Convençuts que els evangelis escrits havien estat precedits per tota una tradició oral, aquests autors prepararen, independentment, un instrument de treball per a remuntar dels evangelis actuals a les primitives formes d’evangelització. Així hom descobrí les variacions experimentades per les tradicions evangèliques en passar de Jesús als apòstols i d’aquests a les primeres generacions cristianes. El mètode fou preparat, en part, per Hermann Gunkel, en determinar les formes estilístiques pròpies del material narratiu i poètic de l’Antic Testament (sagues etiològiques, culturals i històriques, himnes, lamentacions col·lectives i individuals, salms de la reialesa, accions de gràcies individuals, etc.); així mateix, foren importants les aportacions fetes, en l’àmbit de la filologia, per Paul Wendland (1864-1915) i Eduard Norden (1868-1941) sobre literatura hel·lenística i per Axel Olrik (1864-1917) sobre la poesia èpica.
La predicació oral i el catecumenat donaren al missatge cristià una fisonomia que és ben perceptible en els evangelis escrits. Només les formes de llenguatge estereotipades (dites, sentències de saviesa i benaurances, paràboles i exemples, frases de Crist encapçalades per “jo”, “jo us dic”, etc.) resisteixen la transmissió oral d’una certa durada i constitueixen l’objecte de la investigació morfocrítica. Bultmann consagrà la divisió fonamental entre material parlat (Redestoff) i material narratiu (Erzählungsstoff), treta de Gunkel, i, així mateix, dividí les paraules de Jesús en apophthégmata (converses polèmiques i d’escola) i lógia (paraules sapiencials i profètiques, paraules relatives a la llei i regles per a la comunitat); en el material narratiu hi ha també una doble divisió: d’una banda, històries de miracles, i de l’altra, narracions històriques i llegendes. L’estudi de les formes demostra que la comunitat cristiana primitiva no tenia cap interès especial a comunicar notícies exactes ni a reproduir amb tota precisió les paraules de Jesús; el material de la tradició és ampliat amb interpretacions i afegitons. La Formgeschichte té com a finalitat la investigació de l’evangeli anterior als Evangelis i demostra que la tradició és anterior a l’escriptura. Però el seu autèntic objectiu no pot ésser extreure el tenor verbal exacte de la predicació de Jesús (ipsissima verba Jesu) en contraposició al tenor dels evangelis: la predicació de Jesús no és assequible immediatament, sinó solament a través de la comunitat primitiva.
A partir del 1945 brollà, en relació amb l’estudi de la redacció mateixa dels evangelis sinòptics, un nou corrent que remarca la necessitat de tenir en compte llur quadre redaccional per a una recta intel·ligència de llur contingut: cada evangelista és un autèntic autor, amb característiques literàries i teològiques pròpies, i expressa, en la seva obra, les seves concepcions personals. D’aquí ve que actualment hom distingeixi, en la Formgeschichte, una Traditionsgeschichte (‘història de la tradició’) i una Redaktionsgeschichte (‘història de la redacció’). Hom pot trobar aplicacions pràctiques de la nova tendència en les aportacions de G. Bornkamm i K. Stendahl sobre l’evangeli de Mateu, W. Marsen i E. Sjoeberg sobre el de Marc, de H. Conzelmann sobre el de Lluc, i d’E. Hänchen sobre els Actes dels Apòstols. Tot i l’oposició amb què —de bon principi i, sobretot, per part dels catòlics— fou rebuda la Formgeschichte, actualment tots els exegetes seriosos l’avaluen com a instrument imprescindible de l’exegesi neotestamentària.