i Horaci | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Horaci

Forma llatina deQuintus Horatius Flaccus
Forma llatina deQuintus Horatius Flaccus
poètica poètica
Poeta llatí.
Venúsia, Apúlia, 65 aC — Roma, 8 aC

Fill d’uns esclaus emancipats, nasqué lliure, anà a escola a Roma, i després, a Atenes, acabà la seva formació, com solien fer només els fills de bones famílies. Allí féu de tribunus militum amb l’exèrcit de Brutus, però a la batalla de Filippos (42 aC) la seva inèpcia per a la guerra restà manifesta i tornà a la casa paterna, on les confiscacions havien fet minvar les propietats antigues. Escriví versos, emparat pel sou modest del càrrec oficial de scriba quaestorius. Als voltants de l’any 38 aC entrà dins el cercle artístic de Mecenes, per mitjà del seu comú amic Virgili, que els havia presentats. Anà guanyant importància dins aquest grup, fins al punt que el protector el recomanà a l’emperador August, de qui obtingué grans beneficis, i també la seva amistat. Això no obstant, refusà d’ésser secretari seu, cosa lògica si hom té en compte la seva inclinació vers l’epicureisme, defugidor de càrrecs polítics. Mantingué sempre, en canvi, la seva condició d’home prestigiós pel seu valor humà, intel·lectual i poètic, en l’àmbit imperial i en el món literari romà. Escriví els Epodes (Epodoi, 40-31 aC), disset poemes de metre iàmbic, inspirats en l’obra d’Arquíloc i en la poesia grega hel·lenística i que, per llur contingut, abasten des dels poemes amorosos a les invectives més o menys serioses o a les referències polítiques, socials i literàries: les Sàtires (Saturae, dites també Sermones, com les Epistulae, ~37 aC), divuit poemes, en dos llibres, en hexàmetres d’una notable perfecció i d’amplíssims recursos estilístics. Per a escriure'ls, s’inspirà en Lucil·li, però el superà de molt. Tractà de les coses de la vida, amb abundoses referències autobiogràfiques: Odes (Carmina, 37-13 aC), en quatre llibres, els tres primers dels quals foren dedicats a Mecenes i el quart a P.Fabi Màxim. Inspirades en Safo, Alceu i la poesia hel·lenística, així com també en Píndar, emprà per primera vegada temes polítics en poesia no èpica. Incorporà a la lírica llatina metres variats i acuradíssims i, entremig de les Odes, compongué l’himne coral Carmen Saeculare per encàrrec d’August, destinat als ludi saeculares. També, ultra l'Art Poètica (Ad Pisones, 17 aC), redactà vint-i-tres Lletres (Epistulae, 23-20 aC), totes en hexàmetres, reproduint una ficció literària que permet, en la dedicatòria, de disfressar el destinatari. Una tal ficció comportà intencions didàctiques, acompanyades de temes variats i plens d’humor.

L’obra d’Horaci als Països Catalans

Als Països Catalans, la primera notícia que hom coneix sobre Horaci és l’edició cerverina de les Odes, deguda al jesuïta Josep Juvenç. Ja en la Renaixença Josep Forteza i Joan Sardà en publicaren traduccions a “Lo Gai Saber”. Al seu costat, hom troba també els noms de Joan Planas i Feliu, Joan Montserrat i Archs, Artur Masriera, Gabriel Alomar i Antoni M.Fàbregas. La “Biblioteca de Autores Griegos y Latinos” publicà una sèrie de traduccions catalanes degudes a l’esmentat Masriera i a Lluís Gispert, Jordi Olivar, Carles Badia, Agustí Cots, Francesc Matheu, Rafael Oliver, Jaume Bofill i Matas i Frederic Rahola. El 1922, a Barcelona, Isidre Vilaró i Codina publicà una gran part de l’obra horaciana. Anys després, la Fundació Bernat Metge donà a conèixer el volum primer (Sàtires i Epístoles) de la seva obra. Amb tot, però, a Catalunya l’horacianisme atenyé el moment culminant amb la publicació de les Horacianes del mallorquí Costa i Llobera.

Col·laboració: 
JIC
Llegir més...