal i amb una volta estrellada al presbiteri. Fora del meandre, vora l’Ebre, hi ha el raval de la Colònia de la Fàbrica (amb una capella dedicada a sant Jaume, d’arquitectura funcional) i dos barris, el de vora l’estació, los Comellarets, i l’altre, la Ventonella, de casetes amb jardí, més al S. En el transcurs de l’última dècada del segle XIX, amb la instal·lació de la indústria electroquímica al municipi, es va produir el creixement poblacional i urbanístic més important.

A l’interior del meandre, dominant el pas del riu, es dreça lo Castellet o castell de Flix, probablement a l’indret d’un antic far ibèric. Sembla que la construcció del castell, en la part conservada, no pot atribuir-se únicament a les guerres carlines, ja que si fos així, ho hauria consignat Madoz, el qual es refereix, en canvi, a la seva antiguitat. Probablement, l’antic castell medieval fou refet en diverses èpoques. És documentat que el 1576 s’ordenava als vassalls de Flix que obressin diverses reparacions a les barbacanes del castell. Durant la guerra del Segadors, els francesos hi realitzaren diverses obres de fortificació. Tot i així, és possible que també en les guerres Carlines es tornés a fortificar. Entre les restes més vistents hi ha una torre circular, d’ample diàmetre, atalussada i força baixa, que correspon al tipus de fort de Vauban. S'hi adossen sengles murs amb petites espitlleres.

La cultura i el folklore

El poble disposa de diverses entitats de caràcter cultural i recreatiu. Destaquen la societat recreativa La Unió Social (1920), amb una sala d’actes i cinema, el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre i nombroses entitats esportives. Cal esmentar finalment l’Agrupació Sardanista i l’Orfeó de Flix, entitats aquestes dues que remunten els seus orígens a principi de la dècada de 1950.

Pel que fa als equipaments culturals, a més dels que són dependents de les diverses entitats ja esmentades, cal destacar la biblioteca Artur Bladé i Desumvila i el Casal Musical, seu de l’Escola Municipal de Música.

La vitalitat associativa, deguda en part al nivell socioeconòmic relativament elevat derivat del desenvolupament industrial, i al seu territori extens i divers, també es fa palesa en el manteniment de nombroses manifestacions folklòriques, la més important de les quals és la festa major, que té lloc el 15 d’agost i dura 4 dies. Una festivitat molt tradicional a la vila és la de Sant Antoni, que s’escau el 17 de gener i en la qual es fan fogueres. Les principals festes de caràcter religiós són la processó del Divendres Sant, la cantada de caramelles el Dissabte Sant i la processó de l’Encontre el Diumenge de Pasqua a l’ermita del Remei; en aquesta ermita també se celebra un aplec el Dilluns de Pasqua, quan és típic ballar el ball de Jotes, i l’aplec de la sardana, el segon diumenge d’octubre. Cal destacar també la festa de la gent gran l’1 de maig.

Altres indrets del terme

El santuari de la Mare de Déu del Remei és situat als vessants d’un turó que domina el riu de la Cana, a la riba dreta d’aquest riu, al N de la vila. Segons la tradició, el primitiu santuari fou bastit per l’ermità fra Dionís vers el 1600, però la imatge es venerava abans a l’església parroquial. L’església és barroca, amb una cúpula sobre la nau i façana amb coronament ondulat, i en part troglodítica, ja que el seu absis és parcialment excavat a la roca. Fou ampliada al segle XIX, i al XX s’hi bastí un nou edifici per a l’ermità i per a l’acolliment de devots.

En la part septentrional del terme, a la vall de Sant Joan, hi ha vestigis de l’ermita de Sant Joan Baptista. Fora del meandre de Flix però ben a prop de la vila, a l’altra banda de la resclosa, hi ha la capelleta de la Mare de Déu dels Dolors, dita popularment el Calvari, bastida al segle XX.

Dins el terme han estat localitzats alguns jaciments arqueològics. A la partida de Sebes, a l’esquerra de l’Ebre, sobre una petita elevació entre dues barrancades, cosa d’1,5 km aigua amunt de la vila, s’han identificat diversos habitatges pertanyents a un poblat d’època ibèrica. Tanmateix, prop del camí que duu als masets de Sebes, a uns 50 m d’aquest poblat, hi ha una sepultura excavada en un gran bloc calcari, de forma rectangular i d’època medieval. I, encara, al punt més alt de la vall de Sebes, s’han localitzat vestigis d’un hàbitat preibèric. Hi ha notícia d’una altra estació arqueològica a l’altra banda de l’Ebre, davant mateix de Sebes, sobre el turó de l’esquerra del bar

ranc de Mosselló (al límit amb Riba-roja), sembla que també ibèrica; el lloc, però, ha estat molt malmès per haver servit de pedrera i perquè hom hi bastí algunes construccions en la guerra civil de 1936-39. Al turonet dels Castellons, a l’esquerra de l’Ebre, davant mateix del meandre de Flix, hi ha vestigis arqueològics d’època ibèrica i romana i abundosos bocins de ceràmica medieval.

La història

El lloc de Flix, com els altres propers de la Ribera d’Ebre, fou conquerit en temps de Ramon Berenguer IV, vers mitjan segle XII. Els musulmans que hi restaren, amb els dels llocs veïns d’Ascó, Móra i Garcia, reberen del sobirà, entre el 1153 i el 1159, una carta de protecció en la qual hom els concedia diverses franqueses per a l’ús de la seva llibertat i la pràctica de la seva religió, com també els atorgava d’acollir-se al fur que tenien els sar

raïns de Saragossa i Tortosa. El 1154 el mateix Ramon Berenguer IV cedí en feu a Bonifaci de la Volta, genovès, el castell i la vila de Flix, amb els seus termes i pertinences. El 1157 el mateix sobirà donà a l’hereu de Bonifaci, Gasquet de la Volta, les tres quartes parts de Flix, completant la donació anterior; Jaume I el 1257 donà a Teresa Gil de Vidaure el castell de Flix, que aquesta dama, el 1270, vengué a Arnau del Bosc. A la primeria del segle XIV era senyor de Flix Pere del Bosc, que, el 1308, atorgà el privilegi dels Costums de Flix, que admetien la vigència dels de Tortosa.

Vers el 1178 el bisbe de Tortosa i la canònica de la seu donaren al monestir de Sant Pere de Besalú els drets de l’església de Flix, excepte la quarta part del delme.

Contra el que ha estat dit de vegades, sembla que el lloc de Flix no arribà a pertànyer ni als templers, ni als hospitalers, ja que no consta ni en la comanda d’Ascó ni en la de Miravet. No se sap d’on extreu Emili Morera la notícia que Bonifaci de la Volta i el seu fill cediren la seva senyoria sobre Flix a l’orde del Temple, però recordem que ells l’havien posseït en feu per Ramon Berenguer IV.

El 1398 la ciutat de Barcelona comprà la baronia de Flix al monarca per tal de dominar el tràfic fluvial de l’Ebre, per on es transportaven molts productes de les planes del Segre, de Navarra i de Castella i, especialment, el blat d’Aragó, que assortia el consum de la ciutat de Barcelona. Com que fins aleshores la ciutat de Tortosa, per on havia de passar el blat, imposava forts impostos (i en època d’escassetat retenia el blat), els consellers barcelonins deliberaren de prendre avantatge a Tortosa dins el curs del mateix riu. Després de la compra de Flix, els consellers estipularen que el transport de blat per Flix seria lliure en canvi de la mateixa llibertat de trànsit per Tortosa, però com que aquesta ciutat no s’hi avingué, els consellers barcelonins construïren una carretera des del Castellet de Banyoles (Tivissa) fins a prop de l’Hospitalet de l’Infant, on enllaçava amb la de València, i així s’estalviava el pas del blat per Tortosa. El 1506 els esmentats consellers acordaren de construir una carretera de Llardecans fins a les llotgetes de Flix.

En temps de la guerra contra Joan II, el batlle de Flix, Francesc de Vilanova, defensà aferrissadament el castell des del 1462, defensa que implicava dificultats, no solament per la proximitat de la frontera amb Aragó, sinó també pel veïnatge amb el comtat de Prades, en mans d’un fervent joanista. Flix es defensà fins que, retudes Tarragona i Tortosa, Bernat Ginestar, que guardava el castell el juliol del 1466, el lliurà a Joan II. Aquest concedí el castell al cavaller aragonès Joan de França. El 1481 Ferran el Catòlic ordenà de retornar a la ciutat de Barcelona el castell i la vila de Flix.

Durant la guerra dels Segadors la vila i el castell sofriren un primer atac de les forces castellanes el 1643. El 1645 les forces del general Felipe de Silva conqueriren la vila i s’empararen de la majoria dels fortins, però la guarnició, refugiada al castell, resistí i, amb l’ajuda de les tropes comandades pel comte de Chabot i el senyor de La Vallière, que hi envià el lloctinent des de Térmens, reconquerí la vila. Finalment, en una nova ofensiva castellana, menada pel marquès de Mortara, Flix es reté el setembre del 1650. D’aquesta guerra es conserven uns bells gravats de Flix fets per l’enginyer militar de Lluís XIV, el cavaller de Beaulieu.

El 1718 la ciutat de Barcelona aconseguí la devolució de la baronia de Flix i de la Palma, que li havia estat confiscada per Felip V. Durant la primera guerra Carlina, a la primeria d’octubre del 1838 tingué lloc als voltants de Flix una forta lluita entre les forces de Cabrera i les d’Isabel II, desgraciada per a aquelles. El terme pertangué al partit judicial de Gandesa fins el 1970, que passà al de Tortosa. En la guerra civil de 1936-39, la vila fou ocupada per primer cop per les forces del general Franco el 4 d’abril de 1938. El 25 de juliol fou recuperada per les tropes republicanes i el 16 de novembre, en acabar la batalla de l’Ebre, fou conquerida definitivament per l’exèrcit franquista.

Col·laboració: 
CMC
Data de revisió: 
2016-02-01
Llegir més...