i Garrigàs | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Garrigàs

Municipi
Alt Empordà
Castell de Vilajoan, a Garrigàs
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
395 h
[2009]
Extensió: 
20 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Garrigàs, d’una extensió de 19,89 km 2 , ocupa part de la plana al·luvial de l’Alt Empordà, al punt de contacte amb les serres de relleu suau que limiten aquesta plana a ponent. S'estén a l’esquerra del Fluvià, el curs del qual forma, en part, el límit meridional del terme. Hi aflueixen algunes minses torrenteres. L’extrem occidental del Rec Madral i altres petites sèquies adjacents reguen part del sector oriental i més planer. El territori es caracteritza per pujols i serrats arrodonits, de poca elevació. El municipi comprèn el poble de Garrigàs (cap de terme) i els pobles d’Arenys d’Empordà, Ermedàs, Vilajoan i Tonyà. Limita, al N, amb els termes de Borrassà i Vilamalla, a l’E amb Siurana i Palau de Santa Eulàlia, al S amb Sant Mori, Vilaür i Bàscara, i a l’W amb Pontós.

La carretera N-II de Barcelona a França passa pel sector occidental del terme i, en alguns trams, coincideix amb la divisòria amb els municipis de Borrassà i Pontós. L’autopista AP-7 travessa la mateixa rodalia, més o menys paral·lela a la general, sense que hi hagi, però, cap accés des del municipi. Garrigàs es comunica amb la carretera general per mitjà d’un brancal de 2 km, i per altres camins, hi enllacen Ermedàs i Vilajoan. A Garrigàs hi ha una cruïlla amb les carreteres locals d’Arenys d’Empordà i la que porta a l’estatal passant per Tonyà i Vilamalla. La línia fèrria de Barcelona a Portbou travessa el sector del nord-est, per Tonyà.

Tots els llocs del municipi pertanyien a la baronia de Siurana. El territori pertangué al comtat d’Empúries i a la fi del segle XVII formava part de la batllia reial de Siurana. El 1195 hi ha notícia d’un cavaller de nom Guillem de Garrigàs.

La població i l'economia

La població ha seguit els trets característics del món rural. Durant els segles XVIII i XIX es produí un augment: de 341 h el 1718 es passà a 476 el 1787 i a 908 el 1860. A partir d’aleshores començà un descens (745 h el 1900, 344 el 1979 i 305 h el 1991) que s’aturà al final del segle XX. Es comptabilitzaren 310 h el 2001 i 332 h el 2005. La població s’agrupa en els petits nuclis esmentats, però també n'hi ha de disseminada, que s’escampa pels sectors nord i nord-oriental del terme.

L’agricultura és majoritàriament de secà; s’hi conreen principalment cereals, farratge i blat de moro. Hi ha oliveres i alguna vinya. L’olivera, que és en regressió, havia estat molt important i en el terme havien funcionat diversos trulls. La zona de regadiu (hortalisses i farratge) es concentra al nord de Garrigàs i a la rodalia de Tonyà, regada amb aigua de sèquies i de pous. A la part restant del territori només hi ha algunes feixes d’horta escadusseres. A la vora del Fluvià s’estenen algunes plantacions d’arbres de ribera. Alguns serrats i pujols són coberts de pinedes o de garrigues. La propietat és força repartida.

Quant a la ramaderia, hom cria sobretot aviram, bestiar porcí, oví i boví, bàsicament per a la producció de llet. El terme pertany a l’àrea del mercat de Figueres. Els serveis ocupaven més del 50% de la població activa el 2001.

El poble de Garrigàs

El poble de Garrigàs, on hi ha la casa del comú, és al sector septentrional del terme. El 2005 tenia 193 h. Forma un nucli agrupat al cim d’un pujol, a 101 m d’altitud, amb carrerons estrets i moltes raconades. Les cases, de dues i tres plantes, són dels segles XVII, XVIII i XIX.

L’església parroquial de Sant Miquel de Garrigàs és uns 500 m al nord del poble, en terreny pla, al veïnat de l’Església, de població disseminada. És una església romànica del segle XII, documentada els anys 1279 i 1280, d’una nau amb absis semicircular, construïda amb carreuada. L’actual rectoria, al nucli de la població, es la nova parròquia de Sant Miquel. Les festes del poble són la de Sant Pere, el 29 de juny, i la festa major, que té lloc el cap de setmana proper al 29 de setembre, diada de Sant Miquel.

Altres indrets del terme

Arenys d'Empordà

El poble d’Arenys deEmpordà és al sector meridional del terme, a 3 km del cap de municipi. Tenia 70 h el 2005. L’església, el castell, la rectoria i alguns edificis en formen el nucli principal, al cim d’un tossal de 83 m d’altitud, a 500 m de la riba esquerra del Fluvià. La primitiva estructura medieval del poble fou modificada durant els segles XVI, XVII i XVIII per construccions populars.

A poca distància, vers el NE, hi ha el raval del Camí de Dalt, on hi havia hagut un pedró, amb les cases arrenglerades a un costat del camí. Són cases dels segles XVII i XVIII, amb terrasses sobre voltes de mig punt.

Als pujols de vora la carretera de Garrigàs, a llevant d’Arenys, hi ha un aflorament volcànic de roca basàltica força extens.

El nom del poble té un origen clar en els arenys o sorrals del Fluvià. Havia estat anomenat també Arenys de Fluvià.

L’església de Sant Sadurní d’Arenys d’Empordà s’esmenta el 1019 en l’acta de constitució de la canònica de la seu de Girona, a la qual pertanyia. L’edifici actual, d’una nau amb capçalera semicircular, presenta estructures romàniques d’èpoques diferents i afegitons gòtics i més tardans. L’edifici havia estat integrat en les defenses del castell. La part més antiga és l’absis, amb lesenes i arcuacions, del segle XI. El sector oriental de la nau, amb volta apuntada i construït amb grans carreus escairats, és obra romànica posterior (segles XII-XIII). La nau va ser allargada a la primeria del segle XIV. La porta, d’arc adovellat, és situada a migdia i datada el 1306. Sobre aquest tram occidental es bastí una torre de defensa. Sobre els altres murs de l’església hi ha restes de fortificació. El campanar i una capella lateral són d’època barroca. El 1944 un grup d’artistes empordanesos, sota la coordinació de l’arquitecte figuerenc Pelagi Martínez, decorà l’interior del temple en homenatge al crític d’art castellà José Francés, que s’establí al lloc quan es casà amb Àurea de Sarrà, propietària del castell d’Arenys. S'hi destaquen les pintures de l’absis de Ramon Reig, les talles del patró i de la Mare de Déu del Roser, de Frederic Marès, un davallament pintat sobre fusta, de Francesc Labarta, i un plafó de ceràmica de la Bisbal, del pintor Marià Baig.

El castell d’Arenys d’Empordà, a migdia de l’església, havia estat possessió de la família Palol. El 1319 Dalmau de Palol reté homenatge al bisbe de Girona per la meitat del delme de la parròquia d’Arenys. El 1576, Montserrat de Palol, el darrer senyor d’aquest cognom que posseí el castell, pledejà contra els propietaris de set masos del terme. Posteriorment, el castell passà als Sarriera-Cruïlles. És un edifici de planta rectangular, amb un petit pati central. Al segle XIX es van destruir els merlets i les garites angulars per construir la teulada actual. El castell, actualment, és un edifici essencialment dels segles XVI-XVII bastit sobre el palau fortificat medieval.

A la primeria del segle XX, dins els terrenys del castell, entre el poble i el riu, es construí un gran casal, que és conegut també per Castell d’Arenys. La penúltima propietària del castell fou Àurea de Sarrà (nom artístic d’Àurea Serra), ballarina molt famosa durant els dos primers decennis del segle XX.

Un altre edifici interessant és el Mas Pagès, amb interiors notables i decoració de motlluratge de guix del segle XVIII.

La festa major d’Arenys d’Empordà s’escau al novembre, en honor de sant Sadurní.

Ermedàs

El poble d’Ermedàs, a 2 km de Garrigàs, és al sector occidental del terme. El 2005 hi havien 15 persones empadronades. El 1092 el prevere Arnau Gausbert llegà al priorat de Lledó l’alou d’Ermedàs (Ermetanos) amb l’església de Santa Maria. El 1113 Guillem Ramon d’Ermedans lliurà als canonges de Lledó els drets que tenia sobre l’església de Santa Maria d’Ermedàs. El 1124 el papa Calixt II confirmà els béns del priorat de Lledó, entre els quals Santa Maria Heremitanis.

El nom del lloc, per les grafies documentades en època medieval, sembla que deriva d’ermitans, possiblement per l’existència de vida eremítica. Una altra interpretació, potser no tan probable, suposa que el topònim prové d’erms (terrenys no conreats).

Sembla que el poble pertangué a la baronia de Creixell. A la fi del segle XVII formava part de la batllia reial de Siurana i al segle XIX, juntament amb el poble veí de Vilajoan, constituí un municipi independent.

L’església de Santa Maria d’Ermedàs, d’una nau capçada per un absis de planta semicircular molt aprofundida, és una mostra de romànic primitiu, probablement aixecada al segle X o a la primera meitat de l’XI. La porta, a la façana de ponent, és del 1798. A migdia de l’església, dins la rectoria, hi ha restes d’una altra nau amb absis semicircular, construït amb carreus, que sóhi afegí al segle XII. No hi ha comunicació entre les dues naus. És possible que la de migdia no s’acabés de construir. A l’interior de la rectoria hi ha l’entrada a una construcció subterrània excavada a la roca, d’uns 10 m de llargada, acabada en un petit recinte ovalat. La festa del poble té lloc el 28 de setembre.

A Ermedàs hi ha algunes masies d’interès, com Can Marisc, amb coberta de doble vessant, portada de gran dovellatge i baixos coberts amb volta.

Vora la carretera estatal, prop d’Ermedàs, s’excavaren unes sitges que contenien ceràmica feta a mà de la primera edat del ferro. A més, en construir l’autopista, al camp conegut per la Qüestió d’en Solà, aparegué un conjunt de 12 sitges i restes de 2 fons de cabana, on s’ha identificat material dels segles III-I aC.

Tonyà

El poblet de Tonyà és al sector del nord-est, el més planer del terme de Garrigàs, entre la carretera de Garrigàs a Vilamalla i la via del tren. El 2005 tenia 38 h.

En una butlla del papa Benet VIII a favor del monestir de Sant Esteve de Banyoles, datada el 1017, es confirmen les propietats que l’esmentat cenobi tenia in tonamo. El 1231 el comte Ponç IV d’Empúries va vendre a l’abat Ramon de Santa Maria de Roses el castell de Siurana i tots els masos i bordes que posseïa dins la parròquia de Santa Coloma de Siurana. Tonyà pertany eclesiàsticament a aquesta parròquia i no a la de Garrigàs. El 1281 el comte Ponç V concedí permís als monjos de Roses per alçar una força a Tonyà, de la qual ja no queden restes. El 1592 Santa Maria de Roses, amb els béns que posseïa a Tonyà, passà a dependre de Santa Maria d’Amer.

La capella de Santa Llúcia de Tonyà és una construcció de caràcter popular. És totalment coberta d’arrebossat. Davant la façana té un pòrtic amb arcades de mig punt. S'hi celebra un aplec al desembre amb motiu de la diada de Santa Llúcia.

Vilajoan

El poble de Vilajoan és situat vora la riba esquerra del Fluvià, al terreny planer del SW del municipi. Tenia 16 h el 2005. És a 1 km escàs d’Ermedàs, poble amb el qual havia format municipi independent al segle XIX. Les seves cases i masos s’agrupen, sense ordre definit, entre l’església, emplaçada a septentrió, i el castell, a migdia.

El lloc és esmentat el 1119 en el testament d’Ermessenda, vescomtessa de Bas. Durant els segles XIII i XIV l’església de Santa Maria de Vilajoan és documentada com a parròquia. Aquesta església va ser donada al priorat de Lledó, el 1093. Actualment és sufragània de la parròquia d’Ermedàs.

L’església consta de dues naus romàniques juxtaposades, d’èpoques diferents, i presenta alguns afegitons posteriors. La nau septentrional és la més antiga, construïda amb còdols, i l’absis té planta de ferradura. La nau és coberta amb volta de canó poc ultrapassada, que arrenca de banquetes, i l’absis, amb volta de quart d’esfera. Al presbiteri hi ha vestigis de pintures murals romàniques i es conserva una pica baptismal romànica.

El castell de Vilajoan, a l’extrem meridional del poble, és un palau fortificat de planta rectangular amb un petit pati central. Data dels segles XIV-XV i es conserva força bé. És un dels monuments del gòtic civil més notables de l’Empordà. El portal, de mig punt adovellat, té un escut de la família Pontós sobre la clau. Damunt loentrada hi ha un matacà ben conservat. Els merlets que coronaven els murs han estat restaurats. Aquesta façana té dues finestres coronelles gòtiques a les quals s’han col·locat els mainells. El mur occidental, paral·lel al riu, té a l’extrem septentrional, adossat a la fortificació, el cos rectangular d’una torre cantonera, amb un portal adovellat i travessada per un passadís cobert amb volta. És d’interès la finestra de la banda del nord del pati, amb impostes decorades amb animals fantàstics. A l’interior del palau es destaca la sala major, amb arcs de diafragma.

El 1406 Galceran de Pontós era senyor del castell. Aquesta és la primera referència de l’edificació, que podria haver-se construït poc abans. Durant el segle XVII Vilajoan formava part de la batllia reial de Siurana.De les masies notables de Vilajoan, en destaca una de situada al NW de l’església, amb la façana a llevant, on hi ha un finestral renaixentista amb la inscripció squi non labora no manducat” i una testa femenina en relleu.

El poble de Vilajoan celebra la festa major pel juliol.

Llegir més...