i Gurb | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gurb

SinònimGurb de la Plana
SinònimGurb de la Plana
La parròquia de Sant Andreu de Gurb
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
2.475 h
[2009]
Extensió: 
52 km2

Situació i presentació

És al bell mig de la Plana de Vic, al sector més planer. Limita al N amb Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Manlleu, a l’E amb les Masies de Roda, Roda de Ter, Tavèrnoles i Folgueroles, al S amb Vic i a l’W amb Sant Bartomeu del Grau.

Com tots els municipis d’aquest sector ponentí de la Plana, té com a límit W la serra que separa la Plana del Lluçanès, on la frontera del terme de Gurb va de l’extrem del pla de Sant Sebastià, sobre Monellots, davalla a la riera de Sant Joan i fins a la de Sant Bartomeu, que continua fins prop del cap de la costa de Sant Bartomeu del Grau. Després li fa d’espona la cinglerada de Sant Bartomeu fins al cimal de Santa Perpètua. A la banda N, el terme arriba fins a la riera de Sorreigs i el Ter. A l’E comença al sector final del Gurri, d’on va a la barriada de la Creu de Codines, límit amb Roda de Ter, segueix la carretera de Vic cap a Roda i torna al Gurri. Finalment, pel sector S, segueix el petit Pimentol, que separa els termes de Vic i de Gurb, per arribar fins a l’ermita de Sant Sebastià. Aquest petit sector muntanyós del terme té alçades que oscil·len entre els 700 i els 800 m. La resta del municipi es troba entre els 470 i els 500 m, i consisteix en una gran planura trencada per turons, com els de Mont-ral, Palau o Granollers de la Plana. Biogeogràficament les terres del municipi de Gurb es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana i potencialment es faria un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn la caseria de l’Esperança, centre administratiu del municipi, que té una població disseminada. Tot i que no és el municipi més extens de la comarca d’Osona, ni tan sols de la Plana, és el més densament poblat de masies. També hi ha les caseries de Granollers de la Plana (o simplement Granollers), de Gurb, de Sant Julià Sassorba i Vespella, a més de la urbanització Serrabonica.

El terme de Gurb, pel fet de resseguir una bona part dels límits de la ciutat de Vic, és travessat per moltes de les carreteres radials que en surten, com les que porten de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, la de Vic a Sant Bartomeu del Grau, la C-17 de Barcelona a Ripoll, la de Vic a Manlleu i la de Vic a Olot per Roda de Ter. També és travessat per la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, i hom pot seguir bé l’antic camí ral de Puigcerdà, que conserva encara restes de l’antiga Creu de Mitja Via, entre els masos del Pradell i Puigllong.

La població i l'economia

Les dades de població ( gurbetans ) del final del segle XV fan referència a 73 famílies i les del començament del segle XVI, a 98, mentre que el 1626 ja en tenia 133. La població es duplicà al llarg del segle XVIII, però la seva consolidació com un centre acollidor d’una població dispersa no es consolidà fins al segle XIX. Tot i la importància de la població el 1857, el segle XIX fou una etapa estable, i si bé hi hagué un cert creixement demogràfic entre els anys cinquanta i seixanta, hom no pot parlar d’un municipi poblat, d’una banda per la seva extensió i de l’altra per la seva població estable sempre oscil·lant entre els 1 500-1 700 h. Al llarg de la darreria del segle XX, s’enregistrà un progressiu creixement de la població: 1 674 h el 1991 i 1 955 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 2 189 h. Tot i la important especialització industrial, Gurb és un municipi de paratges isolats, amb nombroses masies, moltes d’elles convertides en segones residències o residències habituals dels vigatans.

Pel que fa a l’economia, les activitats del sector primari tenen certa importància. Hom conrea principalment cereals (blat, ordi, blat de moro) i farratge. D’altra banda, cal destacar l’activitat ramadera. Seguint la tendència comarcal la cria de bestiar porcí és la més representativa, tot i que també són importants el boví, l’oví i l’aviram. A més, la cria de conills complementa aquesta activitat.

Si d’una banda Gurb és un municipi amb una economia relacionada amb el sector primari, no és menys important la producció industrial, amb un ventall diversificat d’empreses. Destaquen les empreses relacionades amb les activitats agro-pecuàries i el sector alimentari (Casa Tarradellas), amb la fabricació i comercialització de productes carnis i lactis. Del ram de les construccions mecàniques, hi ha empreses dedicades a la fabricació de maquinària per a la indústria tèxtil. És present també la indústria farmacèutica, dedicada a productes zoosanitaris. Al polígon Mas Galí destaquen les empreses del ram de l’electrònica.

La caseria de l'Esperança

A tocar dels límits de Vic, al peu de la carretera, hi ha la caseria de l’Esperança (563 m), on es troba l’ajuntament o casa del comú de Gurb. L’edifici central d’aquesta caseria correspon al convent primitiu de carmelitans, que s’instal·là prop de la capella fundada el 1402 per Pere de Prixana, dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. Els carmelitans hi bastiren el seu convent amb un claustre gòtic, del qual romanen algunes arcades al seu lloc, a manera de galeria. La resta de capitells i elements esculpits es guarden al Museu Episcopal de Vic, on hi ha també la imatge antiga de la Mare de Déu. Els frares abandonaren aquest lloc el 1418, quan es traslladaren a la ciutat de Vic, i començà la decadència de l’Esperança, fins a la renovació total de l’edificació, empresa entorn de l’any 1930 i continuada més tard amb noves dependències, quan els locals passaren a la Germandat Sindical de Pagesos creada després de la guerra civil de 1936-39. En aquest sector de l’Esperança, sobretot al llarg de la carretera de Vic a Sant Bartomeu del Grau, s’han bastit una sèrie de magatzems, tallers i cases residencials de gent de Vic que formen ja un nucli important d’edificacions.

La festa major s’escau el dia 30 de novembre en honor a sant Andreu.

Altres indrets del terme

Gurb i Granollers

A la caseria de Gurb (1 600 h el 2005), al NW de la de l’Esperança, hi ha la parròquia més important del terme, Sant Andreu de Gurb, composta pràcticament d’una església romànica del segle XII amb un gran absis llis i un petit creuer, molt transformada pels afegitons, les capelles i les renovacions de segles moderns. Té encastada, prop de l’absis de l’església, una antiga imposta preromànica esculpida, força deteriorada. El campanar i la portada corresponen a segles posteriors.

De la caseria de Granollers de la Plana (339 h), destaca la parròquia de Sant Esteve de Granollers que s’aixeca sobre un petit puig, al peu mateix de la carretera de Vic a Manlleu. La seva demarcació s’estén pel sector més planer del terme. És la parròquia documentada de més antic, des del 903, però no en resta cap vestigi anterior a la reedificació del segle XI. L’església actual fou aixecada i consagrada el 1088. És l’edifici romànic més remarcable del terme, sobretot pel seu gran absis, decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L’interior conserva tota la nau, amb dos arcs torals. Sota l’altar major hi ha la sagristia, en un indret que ha de correspondre a una antiga cripta, amb finestres a la part baixa de l’absis. Té l’afegitó d’una gran capella del Santíssim, moderna, i també una capella del Roser, a la part de migdia, sota la qual hi ha la cripta o panteó de la família Abadal del Pradell, on hi ha enterrat el notable historiador català Ramon d’Abadal i de Vinyals. Té també una moderna rectoria i un espai de jardins entorn de l’església, que converteixen l’antic puig de Granollers en un indret acollidor i en una bonica miranda de la Plana.

Vespella i Sant Julià Sassorba

De la caseria de Vespella (159 h el 205), cal esmentar l’antiga església de Sant Cristòfol de Vespella, situada en un serrat davant l’actual; només en resten ruïnes. L’església actual es va construir al pla, prop de la riera de Vespella, l’any 1752. És un edifici barroc-neoclàssic, amb capelles laterals, amb una rectoria adossada.

En un collet del Serrat de l’Oro, situat sobre la vall de Vespella, hi ha les restes d’una antiga creu de terme, abans coberta per un pòrtic de columnes amb teulada, conegut per l’Oratori. Hom creu que el nom del Serrat de l’Oro deriva d’aquest antic oratori, avui molt malmès, però que té una interessant peanya esculpida.

La parròquia de Sant Julià Sassorba és la més enlairada del terme (786 m) i es troba a la caseria del mateix nom. S'estén la seva demarcació pel sector més muntanyós i despoblat. El 1091 es consagrà una nova església romànica: en resta una bona part de la nau, ornada amb arcuacions llombardes, i el campanar, el coronament del qual fou reformat. El 1572 hom hi construí una nova portada, i al segle XVIII fou suprimit l’antic absis per tal de construir-hi un nou presbiteri. Forma un petit veïnat (91 h) amb la seva rectoria i cementiri. La festa major s’escau pels volts del 9 de gener.

Altres capelles i el castellde Vilagelans

Sant Fruitós de Quadres és una petita capella preromànica que es troba a la dreta de la carre-tera de Vic a Manlleu, a l’altura del mas Mateu. Modernament se la coneix per Sant Fruitós del Grau, pel fet de trobar-se prop del mas del Grau. Sense culte, ja existia el 948, i fou ampliada a l’època romànica amb un petit absis, i més tard amb un portal amb timpà llis a la banda N. A l’època gòtica s’hi construí una volta que reemplaçà l’antic sostre embigat. Santa Maria de Palau, també dintre la demarcació de Granollers, conserva una bona part de la nau romànica, però la seva capçalera fou molt modificada al segle XVIII. Es troba al sector situat més al N del terme, i la seva demarcació primitiva comprenia el terreny situat entre la riera de Sorreigs i el Ter. L’indret de Palau és documentat des del 930, i fou cedit a Ripoll pel comte Borrell entorn del 950, juntament amb el domini de Dous. S'hi creà, al segle X, una pabordia del monestir de Ripoll, la pabordia d’Osona o de Palau, que va subsistir fins el 1835. La capella, ampliada amb un atri i una sagristia, conserva una imatge d’alabastre de Santa Maria de Palau i té ara la consideració d’església parroquial.

El terme de Gurb té encara altres capelles, com Sant Jaume del Romeu, dita abans de Vilafreser, i la de Sant Pau dels Felius, que va substituir la desapareguda de Sant Pau de Vila-reina, ambdues documentades des del segle XIII, però renovades totalment als segles posteriors. La capella de Santa Perpètua, dintre la demarcació de Vespella, data del 1356. Al segle XIX es va construir l’església votiva de Sant Roc, entre els masos del Puig i dels Saigs de Gurb, i també hi ha capelles modernes prop dels masos del Pradell, Pladesala i Soler.

El castell de Vilagelans era la segona fortalesa en importància i l’origen del llinatge Vilagelans, que vers el 1320 s’uní a una branca de la família Malla. Els Vilagelans foren castlans del castell de Sant Llorenç, a Sant Julià de Vilatorta, i del castell de Gurb, i tingueren una gran participació en la història comarcal, als segles XII i XIII. El 1059 el castell era sota l’alt domini dels bisbes de Vic, que l’infeudaren als vescomtes de Cabrera; el pacte inicial es repetí els anys 1080 i 1106. No queda cap resta de l’antic castell. Al damunt s’edificà un gran casal al segle XVI, ampliat amb una torre i un nou cos d’edificació cap al 1925. A prop hi ha una capella romànica dedicada a santa Fe, existent ja el 1248, que es conserva encara, bé que amb la coberta modificada i totalment emblanquinada per dintre i per fora.

Les masies i les restes arqueològiques

En el municipi de Gurb hi ha moltes masies, i algunes tenen segles d’història. Unes han estat renovades i ampliades modernament, i es troben enmig de planures, envoltades de petits parcs. Altres, en canvi, conserven tota la sentor de la vella pairalia local. Entre les primeres poden esmentar-se el Pradell, els Felius, els Saigs, el Rossell, Vilagelans, els Dacs o Can Sarí, i entre les segones, Mont-ral, Prixana, Quadres, la Pujada, València, l’Argila, Vilafreser, l’Om, l’Oriol, el Puig, la Vila, Coromines, Sant Pau, Vila-seina, la Torre del Bosc, el Vilar de Pau, Arumí o la Comella de Palau.

Mont-ral, situada en un petit puig, és una antiga casa forta, documentada des de mitjan segle XII. Els seus antics propietaris, els cavallers cognomenats Mont-ral, que després van canviar el nom pel de Gurb, hi van aixecar una capella, consagrada el 1190 i dedicada a Santa Maria. És l’actual església de Santa Anna de Mont-ral, que canvià de titular al llarg del segle XV. Li resta l’antiga edificació, de tipus romànic tardà, amb presbiteri quadrat i un petit creuer, ampliada més tard amb una sagristia i un campanar d’espadanya de silueta característica. Hi ha làpides d’antics enterraments gòtics de beneficiats que regentaren la capella i la seva confraria. També hi ha, al Museu Episcopal de Vic, una pintura mural de la fi del període romànic, que representa un calvari, procedent d’aquesta església. De l’antic casal, residència de la família Gurb des del segle XIII, només hi ha unes escasses restes a la base de l’actual casal quadrat, amb torrelles de defensa als angles, que fou reedificat als segles XVI i XVII.

L’antiga casa forta de la Salada, documentada des del 1280, es troba al pla de Sant Julià Sassorba, prop del camí que porta a aquesta parròquia. Era dels cavallers Vilagranada, d’Oristà. Avui dia és un mas amb unes arcades i murs a la part baixa que recorden la fi de l’època romànica. Al terme hi hagué també una antiga fortalesa, al puig de Granollers, prop de l’església de Sant Esteve, i una altra a Vespella, al Mas de Sant Esteve, on hi ha encara una vella capella mutilada i transformada en corral.

En l’aspecte arqueològic, el terme de Gurb té restes prehistòriques, sobretot a l’indret de Sant Julià Sassorba, vers el mas de la Noguera, on s’ha identificat un antic poblat, i nombroses tombes, excavades en part. Algunes tombes de lloses i restes de ceràmica escampats arreu indiquen el remot poblament del lloc.

La història

El municipi de Gurb comprèn quatre antigues parròquies rurals: les de Sant Andreu de Gurb, de Sant Julià Sassorba, de Sant Cristòfol de Vespella i de Sant Esteve de Granollers de la Plana. Segles enrere comprenia també la de Sant Bartomeu del Grau, que començà a formar batllia pròpia al segle XVII i des del 1840 forma un municipi independent amb Alboquers. El centre de tot aquest terme era el castell de Gurb (485 m), situat al cim del característic turó conegut pel Castell de Gurb, i s’alça darrere mateix de la vella església parroquial de Sant Andreu (563 m).

De l’antic castell de Gurb, coronat per una gran creu de fusta, no hi havia gairebé restes fins que fou excavat per un grup de gent de Gurb, el 1968. Aleshores aparegué la base d’una gran torre circular, fragments de muralla, els inicis d’un arc i la cisterna. La seva ruïna data pràcticament del segle XV. Hom ha trobat les restes de la capella de Sant Esteve, que al segle XIV tenia capellà i benefici propi.

La història de Gurb comença molt aviat. La documentació vigatana fa esment del castrum Gorbi o Gurbi a partir del 886. L’església i parròquia de Sant Esteve de Granollers és documentada des del 903, la de Sant Julià Sassorba des del 917, la de Sant Cristòfol de Vespella des del 936, la de Sant Andreu de Gurb des del 942 i la de Sant Bartomeu del Grau des del 962.

El terme i el castell de Gurb consten en poder del vicari o governador comtal Ansulf des de l’any 942. Ansulf, que actuà entre els anys 942 i el 990, va comprar alous del terme al comte Borrell els anys 961 i 972, i així anà ampliant el patrimoni familiar. El seu fill Sendred de Gurb (990-1021) continuà l’afermament del domini familiar sobre el terme de Gurb, però fou sobretot un gran pròcer comtal que emprengué conquestes contra els àrabs a les fronteres del Penedès i la comarca del Gaià. Amb el seu fill Bernat Sendred la família ja apareix com a senyora del castell de Queralt, prop de Santa Coloma de Queralt, de Vilademàger, Sallent i altres importants dominis. També fou aquest el primer senyor de Gurb que fou amo absolut del terme de Gurb per una penyora de la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I, el 1022. Bernat Sendred encara es va cognomenar Gurb, però començà a emprar el cognom de Queralt. Al principi del segle XIII els senyors de Gurb, Berenguer de Queralt, amb la seva muller Guillema i llur fill Galceran es trobaven en una situació econòmica que els obligà a vendre la majoria de llurs béns de Gurb i d’altres indrets, fins al punt que el 18 de gener de 1248 vengueren definitivament al bisbe de Vic, per 16 000 sous i una pensió vitalícia, tot el terme del castell de Gurb, amb propietats i jurisdiccions, compresa la casa palau que posseïen prop de l’església de Sant Andreu de Gurb.

El rei Jaume I, que volia el domini d’aquest castell, obligà el bisbe de Vic a vendre-l’hi, cosa que aquest féu el 17 de setembre del mateix any, amb la promesa que si mai el rei el volia vendre ho hauria de fer necessàriament als bisbes de Vic. Aquests posseïen de molt antic molts béns dintre del terme del castell de Gurb, i això explica que hi hagi tanta documentació sobre Gurb en els arxius del capítol i bisbat de Vic. El terme de Gurb passà així al domini reial, i era governat pel veguer d’Osona, que s’intitulava també batlle de Gurb.

Una part del terme de Gurb i els drets de la castlania es trobaven sota el domini d’una altra família militar, cognomenada també Gurb, que residí primer al Puig de Granollers i més tard a Mont-ral, i tenia una bona part dels seus béns i dominis en feu dels Gurb-Queralt i, més tard, del rei.

Els reis feren alguns empenyoraments del terme de Gurb, però aquest no se separà de fet de la corona fins el 1356 i definitivament, el 1368, quan fou cedit pel rei Pere III a Bernat III de Cabrera, creat comte d’Osona. El 1385 els homes de Gurb, ajudats pels consellers de Vic, es redimiren dels Cabrera i s’uniren de nou a la corona. El rei els concedí, en premi, d’ésser considerats carrer de Vic, amb tots els privilegis que això comportava. Entre els anys 1433 i 1493 els Cabrera impugnaren la venda i recuperaren momentàniament el domini de Gurb, però a partir del 1493 la jurisdicció tornà definitivament a la corona, a excepció del terme de Sant Bartomeu del Grau, que inicià un govern autonòmic, completat amb la separació total respecte al terme de Gurb al segle següent.

El 1820 el terme de Gurb es constituí municipi, amb les antigues parròquies de Gurb,Vespella, Sassorba i Granollers de la Plana, al qual s’uniren el 1840 les antigues quadres de Vilagelans, de la mateixa parròquia i de Golomers.

Aquestes dues quadres són documentades com a termes autònoms des del segle XIII, bé que llurs orígens es remunten als segles X i XI. La quadra de Golomers, citada al segle XI amb el nom de Gualamerics , es trobava entre el Gurri i la carretera de Vic a Roda de Ter, vers l’indret dels masos Reixac, el Vidal i el Pontí. La de Vilagelans tenia com a centre l’antic castell de Vilagelans, situat en un espadat sobre el riu Gurri, poc abans d’arribar al Ter, i documentat des del 999. El 1386 l’amo de Vilagelans va vendre el terme al consell de Vic, del qual depengué fins al segle XVIII.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...