Franja de Ponent

Nom que modernament designa una llenca de territori catalanoparlant situada en la comunitat autònoma de l’Aragó.

Comprèn les comarques tradicionals de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Zona sotmesa a una forta emigració, el 1998 la població censada als municipis era de 48.335 h, mentre que en el cens del 2004 era de 46.694 h (en el període 1998-2004 el cens tingué una disminució de 1.641 h). Fraga (al Baix Cinca) era el municipi més poblat, amb 13.035 h el 2004 i el 27,9% del total del cens de la zona.

La història

L’origen d’aquesta adscripció prové de la disposició de Jaume II per la qual des del 1300 tot aquest sector (la Ribagorça, el Sobrarb i la Llitera) restava dependent de les Corts d’Aragó i la frontera entre Aragó i Catalunya s’establia a la clamor d’Almacelles. Modernament, amb la divisió provincial establerta entre 1822 i 1833, es reforçà la pertinença d’aquestes comarques (la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya) a Aragó en incloure'ls a les províncies d’Osca, Saragossa i Terol. Al mateix temps, fins ben entrat el segle XX, les divisions eclesiàstiques del territori de la Franja romangueren adscrites a diòcesis catalanes de Lleida, Tortosa i Urgell (aquestes útlimes fins el 1956, que passaren a la de Lleida) excepte al Matarranya (1210) i, modernament, a una part del Baix Cinca, que depenen del bisbat de Saragossa.

La realitat catalanoparlant i la pertinença eclesiàstica a diòcesis catalanes d’aquests territoris administrativament aragonesos ha donat lloc a dos tipus de conflictes: eclesiàstics i lingüístics.

Els conflictes eclesiàstics i patrimonials

Pel que fa als primers, històricament els bisbats aragonesos en reivindicaren la jurisdicció, reivindicació que en s’inicià el 1995, quan el Vaticà decretà el traspàs de 111 parròquies pertanyents a la diòcesi de Lleida al de Barbastre.

El 15 de juny de 1998 es clogué, de manera efectiva, el procés de segregació de la Franja de Ponent del bisbat de Lleida i d’agregació al de Barbastre, que passà a anomenar-se Barbastre- Montsó. La nova adscripció dels bisbats comportà també conflictes d’ordre patrimonial: el 27 de juny de 1998, pocs dies després de finalitzar el procés, Lajos Kada, nunci del Vaticà a l’estat espanyol, decretà la tornada a Aragó de més d’un centenar d’obres d’art conservades al Museu Diocesà de Lleida, procedents dels pobles de la Franja segregats del bisbat de Lleida.

La decisió provocà protestes tant per part de la Generalitat de Catalunya com d’ Òmnium Cultural —entitat que promogué la coordinadora en defensa de la unitat del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, formada per una vuitantena d’entitats, la Federació d’Associacions de Veïns i l’Associació Amics de la Franja de Ponent—. Ramon Malla, bisbe de Lleida, presentà dos recursos a la Signatura Apostòlica contra el decret del nunci. Obtingué el suport, en les seves gestions, dels bisbes de les altres diòcesis catalanes.

A més, l’Institut d’Estudis Fragatins i els Amics de la Franja de Ponent (des del 2003 Institució Cultural de la Franja de Ponent), a través de la Comissió de retorn de les parròquies segregades de la diòcesi de Lleida, iniciaren una campanya per a manifestar el seu desacord i per a criticar el fet que el poble no hagués estat consultat sobre el tema de la segregació. La Generalitat de Catalunya, per la seva banda, declarà al maig de 1999 el Museu Diocesà de Lleida en el catàleg del Patrimoni Cultural Català, a fi de declarar-lo bé d’interès nacional, declaració que incloïa també les peces en litigi.

Tanmateix, dues sentències del Vaticà (2001 i 2005), donaren la raó al bisbat de Barbastre-Montsó i instaren al trasllat de les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida. Les propostes per a compartir les obres en una subseu del Museu de Lleida també foren rebutjades.

L’oposició de Malla al trasllat de les obres, continuà no obstant això, fou continuada pel seu seuccessor Francesc Xavier Ciuraneta (1999-2007), i perdé gran part de la seva intensitat arran del nomenat del bisbe interí Xavier Salinas. Coincidint amb el relleu d’aquest (juliol de 2008) pel bisbe titular, Joan Piris, un jutjat de Lleida es declarà competent per a dictaminar sobre el contenciós. Per la seva banda, els bisbats de Barbastre-Montsó i Lleida arribaren a un acord per al trasllat abans del mes d’agost de les obres, que la Generalitat de Catalunya impedí i exigint una solució consensuada.

Al setembre d’aquest any fou publicat el dietari dels anys 1890-1904 del bisbe de Lleida Josep Meseguer, en el qual detallava com havia adquirit per compra o donació la majoria de les obres disputades davant el perill de ser espoliades per col·leccionistes privats. Al setembre de 2010 la sentència del jutjat de Lleida donà la raó al bisbat d’Aragó, que fou recorreguda, i al mes següent, en una nota pública el bisbat de Lleida anuncià la renúncia formal a cap mena de reivindicació de les obres d’art.

Els conflictes lingüístics

Quant als conflictes lingüístics, el 2008 hom estimava que la gran majoria dels habitants de la franja (entre 40.000 i 50.000 persones d’un total de 62 municipis) eren catalanoparlants habituals (prop d’un 98% l’entenia, un 88,8% el parlava, mentre que el domini de l’escriptura era molt inferior). D'altra banda, l’estatut d’autonomia d’Aragó del 1982 preveia la protecció de les ‘llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó’ i garantia per llei ‘el seu ensenyament i el dret dels parlants’ a ‘les zones d’utilització predominant’. Però tot i aquestes realitats sociolingüística i legal, els entrebancs a l’aplicació de mesures de suport han impedit l’assoliment d’una certa normalitat i el català ha esdevingut un tema acusadament polititzat.

Gràcies sobretot a iniciatives cíviques com la declaració signada el 1984 a Mequinensa per un grup d’alcaldes i regidors de municipis catalanoparlants per la normalització de l’ensenyament i de l’ús del català, aquesta llengua és ensenyada com a assignatura en nombroses escoles, i el 2008 hom estimava entre 4.000 i 5.000 els alumnes d’educació primària i secundària als quals, en una mesura diversa, els eren impartides classes en o de català. Els anys noranta, com a resultat de la tasca realitzada els anys anteriors, les Corts d’Aragó constituïren una comissió per a definir quina havia d’ésser la política lingüística a tota la comunitat.

Tingué lloc, al mateix temps, una activa campanya per a equiparar el català al castellà, i al mes de novembre del 1995, els professors demanaren la cooficialitat del català i, uns mesos més tard, l’obligatorietat d’aquesta llengua a l’escola. Per la seva banda, els contraris al reconeixement del català empraren arguments similars als dels secessionistes del País Valencià (no avalats per cap autoritat científica), el fraccionament en les denominacions de les parles de la Franja i apel·lacions a la catalanofòbia. Amb l’accés al poder del PSOE al govern aragonès (1999), el president Marcel·lí Iglesias mostrà una disposició en principi favorable a resoldre el contenciós, però en la pràctica, la projectada llei de llengües patí successius entrebancs i es posposà reiteradament.

En aquestes obstacles han pesat decisivament les pressions del soci de govern dels socialistes aragonesos, el regionalista Partido Aragonès, molt bel·ligerant contra el català al qual nega la unitat amb la modalitat parlada a la Franja. Al mateix temps, les entitats favorables a la normalització han denunciat a l’escola i a l’administració de molts municipis una amb prou feines dissimulada política de substitució a favor del castellà. El 2002 més de 160 alcaldes i regidors renovaren a Mequinensa el Pacte per les Llengües d’Aragó (subscrita per regidors del PSOE, PP, PAR, IU i ChA) instant a l’aprovació de la llei de Llengües d’Aragó.

En sentit contrari, al llarg del 2003, la Federación Aragonesa de Asociaciones Culturales de Aragón (FACAO) exercí una forta pressió en contra de l’oficialització, argumentant que aquest reconeixement supeditava el territori a Catalunya. La FACAO arribà a acusar al president aragonès Iglesias de connivència amb el PSC, i als partidaris de l’oficialització, de voler annexionar la Franja a Catalunya.

Mentrestant, aquests anys se succeïren els actes vandàlics i els atacs contra escoles on s’impartien classes en català, així com contra seus culturals i cíviques. El 2003 les diverses entitats de defensa del català i la cultura catalana a la Franja de Ponent s’uniren en la Institució Cultural de la Franja, que el 2005 denuncià el govern d’Aragó al Defensor del Poble Europeu de discriminació lingüística i cultural. El desembre del 2008 el Consell d'Europa instà el govern espanyol a establir un marc jurídic de protecció i promoció del català i l’aragonès.

Al febrer del 2009 fou creada Convergència Democràtica de la Franja, partit que, amb el suport explícit de Convergència Democràtica de Catalunya bé que independent d’aquesta, fou creada amb l’objectiu de defensar sobretot la llengua i la cultura en català. Al desembre del mateix any, les Corts d’Aragó aprovaren finalment la llei de llengües presentada pel PSOE, que contemplava, entre altres punts, la declaració del català i l’aragonès de llengües pròpies i històriques però no oficials en els territoris on eren parlades, zones en les quals en preveia, a més, l’us amb caràcter voluntari en l’ensenyament no universitari i també la possibilitat d’adreçar-s’hi a l’administració. 

Tanmateix, el nou govern d’Aragó sorgit de les eleccions autonòmiques de l’octubre del 2010 i format pel PP i el PAR suspengué l’aplicació i al maig del 2013 aprovà una nova Llei de llengües en la qual, a més de mantenir i fins i tot augmentar les restriccions sobre el català, renuncià a la denominació pròpia i històrica d’aquesta llengua substituïnt-la pel circumloqui de “Lengua aragonesa propia del área oriental" (LAPAO), mesura que despertà fortes crítiques a la mateixa Franja i en medis acadèmics. Juntament amb la retirada de bona part dels ajuts al català de l’administració que la precedriren, fou considerat un intent d’erosionar la llengua catalana a l’Aragó.

D’altra banda, l'octubre del 2010 el govern català i l’aragonès signaren un acord de reciprocitat televisiva per quatre anys, pel qual els canals de Televisió de Catalunya (TVC) es podrien veure a les comarques de la Franja de Ponent mentre que les d’Aragón Televisión ho farien a les zones de Catalunya limítrofes (bàsicament de la demarcació de Lleida).