lluita de les Investidures

Nom amb què hom designa la sèrie d’incidents esdevinguts entre els papes i alguns reis, i principalment l’emperador, des del 1073 (primera excomunió d’Enric IV pel fet que volgué mantenir el seu investit, Godofred, en contra d’Ató, elegit canònicament) fins al 1122 (concordat de Worms).

Precedida per tot un corrent reformista contra el nicolaisme i la simonia, la lluita cristal·litzà entorn del principi de la llibertat de l’Església enfront de les investidures atorgades, en relació amb béns eclesiàstics, pels senyors feudals i, sobretot, per l’emperador, que seguia el sistema institucional otonià. Així, Gregori VII, en el sínode quaresmal del 1075, prohibí tota investidura de bisbats, abadies i parròquies, renovant decrets anteriors respecte a això. L’emperador Enric IV, en la dieta de Worms, apel·là al seu caràcter de patricius romanorum i intimà fins i tot la renúncia al papa (24 de gener de 1076); aquest replicà desposseint-lo de l’imperi, deslligant els seus súbdits del jurament de fidelitat i excomunicant-lo (quaresma del mateix any). L’oportunitat que aquesta mesura els oferia fou aprofitada pels prínceps germànics descontents, que amenaçaren l’emperador amb una nova elecció, si no aconseguia el perdó papal; aquest li fou atorgat a Canossa (gener del 1077) per Gregori VII, el qual tampoc no reconegué com a emperador Rodolf de Suàbia, elegit (Forchheim, març del 1077), malgrat tot, pels prínceps. Enric, enfortit per l’actitud papal, més sacerdotal que política, continuà aplicant la investidura; quan el papa estengué la prohibició a tots els ordes menors i li aplicà novament l’excomunió (1080), l’emperador es negà a obeir-lo i féu elegir papa Guiberto de Ravenna (Climent III), sostingut per una part de l’episcopat germànic, que veia perillar la seva posició política dins l’imperi. D’altra banda, després de vèncer Rodolf, l’emperador anà cap a Itàlia, ocupà Roma i es féu coronar per Climent III; la intervenció de Robert d’Hauteville, tanmateix, l’obligà a abandonar la ciutat, que també Gregori VII hagué de deixar. Els dos papes següents, Víctor III i Urbà II, continuaren la lluita, però el segon, alhora que renovava la prohibició de les investidures (sínode de Melfi, 1089), eixamplà el camp de les dispenses, cercant una solució al conflicte; la derrota de l’emperador a Canossa (1092), la rebel·lió del seu fill Conrad (1093), la traïció política de la seva muller Pràxedes i la campanya dels monestirs alemanys anaren debilitant la postura imperial. Urbà II, d’altra banda, mentre estenia la prohibició a tot vincle de vassallatge entre clergues i laics (sínode de Clarmont, 1095), atorgà a Roger I de Sicília els privilegis base de la monarquia sícula. El seu successor, Pasqual II, acabat el cisma amb la mort de l’antipapa Climent III i la poca importància dels seus continuadors, pogué ocupar-se exclusivament del problema de la investidura, que s’havia estès a França i Anglaterra. A la primera, el rei es conformà amb el jurament de fidelitat, sense exigir el de vassallatge, i atorgà les regalies temporals amb la concessió. La solució per a Anglaterra, decidida a la Dieta de Londres (1107), concedí al rei el dret de rebre el jurament feudal dels bisbes abans de llur consagració i el dret d’assistir a les eleccions, tot renunciant a donar la investidura amb el bàcul i l’anell. A Alemanya, en canvi, el problema continuava encara sense solució: amb el privilegi de Sutri, arrencat per la força al papa, l’emperador mantenia la potestat d’investir. Foren necessàries unes llargues negociacions entre Calixt II i Enric V, iniciades personalment a Mouzon i després continuades pels legats, per a arribar al signament del concordat de Worms (23 de setembre de 1122): l’emperador renunciava a la investidura amb l’anell i el bàcul, però conservava, per a les regalies temporals, el dret d’investidura amb el ceptre (a Alemanya, immediatament després de l’elecció; a Borgonya i Itàlia, dintre els sis mesos posteriors a la consagració) i, quant a les eleccions canòniques, tenia la potestat, en cas de discrepància, de decidir a favor de la sanior pars. El concordat, ratificat pels prínceps a la dieta de Bamberg (1122) i en el concili I del Laterà (1123), on hagué de superar l’oposició dels gregorians més estrictes, canvià de fet el sistema estructural de l’imperi, puix que els bisbes passaren de funcionaris a prínceps seculars.