Estudià dret a Salamanca, i el 1922 obtingué la càtedra de dret polític de la Universitat de La Laguna. En tornar a Madrid, fou redactor, i més tard sotsdirector, d’El Debate. Elegit diputat agrari per Salamanca a les corts constituents de la Segona República (1931), s’afilià a Acción Nacional, agrupació de signe conservador, fundada per Ángel Herrera Oria. Més tard passà a presidir el comitè directiu del grup, anomenat ara Acción Popular. Al començament del 1933 Acción Popular es fusionà amb altres grups dretans, i donà lloc a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), de la qual esdevingué el cap indiscutible. El 1935 formà part del govern com a ministre de la guerra i donà llocs de responsabilitat a Franco i a Goded. En les eleccions del 1936 organitzà el Frente Nacional, que agrupava tots els partits de dreta, per oposició al Front Popular de les esquerres, i anà accentuant més i més els aspectes nacionalsocialistes del seu partit (es feia dir el jefe), sobretot en el pla de les joventuts. Derrotat en les eleccions, col·laborà en els preparatius de l’aixecament del Divuit de Juliol, però durant la guerra civil abandonà Espanya. Es declarà monàrquic i formà part del consell privat del comte de Barcelona. Per establir un acord entre socialistes i monàrquics, negocià amb Indalecio Prieto (1948) i després amb Rodolfo Llopis a Munic (1962), per la qual cosa fou expulsat del consell privat. L’any 1975 organitzà la Federación Popular Democrática, democratacristiana, que, amb Izquierda Democrática, participà sense èxit en les eleccions generals del 1977. Com a advocat intervingué en casos importants (Matesa, Reace).
Entre d’altres obres, escriví No fue posible la paz (1968), Reflexions del nostre poble (1967), aparegut en versió catalana, La monarquía por la que yo luché. Páginas de un diario (1941-1954) (1976) i Un final de jornada (1975-1977) (1977). És pare del també polític José María Gil-Robles.