Primogènit d’una família de senyors benestants, estudià a l’Institut de Palma (1866-71), on fou alumne de Josep Lluís Pons i Gallarza. Començà la carrera de dret a Barcelona (1872-75), on conegué Ramon Picó i Campamar, Jacint Verdaguer, Jaume Collell i, especialment, Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch. Publicà la primera poesia a la Revista Balear: La vall (1873), que fou seguida d’altres. Bé que era enemic de la poesia floralesca, participà en els Jocs Florals de Barcelona del 1874, on no es tornà a presentar fins el 1900, i obtingué un accèssit a la viola amb La primera llàgrima. Produí notables peces poètiques fins que, el 1875, escriví una peça cabdal de la poesia catalana, El pi de Formentor, que, paradoxalment, no fou ni esmentada als Jocs Florals del 1878.
Aquell mateix any anà a Madrid (1875-77) per acabar els estudis de dret, però, lliurat a la vida cultural i política, els abandonà. Els corrents racionalistes —descobrí el krausisme— esmussaren la seva fe religiosa i li provocaren una depressió que restà reflectida al poema Defalliment. Anteriorment havia escrit L’arpa, la més romàntica de les seves composicions, i les vibrants estrofes de Miramar. Per pressió del seu pare s’establí a Mallorca, durant vuit anys, i, a desgrat, maldà per adaptar-s’hi. Feu curts viatges a París (1877), Madrid i Toledo (1880). Llegí, aleshores, els autors llatins, castellans, els romàntics francesos i els italians: sentí predilecció per Luis de Granada, Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, Frederic Mistral, Giacomo Leopardi, Alessandro Manzoni i Giosuè Carducci, les Odi barbare del qual l’impactaren especialment, sobretot per l’esforç de recuperació dels clàssics i la voluntat de forma i arquitectura de les seves composicions, tot i que en refusà l’esperit pagà.
Per marcar les distàncies amb Carducci en el terreny moral tot mantenint la lliçó de la forma, escriví Mi musa (1879), inclosa a Líricas (1899), que ja insinuava un programa estètic que tendia a sintetitzar un punt d’inici romàntic amb les noves influències classicitzants. El primer intent, però, d’adaptar al català els metres clàssics fou l’oda A Horaci, escrita el 1879 —que no publicà l’any 1906 en el seu llibre Horacianes— i Temporal (1881).
Ampliat el cercle de contactes literaris i eclesiàstics, el 1883 estatjà el seu amic Antoni Rubió i Lluch, al qual revelà la seva vocació religiosa i amb el qual mantingué una llarga correspondència. Superades les resistències familiars, el 1885 anà a la Universitat Gregoriana de Roma, el mateix any que apareixia a Palma el seu primer recull Poesies. El recull evidencia l’adhesió al moviment de la Renaixença, tot i que basteix un món poètic personal en què compagina rebel·lió i evasió romàntiques. Hi dominen els temes religiosos i paisatgístics —un paisatge que funciona a la manera de correlat objectiu del seu estat d’ànim—, la presència del món clàssic encara mediatitzada i, sobretot, un model de llengua neta d’arcaismes i dialectalismes. Ordenat de sacerdot el 1888, es doctorà en teologia l’any següent, i retornà a Mallorca el 1890.
Amb Mateu Rotger restaurà l’església de Montision de Pollença i, en aquesta època, potser per compromisos familiars o per censures a la seva predicació en català, sofrí vacil·lacions lingüístiques, patents en el recull citat de poesia castellana. A partir del 1895 freqüentà les reunions literàries a casa de Quadrado i, més tard, el salonet de Joan Alcover. El 1897 publicà el seu segon llibre, De l’agre de la terra, un volum que recull tres poemes narratius: La gerreta del catiu, basat en la reelaboració d’una tradició local; Castell del rei, un poema èpic que combina fets històrics i tragèdia sentimental, i La maina, un quadre idíl·lic inspirat en una llegenda popular. Es tracta d’un llibre en què recrea costums mallorquins i assaja formes mètriques pròpies de la narrativa, com les variants de la codolada, les noves rimades i el romanç, entre d’altres.
Quan ja havia fet l’opció lingüística pel català, aparegué Líricas (1899), que recull l’obra escrita en castellà durant la seva estada a Roma. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics i fou professor al seminari conciliar de Palma.
El 1900 obtingué la viola en els Jocs Florals de Barcelona amb L’antic profeta vivent, i el 1902 fou nomenat mestre en gai saber. El poema premiat amb l’englantina, La deixa del geni grec, fou convertit en òpera per Antoni Massana, amb el títol de Nuredduna (1947), i fou inclòs a Tradicions i fantasies (1903), un llibre que aplega tots els poemes narratius i inspirats en llegendes mallorquines, excepte els que es publicaren a De l’agre de la terra, que rebutjà.
El 1903 rebé un homenatge públic a Mallorca i fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española. Membre, també, de la Causa Pia Lul·liana, prologà el segon volum de les obres completes de Ramon Llull. Presidí els jocs florals de Mallorca (1904), de Barcelona (1906) i de Girona (1908). La seva conferència a l’Ateneu Barcelonès sobre La forma poètica (1904), en què contradiu les teories poètiques de Maragall i els espontaneistes, i reivindica la necessitat d’ordre i equilibri per contrarestar el vitalisme parnassià i els corrents neomístics, assolí un gran èxit.
El 1906 presidí els Jocs Florals de Barcelona, participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i publicà Horacianes, que, tant per la seva rigor classicista, no exempta d’un fons romàntic, com per la novetat de la mètrica i la plenitud de l’idioma, significava una de les més fermes aportacions de l’Escola Mallorquina a l’esclat cultural del país i, concretament, al naixent Noucentisme. El poemari és integrat per quinze composicions escrites entre els anys 1904-06 i encapçalat per l’Oda a Horaci.
El 1907 donà una segona edició de Poesies, molt ampliada amb vuit poemes lírics provinents de Tradicions i fantasies, a més d’altres d’inèdits, i feu un viatge a l’Orient i Terra Santa, en companyia d’altres mallorquins —entre els quals, Maria Antònia Salvà—, del qual sorgiren les vint-i-sis estampes poemàtiques, on assaja la forma del versicle hebreu, de Visions de Palestina (1908).
El 1908 presidí els Jocs Florals de Girona. Nomenat canonge pontifici de la seu de Mallorca el 1909, el sacerdot anà absorbint l’home de lletres i foren cada dia més comptades les seves produccions literàries i les seves aparicions públiques. Escriví solament poesies de circumstàncies, traduccions —com les inacabades Himnes de Prudenci (1912-22), i al castellà, entre els anys 1907-11, diverses novel·les del francès Reynès Monlaur com Después de la hora nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas—, i publicà, com a continuació a Via Crucis (1907 i 1908), dues obres pietoses: Sermons panegírics (1916) i Novenari de la Puríssima (1917). L’esterilitat literària s’accentuà arran de la mort del seu germà Martí (1918), del seu pare (1919) i de la desfeta de la llar. El 1921 pronuncià la seva darrera conferència al Museu Diocesà de Palma sobre Dante Alighieri i la seva obra, del qual havia traduït el cant del “Paradís”, de la Divina Comèdia.
Fou membre corresponent de l’IEC (1918). Un any després de la seva mort, sobrevinguda mentre predicava al convent de les monges teresianes de Palma, se’n publicaren les Obres completes (1923-24) a Il·lustració Catalana, i el 1947, a l’editorial Selecta.
Miquel Costa representa, amb Joan Alcover, l’esperit d’aquella modalitat poètica que la crítica designà amb l’apel·latiu d’Escola Mallorquina, caracteritzada pel llenguatge meditat, acadèmicament escollit, l’elegància i l’exigència de la forma, l’afecció a la natura i l’animadversió a qualsevol estridència. Hom ha ponderat sovint el classicisme de Costa; però el seu esperit no és ben bé clàssic, sinó essencialment romàntic, fins i tot en les Horacianes, bé que amb una contenció que l’allunya de les grans figures romàntiques. La seva poesia, com a imatge de l’home, reflecteix un estat afectiu personalíssim, tan estrany a la retòrica com a les novetats inútils.
Bibliografia
- Batllori, M. (1955): La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera. Barcelona, Barcino
- Bosch, M. del C. (1997): “Presència i vivència dels clàssics en Miquel Costa i Llobera”, dins Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny. Barcelona, PAM, vol. 1, p. 189-207
- Bosch, M. del C. (2007): “La petita pàtria dins la poesia de Miquel Costa i Llobera”. L&L, 18, p. 107-134.
- Castellanos, J. (1986): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, Joaquim (dir.): Història de la literatura catalana, Part moderna. Barcelona, Ariel., vol. 8, p. 330-356
- Cifre Forteza, B. (2005): Costa i Llobera i el món clàssic (1854-1922). Palma, Lleonard Muntaner.
- Diversos autors (1988): “Miquel Costa i Llobera”. Estudis Baleàrics, 58/59.
- Dolç, M. (1994): Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Barcelona, PAM, p. 115-138
- Gayà, M. (1978): La lletra i l’esperit. Estudis i parlaments. Palma, Moll.
- Pons, M. i Ripoll, M.I. (2007): Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i els llenguatges estètics del seu temps. Barcelona, PAM.
- Sureda i Blanes, J. (1980): Aprenentatge i romiatges del jove Miquel Costa. Palma, Moll
- Sureda i Blanes, J. (1999): Entorn de Miquel Costa i Llobera. Palma, Moll.
- Torres Gost, B. (1936): Mn. Costa i Llobera. Assaig biogràfic. Palma, Moll.
- Torres Gost, B. (1971): Miquel Costa i Llobera (1854-1922). Itinerario espiritual de un poeta. Barcelona, Balmes