i Édouard Glissant | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Édouard Glissant

literatura lit
Escriptor francès.
Sainte-Marie, Martinica, 21 de setembre de 1928 — París, 3 de febrer de 2011

De jove entrà en contacte amb Aimé Césaire, que l’influí profundament. L’any 1946 anà a París becat, on féu estudis d’etnologia al Musée de l’Homme i cursà filosofia a la Sorbona, d’on obtingué el doctorat el 1980. Proper a l’anticolonialisme de Frantz Fanon, el 1961 creà a la capital francesa l’independentista Front Antillanoguianès. Com a resultat, Charles De Gaulle li impedí el retorn al seu país. Posteriorment evolucionà cap a posicions autonomistes i el 1965 li fou permès retornar a la Martinica, on fundà el Centre d’Estudis Martiniquesos. Del 1982 al 1988 fou director del Correu de la Unesco . Combinà la seva residència entre París, la Martinica i els EUA, on exercí la docència, especialment a la City University de Nova York. L’any 2006 el president Jacques Chirac li encarregà la creació d’un centre d’investigació sobre l’esclavitud.

Inicialment seguidor i proponent de les teories de la negritud de Césaire i de Leopold Sedar Senghor, se'n separà per construir els seus propis referents teòrics, l’antillanitat i la criollització, que posen l’accent en el mestissatge a partir del qual emergeixen noves identitats. Exposà aquestes idees, que relacionà molt també amb l’art i la literatura, en nombrosos assaigs, entre els quals cal citar Soleil de la conscience, primer d’una sèrie de quatre assaigs amb el títol general de Poétique, en quatre volums (1956-2005), Le discours antillais (1981), Introduction à une poétique du divers (1995), Faulkner, Mississippi. Paris: Stock (1996), Racisme blanc (1998), Ethnicité d’aujourd’hui (2005), Une nouvelle région du monde (2006), Mémoires des esclavages (2007), Miquel Barceló (2007), sobre el pintor mallorquí, i Philosophie de la relation (2009).

És també autor de les novel·les: La lézarde (1954, premi Renaudot 1958), Malemort (1975), La case du commandeur (1981), Mahagony (1987), Tout-Monde (1993), Sartorius: le roman des batoutos (1999) i Ormerod (2003), i dels reculls de poemes La Terre inquiète (1955), Le sel noir (1960), Les Indes, Un champ d’îles (1965), Boises (1979), Pays rêvé, pays réel (1985), Fastes (1991) i Le monde incréé (2000), entre d’altres.

Llegir més...