i Gombrèn | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Gombrèn

Gombreny
Municipi
Ripollès
Gombreny
Gombrèn
© Fototeca.cat
Municipi del Ripollès, comprèn la major part de la vall de Gombrèn o del Merdàs, afluent del Freser per la dreta.
Població: 
232 h
[2009]
Extensió: 
43 km2

Situació i presentació

El municipi de Gombrèn és al límit amb la comarca del Berguedà, de la qual el separa l’Arija i els seus afluents el torrent del Coll de la Bena i el rec del Querol. Limita al N amb Planoles, al NE amb Campelles, a l’E amb Campdevànol i al S amb les Llosses. A l’W limita amb la Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug, tots dos del Berguedà, mentre que al NW ho fa amb Toses. El terme municipal comprèn el sector de la capçalera del Riu Merdàs, territori molt accidentat, format per diverses valls entre altes serralades i escasses planures comunicades tradicionalment per camins ramaders i de muntanya.

El vessant nord de la vall de Merdàs és format per la serra de Mogrony, seguit de serres subpirinenques que culminen al pla de Pujalts o Costa Pubilla (2.046 m al roc dels Llamps): coll de la Bena, la Pedra Picada (2.045 m), el coll de Coma Ermada (1.870 m) fins a la Berruga (1.785 m); cap al S s’alcen contraforts com el puig de Mogrony (1.996 m) i el puig de Sant Pere (1.665 m); al vessant S de la canal de Gombrèn s’alcen les serres prepirinenques dels rasos de Tubau, amb els cims del pedró de Tubau (1.542 m) i de l’Àliga (1.501 m), i la serra de Sant Marc, que culmina al serrat de Faja Neral (1.425 m). Entre aquests pics més rellevants i altres de secundaris hi ha un seguit de colls i passos, travessats tradicionalment per camins ramaders i de muntanya, on es desenvoluparen de molt antic nuclis de poblament i fortaleses: al coll de Merolla hi havia una antiga fortalesa que al segle XIV era propietat dels Fresc, mercaders de Berga, amb una capella dedicada a sant Sadurní, abandonada i execrada el 1388, ja que amenaçava ruïna; a la collada del pla de l’Espluga hi havia un castell que coronava la vall de Mataplana; als plans de la Pera, amb les coromines (o condominis) dels masos de Maians, els dos masos Viles; al collet de les Eres hi havia el notable avenc o forat de Sant Ou; el pla de Monegals és seu d’un antic mas que la tradició considera l’origen de la comunitat de Ripoll; el coll de la Pardinella, sobre una antiga domus, centre d’una batllia del monestir de Sant Joan de les Abadesses des del 1136, etc. Al vessant oposat hi ha la vall de Solanllong, seu d’un antic casal i capella, el llogaret i antiga parròquia d’Aranyonet i la de Sant Martí de Puigbò.

El poble de Gombrèn, a la vall del Riu Merdàs o canal de Gombrèn, entre els massissos de Mogrony i de Puigbò, dona nom i centra el municipi. El terme municipal comprèn, a més, el raval dels Cortals, el petit veïnat de la Xoriguera, compartit amb Campdevànol, el llogaret d’Aranyonet, el veïnat de poblament disseminat de Puigbò, el santuari de la Mare de Déu de Mogrony i un bon nombre de masies esparses. Travessa el poble la carretera local que va des de la N-152 (en el tram de Ribes de Freser a Ripoll) a la C-16 (via que mena al túnel del Cadí), tot passant pel coll de Merolla.

El nom de Gombrèn prové de l’antropònim Gomesindus (d’on deriva també la forma popular de Gombreny). La variació de Gombrèn a Gombreny evidentment és influïda pel topònim veí Mogrony.

La població i l’economia

Malgrat que la documentació demostra l’existència de poblament a Gombrèn des de dates força antigues, la població (gombrenesos) sempre va ser bastant reduïda. El 1365 figuren censats 22 focs que les calamitats generals que van afectar la comarca durant el segle XIV van fer baixar a 17 el 1553. Al mateix segle XVI ja s’havia iniciat la recuperació, que va continuar al segle XVII i, ja al XVIII el primer cens (1718) registrava 382 h, que havien pujat a 1.089 el 1787. Les guerres de la primera meitat del segle XIX marcaren un descens de la població, 756 h el 1830, que fou seguit per una recuperació en la qual s’arribaren als 1.251 h el 1860. Des d’aleshores el descens fou gairebé sempre continuat: 715 h el 1900, 740 h el 1920, 526 h el 1950, 471 h el 1960, 273 h el 1975 i 239 h el 1991. Des de la darrera dècada del segle XX la població es mantingué força estable, tot i patir petites oscil·lacions, de manera que el 2001 hi havia 231 h i el 2005 n’eren 229 h.

La superfície dedicada al conreu augmentà notablement la darrera dècada del segle XX, en detriment de les pastures permanents i la superfície forestal, i és dedicada fonamentalment al farratge. El mateix succeí amb la ramaderia on cal destacar que la revifada del bestiar oví, boví i porcí.

A més de la ramaderia i l’agricultura, la principal activitat de la població és la indústria. Tot i que molts dels seus habitants treballen a Ripoll, el municipi disposa d’una fàbrica tèxtil (Filats Moto). El 1991 presentà suspensió de pagaments i es va témer que tancaria. Però, tot i que va haver de reduir la plantilla, al principi del 1992 semblava que havia superat totalment la crisi. Les altres activitats de caire industrial no són gaire representatives i es donen en petita escala (alguna fusteria, petites constructores, etc.).

Quant a equipaments turístics hi ha una pensió, refugis de muntanya, una petita fonda i l’hostal del santuari de Mogrony.

El poble de Gombrèn

Aspecte del poble de Gombrèn
© CIC-Moià
El poble de Gombrèn (919 m i 199 h el 2005) és situat a l’E del terme, prop del límit amb el municipi de Campdevànol. La part vella del nucli encara conserva l’aspecte de vila fortificada, amb vells murs i un portal d’entrada (n’hi havia un altre però s’enderrocà quan es construí la carretera), amb cases antigues i racons que recorden l’època en què era una població menestral, dedicada sobretot a la parairia i a la fabricació de flassades (aquesta indústria tradicional va desaparèixer el 1930). L’església parroquial de Santa Magdalena és documentada ja des de la primeria del segle XV, però en la seva arquitectura actual es presenta com un edifici de tipus neoclàssic, producte de la reedificació que en realitzà l’arquitecte Josep Moretó a partir del 1724. Al segle XVIII esdevingué parròquia en ser traslladada la titularitat des de Sant Pere de Mogrony. Al segle XIX va canviar el nom i des d’aleshores s’intitulà Sant Pere, en record de la primitiva parroquialitat de Mogrony.

El 1992 s’inaugurà un casal cultural, que disposa de dues sales. En una d’elles hi ha una exposició permanent de les restes arqueològiques que han estat trobades al castell de Mataplana, que integren l’anomenat Museu del Comte Arnau.

La festa major de la població s’escau el primer cap de setmana de setembre. És una de les ocasions en què es balla la dansa gombrenesa, força semblant a la de Campdevànol, i que es manté principalment gràcies al grup folklòric dels Dansaires de Gombrèn.

Altres celebracions que tenen lloc a la vila són la festa del comú, que se celebra l’últim diumenge de maig o el primer de juny. Els actes comencen a la població i finalitzen amb un àpat col·lectiu al santuari de Mogrony. D’altra banda, el diumenge proper al 17 de maig té lloc la festa del pare Coll i la festa dels avis, en honor d’aquest sant nascut a Gombrèn. També se celebra la festa a l’església de Sant Joan de Mata, el diumenge proper al 8 de febrer.

Altres indrets del terme

La Xoriguera, els Cortals i Puigbò

Separats del poble, i de formació moderna, hi ha els barris o veïnats de la Xoriguera i dels Cortals (14 h el 2005). La Xoriguera a l’E del terme, és un petit agrupament de masies, dues de les quals ja entren dins el terme de Campdevànol, mentre que els Cortals és un raval de Gombrèn, separat del nucli antic, que queda a llevant, i situat enfront de la confluència del torrent de Puigbò i del Riu Merdàs. Hi ha un conjunt de cases dels segles XVII i XVIII que hom vol declarar monument historicoartístic i l’església de la Mare de Déu de Lurda, del segle XIX.

Els Cortals donen nom a una partida administrativa que inclou el veïnat disseminat de Puigbò. Aquest, és centrat per l’església de Sant Martí de Puigbò, a 1.120 m d’altitud, a la capçalera d’una alta vall afluent al Merdàs, al SE del terme. Esmentada des del 1140 amb el nom de Sant Martí de Puigmal (nom que canvià per Puigbò al segle XIII), de la primitiva església només hi ha unes restes, amb l’absis encara sencer i escasses restes de l’antic castell de Puigbò (al qual la nau era adossada) situades a la punta del serrat, a poca distància de l’actual. Aquesta es construí el 1737, i és un edifici rectangular, envoltat del clos del cementiri, amb dues petites capelles laterals.

Aranyonet i Solanllong

El llogaret d’Aranyonet (8 h el 2005) és a l’extrem sud-occidental del terme, al vessant septentrional dels rasos de Tubau. És centrat per l’església de Sant Romà d’Aranyonet. L’edifici, a la dreta del torrent d’Aranyonet, afluent per l’esquerra de l’Arija, és en part romànic, bé que molt modificat i englobat en la rectoria; el 1888 hom li suprimí l’absis per construir-hi la porta actual, i l’atri construït a migdia al llarg del segle XII, que tenia sis arcs o obertures i volta de canó, fou modificat i foren tapades les arcades en construir-hi damunt la sagristia. Corresponen a aquesta demarcació antigues masies, com les Muntades, el Solà, el Llunet, l’Oliva, el Coll de l’Arc i altres, moltes de les quals són tancades.

Entre Aranyonet i Puigbò hi ha l’antic casal de Solanllong, que centrava una antiga quadra civil que depenia dels cavallers cognominats Solanllong, documentats des de mitjan segle XIII, i que s’estenia per tota la vall del torrent de Solanllong, afluent per la dreta del Merdàs. Els Solanllong també eren senyors de la quadra de Grats, al municipi de Campdevànol, i de la masia de la Figuera, i feien acte de vassallatge pels seus dominis als barons de Mataplana, fins que el 1376 Berenguera de Solanllong i el seu marit Ferrer de Castellet vengueren aquests dominis a l’abat de Sant Joan de les Abadesses.

El mas Solanllong, ara deshabitat, encara conserva una bona part de l’aspecte ferreny de l’antiga fortalesa medieval, i té als seus peus una capella rectangular de tipus romànic tardà que havia estat dedicada a sant Esteve i després a santa Magdalena i depenia de la parròquia de Puigbò. En procedeix un frontal romànic.

Mogrony

El nom de Mogrony, que apareix en els documents de molt diverses maneres (Mogoronio i Mogronio el 887, Mucronio el 899, Mocroneo el 920, Mochoronio el 928, etc.), però mai amb el prefix mons o monte, tanmateix ha estat transformat per la dicció popular en Montgrony. El lloc ha donat peu a un seguit de llegendes i d’històries fabuloses des de l’inici de la Renaixença catalana. Així, els colls Pan i de la Bena han estat considerats com a llocs dedicats als déus pagans Pan i Venus; el collet de Coma Ermada (documentat des del 987 com a coma Anermada) ha estat presentat (per l’homonímia amb Armada) com l’indret d’una batalla entre moros i cristians, aquests dirigits per un fantasiós cabdill o príncep Quintilià de Mogrony, sobre una falsa interpretació dels escrits de l’erudit Jaume Villanueva (del 1807), i d’aquí la qualificació de Covadonga catalana donada a Mogrony; Monegals, com ja s’ha dit, ha estat vist com a lloc de refugi dels monjos de Ripoll sota la invasió àrab; Mogrony hauria estat escenari de les actuacions del llegendari Hug de Mataplana, un dels Nou Barons de la Fama, vers el 804; finalment, s’ha vist també, en el forat de Sant Ou, el punt de partida del mític Comte Arnau per a les seves disbauxes al convent de Sant Joan de les Abadesses, i aquí hauria defraudat les soldades als obrers que feien la famosa escala per on s’accedeix al pla de Sant Pere.

El forat de Sant Ou (Ou és la forma popular del nom culte Eudald) és un avenc de 83 m de profunditat amb una sala final de 13 m de longitud i 3,5 m d’amplada mitjana, que fou explorat el 1901 per Mn. Norbert Font i Sagué i un equip de col·laboradors. Fou tal l’interès despertat i la por i la curiositat populars que havien suscitat les malèfiques contalles, que el dia del descens a la cova unes 300 persones seguiren des de fora les incidències de l’exploració durant set hores. El 1962 fou explorat novament per un grup de l’equip de recerques espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya.

L’església de Sant Pere de Mogrony es troba a 1.408 m d’altitud, al vessant de solana del puig de Sant Pere (1.665 m d’altitud), contrafort de la serra de Mogrony, a l’anomenat pla de Sant Pere. Prop seu hi devia haver l’antic castell de Mogrony, documentat des del 885, quan el prevere Esclua, de la Cerdanya, més tard bisbe intrús d’Urgell, el va vendre al comte Guifre el Pelós, el qual el cedí aviat al monestir de Sant Joan de Ripoll (després, de les Abadesses). La seva història és borrosa, i aviat fou anul·lat per la importància que adquirí el proper castell de Mataplana. Sempre propietat del monestir de Sant Joan, esdevingué centre de domini alodial o senyorial, mentre que la jurisdicció del lloc va passar al castell de Mataplana. No en resten indicis apreciables. L’església de Sant Pere és documentada des del 899, però l’edifici actual es reconstruí entorn del 1130. Té una gran nau amb absis i dues absidioles en disposició de creu o trevolada; a migdia té un pòrtic amb tres arcs que precedeix el portal i el campanar d’espadanya. Els absis són ornats amb arcuacions i faixes de tipus llombard. Pràcticament abandonada al llarg del segle XIX (la parroquialitat havia passat a Gombrèn), fou restaurada entre el 1880 i el 1915 gràcies a l’interès dels bisbes de Vic Morgades i Torras i Bages. Amb motiu de la restauració, i en altres ocasions, s’hi celebraren festes de tipus patriòtic romàntic que exaltaven Mogrony com a Covadonga catalana.

El santuari de la Mare de Déu de Mogrony, un dels principals centres de devoció mariana del Ripollès i fins de les comarques veïnes, es troba adossat a la gran penya per la qual puja l’atrevida escala que guanya el pla de Sant Pere. Aquesta escala comença a la gran hostatgeria del santuari; la capella o santuari pròpiament dit és a mitja escala i té com a mur de la part nord la penya nua. S'hi venera una imatge de la Mare de Déu, bruna, refeta en gran part després que un incendi casual, el 1894, destruís l’antiga, segurament del principi del segle XIII, que es devia venerar a l’església de Sant Pere. Però les primeres notícies del culte a la Mare de Déu de Mogrony són del 1400, època en què ja tenia un petit edifici a l’indret actual. L’edifici modern fou bastit en 1650-52.

Una tradició diu que fou trobada el 804 per un pastor i un bou de Can Camps, prop d’una font que hi ha a un quart del santuari, a mig pendent de la costa, on s’erigí una capelleta amb una inscripció al·lusiva i una imatge gravada que deixa anar l’aigua pels pits. És per això que ha estat anomenada la Mare de Déu de la Llet i venerada per les dones que alletaven els seus fills. Font, imatge i inscripció, on es parla d’un llegendari Hug de Mataplana del 804, són obra del segle XVII, coetània a la del santuari.

L’hostatgeria fou renovada i ampliada al segle XVIII (no es dugué a terme un projecte de construir un gran santuari), i ho ha tornat a ser modernament. L’obertura d’una pista forestal des del pont de la Foradada o de Garfull fins al Coll Roig, que surt de la carretera de Campdevànol a Guardiola de Berguedà (un petit branc de 700 m uneix el santuari a aquesta pista, que també comunica Gombrèn amb Castellar de n’Hug), n'ha facilitat molt l’accés i ha donat una nova vitalitat al santuari i l’hostatgeria.

El castell de Mataplana i altres fortificacions del terme

Les restes del castell de Mataplana es troben al sector NW del terme, a la vall de l’Espluga, i s’hi accedeix per la mateixa pista que facilita l’accés al santuari de Mogrony, que hom deixa un cop passada la casa del pla de la Molina, a mà dreta, per seguir el camí que mena fins a la collada del pla de l’Espluga. El Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona el 1986 inicià excavacions arqueològiques al castell de Mataplana, la qual cosa ha permès delimitar les successives construccions des del segle XI fins al XIV. També s’han consolidat els murs principals de les construccions situades entorn d’un pati rectangular.

El conjunt de la fortificació, d’uns 500 m2, mostra un edifici principal de dues plantes del qual es conserven encara murs de 5,30 m d’alçada i l’escala d’accés a la planta noble. Prop del recinte del castell resta sencera l’antiga capella de Sant Joan de Mata, petit edifici romànic d’una sola nau que data del segle XIII i amb un absis de planta semicircular. Algunes pedres del castell han estat aprofitades per a edificar l’actual mas de Mataplana i margeres dels camps veïns.

El castell de Mataplana es troba a l’origen del famós llinatge feudal dels Mataplana, documentat des de vers el 1080, amb Hug I de Mataplana, que sembla que era fill del vescomte de Berga Dalmau I. En fou membre i senyor del castell el notable trobador Hug de Mataplana (1173-1213), que morí de resultes de les ferides rebudes a la batalla de Muret; també fou protector de trobadors, els quals acollí amb esplendidesa en el luxós ambient d’aquest castell, com canta Ramon Vidal de Besalú en dos dels seus poemes extensos, especialment en el que comença So fo el temps c'om era jays (dit judici d’amor).

Pel casament de Blanca de Mataplana (1245) amb Galceran d’Urtx, el llinatge es va refondre amb aquesta família cerdana, i el 1297 els seus senyors esdevingueren comtes de Pallars, pel casament d’Hug VII de Mataplana amb la comtessa Sibil·la I de Pallars.

El castell fou el centre d’un important domini que comprenia els termes de Mogrony (actual Gombrèn), Castellar de n'Hug i Lillet i les parròquies i els agregats de Brocà i Saus, Sant Vicenç de Rus i Maians, Santa Cecília de Riutort, Sant Jaume de Frontanyà, Palomera i Aranyonet; Galceran d’Urtx hi afegí la vall de Toses. Aquest domini rebé el nom de baronia de Mataplana des del 1350, i el 1373 Jaume Roger de Pallars la va vendre a Pere Galceran de Pinós, el qual revengué el 1376 la part que comprenia els termes de Mogrony, Gombrèn i Aranyonet a l’abat de Sant Joan de les Abadesses (la resta es mantingué en poder dels Pinós senyors de Bagà, que s’intitularen durant segles barons de Pinós i Mataplana). El castell, centre de la jurisdicció del monestir sobre aquest terme, fou abandonat, i aviat esdevingué un munt de ruïnes.

Sobre el poble de Gombrèn, a 1.170 m d’altitud, entre Can Pomarell i Can Rogall, hi ha les restes del castell de Blancafort, antiga fortalesa, de caràcter secundari, subsidiària de Mataplana, que surt sovint en la documentació local entre el 1246 i el 1410.

Al coll de Merolla, a la divisòria d’aigües entre les valls de l’Arija i del Merdàs, hi hagué també un antic terme senyorial amb una fortalesa, que al segle XIV era propietat dels Fresc, mercaders de Berga. Donà nom a l’església de Sant Serni de Merolla, antiga parròquia desafectada el 1388, ja que amenaçava ruïna, i a l’església de Sant Miquel de Coll de Merolla, sens dubte situada prop de l’antiga fortalesa.

La història

El lloc és documentat des del 918 i el 942, quan ja formava una apendicio o indret de poblament individuat del terme del castell de Mogrony (llatinitzat Mucronio), on hi havia una sèrie de masos, que aprofitaven les terrasses del Riu Merdàs. El 30 d’abril de 1278 Blanca de Mataplana (casada amb Galceran d’Urtx), senyora del lloc, hi erigí una pobla fortificada que va afranquir de quèsties, toltes i forces, de l’obligació de fer obres per al senyor i dels clàssics mals usos; cada nova casa que s’hi fes havia de pagar només el cens anual d’una gallina als senyors de Mataplana i fer cavalcada amb el senyor. Poc després, el 1296, davant el poc augment de la nova població, Ramon d’Urtx confirmà les franqueses anteriors i les amplià deslliurant els capmasats de les tragines de blat a Mataplana (només signen el document sis capmasats).

Col·laboració: 
JRe / APl
Llegir més...