i Alexandre Galí i Coll | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Alexandre Galí i Coll

Educació    Historiografia catalana    Esport general
Alexandre Galí
© Fototeca.cat
pedagogia pedag i història hist
Pedagog i historiador.
Camprodon, Ripollès, 11 d'abril de 1886 — Barcelona, 29 de maig de 1969

Orfe de pare a onze anys, fou deixeble del seu oncle, el pedagog Bartomeu Galí i Claret (1850-1902), amb qui convisqué del 1897 al 1901, i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Tots dos influïren en ell decisivament, a més del seu cosí, el pintor, pedagog i cartellista Francesc d’A. Galí. Posteriorment, completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909. Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. El 1910 hom li encarregà la direcció de l’Escola Vallparadís de Terrassa, on aplicà mètodes pedagògics vinculats a l’ideari noucentista, que incloïen, per primera vegada a Catalunya, l’educació física. En aquest entorn, introduí la pràctica de nous esports com el bàsquet entre els seus alumnes. Fou membre del Consell de les Olimpíades (1921).

El 1914 començà a col·laborar amb Enric Prat de la Riba com a funcionari del Consell d’Investigació Pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya (més tard Consell de Pedagogia), del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d’estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura), fou administrador general de l’Escola Industrial (1917) i dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l’escola Montessori, dependent de la Mancomunitat (1922). També fundà i dirigí el Butlletí dels Mestres (1922) i publicà nombrosos articles a Quaderns d’Estudi, i fou nomenat president de la comissió tècnica de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1922-69).

Amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) fou desposseït de tots els càrrecs. El 1924 fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada escola Montessori, l’escola Blanquerna (1924-39), de la qual fou assessor pedagògic, i on aplicà els mètodes de l’escola activa, que recollí en l’obra Mesura objectiva del treball escolar (1928). Participà en el Primer Congrés de Bilingüisme (Luxemburg, 1928) i en el Congrés Internacional de l’Educació Nova de Niça (1932). Proclamada la Segona República, fou nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, des d’on negocià un seguit de temes difícils (el Liceu, que estigué a punt de tancar; la ràdio; el cinema; les relacions amb la Societat d’Autors, etc.). La seva feina més important, però, continuà realitzant-la a Blanquerna (que del 1936 al gener del 1939 fou escola de la Generalitat) i a la Comissió de Publicacions de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on edità el llibre Història, de Jaume Vicens i Vives i Enric Bagué. Suprimit el Consell de Cultura després del juliol del 1936, hom li confià el negociat de llengua catalana i, més tard, la càtedra de metodologia de l’ensenyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona (que no arribà a exercir). El 1939 s’exilià a Tolosa, on, sense cap ajut de la Generalitat, la seva activitat principal fou la direcció d’una escola per a fills d’exiliats republicans. El novembre del 1942, amb l’ocupació nazi de França retornà a Catalunya.

Establert de nou a Barcelona, es dedicà a treballs editorials i emprengué la tasca d’historiador de la cultura. Per encàrrec del Patronat Minerva, treballà en l’obra Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936 (en 23 volums, publicats per la Fundació Alexandre Galí en 1978-86). A partir del 1950 alternà la feina editorial amb els estudis històrics, sobretot del segle XVIII, i sobre història de l’art, recollits més endavant en els llibres Escrits polítics: escrits històrics I (1990) i Escrits històrics II (1991) de l’Obra completa. Bon coneixedor del segle XVIII, publicà un fragment del Calaix de sastre del baró de Maldà (El col·legi de la bona vida) i un estudi sobre aquest personatge, Rafael d’Amat, baró de Maldà (1954), que obtingué el premi Aedos (1953), i col·laborà en el capítol corresponent a aquest període a Un segle de vida catalana (1961), de Ferran Soldevila. D’aquesta època en resten inèdits treballs inacabats conservats a l’ANC, on hi ha el seu fons personal i bona part de la seva biblioteca. Sobresurten una gran quantitat de fitxes sobre La Méditerranée (1949), de Fernand Braudel. A partir del 1955 mantingué continuats contactes amb els mestres que portaren a terme un nou moviment de renovació pedagògica a Catalunya. Des d’aquests anys fins a la seva mort, feu més de 175 lliçons, conferències o sessions amb mestres (reunides en els volums Darrers escrits, 1989, i Escrits pedagògics, 1990, de l’Obra completa). Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1968). Unes altres obres seves que cal destacar són: Per la llengua i per l’escola (1931), Lliçons de llenguatge (1931), Activitat i llibertat en educació (1932, amb Josepa Herrera), en col·laboració amb la seva muller, Josepa Herrera, Introducció a la Gramàtica, I (1935) i II (1937), Una hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics (1964) i Mirades al món actual (1967). Inclosos en l’esmentat Darrers escrits, sobresurten El necessari, el sobrer i el gratuït i Jansenisme i existencialisme, reflexions historicofilosòfiques.

Bibliografia

  1. GALÍ, J.: Alexandre Galí i el seu temps, Proa, Barcelona 1995
  2. “Alexandre Galí (1886-1969)”, El Contemporani, 16, 1998, p. 10-14.
Col·laboració: 
EnF / MaRi
Data de revisió: 
2018-11-16
Llegir més...