Vida
Fill del compositor Ramon Ferrés i de la cantant Teresa Idel, estudià dibuix i pintura, i el 1933 debutà en el cinema rodant curts, on deixà algun exemple de cinema esportiu com Combat Eloy-Pineda (1934). El 1935 feu a Barcelona el seu primer llarg, Al margen de la ley, amb la seva productora Emisora Films. L’esclat de la guerra civil no li impedí rodar Diego Corrientes, estrenat el 1937; i el migmetratge Paquete, el fotógrafo público nº 1 (1938) realitzat per a la CNT. Acabada la guerra fou contractat per Aureliano Campa de CIFESA per a dirigir nou produccions entre el 1940 i el 1943. Aquesta estada li serví per a fer el seu aprenentatge tècnic i narratiu, així com per a conèixer el funcionament d’una empresa seriosa.
El 1943 s’associà amb el seu cunyat, l’industrial Francesc Ariza, casat amb una germana seva, i tots dos posaren en ple funcionament la marca d’Iquino, Emisora. Les oficines s’instal·laren a l’estudi fotogràfic que tenia Iquino al passeig de Gràcia, mentre que els films es rodaven als Estudis Diagonal. Emisora arribà a aconseguir la creació d’una veritable infraestructura industrial a Catalunya, a la qual contribuí la signatura el 1944 de l’exclusiva d’un contracte amb la distribuïdora Hispano Foxfilm, per mitjà del qual s’assegurava la circulació de les seves produccions i un ferm comprador per als permisos d’importació que se li concedien. També es firmà un acord d’exhibició amb el cine Kursaal i després amb el Fémina. Aquesta font d’ingressos fou seguida per un acord amb els estudis Kinefon per a rodar-hi el 1946 quatre títols.
Paral·lelament, i sense que la crisi que patí el cinema espanyol (1944-46) l’afectés, la casa feu 20 produccions entre el 1943 i el 1948, totes dirigides per Iquino. Les primeres del 1943 –Viviendo al revés, Fin de curso o Turbante blanco– ja alternaren la comèdia amb un vessant dramàtic que el director també conjugà amb habilitat a Hombres sin honor (1944); Cabeza de hierro (1944); Una sombra en la ventana (1944); El obstáculo (1945) i Noche sin cielo (1947). Les cintes Sinfonía del hogar (1947) i la superproducció El tambor del Bruch (1947-48) se centraren en un folklorisme patriòtic.
El 1948 Iquino se separà d’Emisora Films, ja que abandonà la seva dona per unir-se sentimentalment a la germana d’aquesta, la cap de producció i guionista Julia San José de la Fuente. Llavors, l’any següent, Iquino fundà una nova productora, IFI, als locals del passeig de Gràcia, i creà els estudis IFISA al Paral·lel. També aconseguí el control dels estudis de so Parlo Films i tornà a rodar sense parar. Mentrestant, el 1951, Emisora, marca que igualment que IFI assolí una gran importància pel que fa al gènere criminal, feu fallida i plegà. Per contra, a Iquino li anaren tan bé els negocis que la seva distribuïdora IFI, esdevinguda societat anònima el 1952, obrí sucursals a diverses ciutats de l’Estat espanyol i a Roma.
D’altra banda, adaptà els nous sistemes existents de pantalla ampla i color als seus propis treballs, sota els noms comercials d’Ifiscope i Ificolor. Fins i tot inaugurà la seva pròpia casa discogràfica i una editora musical, Discos IFI i Ediciones Musicales IFI. Entre el 1953 i el 1965 rodà 45 títols, basats en gèneres o de temàtica popular, sempre comercials, manera que trobà Iquino d’enfrontar-se a la competència ferotge del sistema nord-americà, però també a la incapacitat per a exportar i a la Censura oficial. Contra la política cinematogràfica estatal que a partir del 1962 limità la quantitat de títols produïts a canvi d’elevar-ne la qualitat, Iquino produí obres comercials sense més pretensions i s’apuntà a qualsevol tendència o gènere rendible, com el western o la comèdia, o bé els creà, com el film denúncia i la comèdia eròtica. A la proliferació de títols barats i populars hi ajudà el sistema de rodatge en exteriors i en interiors naturals. Dedicat més a gestionar l’empresa que no pas a dirigir, a partir del 1965 contractà directors i intèrprets nous o de segona fila, en comptes d’estrelles, per tal d’abaratir costos. El 1970 tancà els estudis del Paral·lel, però continuà dirigint fins el 1984 després de crear Conexión Films (1982).
Produí llargmetratges esportius com El sistema Pelegrín (1951), Young Sánchez (1964) i La lliga no és cosa d’homes (1971). El 1985 rebé un premi extraordinari de Cinematografia de la Generalitat en reconeixement de la seva tasca extensa i plural.
Altres films
1941 Alma de Dios; El difunto es un vivo.
1942 Un enredo de familia; La culpa fue del otro.
1945 Ni pobre ni rico, sino todo lo contrario.
1946 Borrasca de celos.
1947 El ángel gris.
1949 La familia Vila.
1950 Brigada Criminal; Historia de una escalera.
1951 El sistema Pelegrín.
1952 El Judes.
1953 El golfo que vio una estrella; Fuego en la sangre.
1954 La pecadora.
1955 Good-bye, Sevilla; Camino cortado.
1956 Quiéreme con música.
1957 Los ángeles del volante.
1958 El niño de las monjas; Secretaria para todo.
1959 ¡Buen viaje... Pablo!.
1961 Juventud a la intemperie.
1964 Oeste Nevada Joe.
1965 07 con el 2 delante.
1966 El primer cuartel.
1967 La mini-tía.
1968 De picos pardos a la ciudad.
1969 La banda de los tres crisantemos.
1971 Un colt para cuatro cirios; La Liga no es cosa de hombres.
1972 Busco tonta para fin de semana.
1973 Aborto criminal.
1974 Chicas de alquiler.
1975 La zorrita en bikini.
1976 Fraude matrimonial.
1977 Los violadores al amanecer.
1978 Las que empiezan a los 15 años.
1979? ¿Podrías con 5 chicas a la vez?
1980 La caliente niña Julieta.
1981 Los sueños húmedos de Patrizia.
1982 Esas chicas tan pu....
1983 Hombres que rugen.
1984 Yo amo la danza.
Bibliografia
- Comas, À. (2003): Ignacio F.Iquino, hombre de cine. Barcelona, Laertes, SA de Ediciones.
- Raufast, M. (1987): “Emisora Films: una productora de cinema a Catalunya. Primera part: l’etapa Iquino (1943-48)”, Cinematògraf, vol. 4, p. 127-204.
- Torrella, J. (1991): “Una nova etapa d’Iquino”, Rodatges de postguerra a Barcelona. Un recorregut pels cinemes de Barcelona. Barcelona, Fundació Institut del Cinema Català, p. 109-114.