Irish Republican Army

IRA (sigla)

Branca militar del Sinn Féin creada el 1857 per la Germandat Irlandesa Republicana, societat secreta fundada a Nova York per emigrants.

Les seves accions militars començaren amb l’aixecament de la Pasqua del 1916, a Dublín. Fins a la consecució de la independència (1921), l’IRA fou dirigit políticament per Eamon de Valera i militarment per Michael Collins. El 1921, després de signat l’armistici que dividia l’illa en dues parts, una secció de l’IRA, que no acceptava la partició i que reivindicava la línia nacionalista revolucionària de Connolly, s’enfrontà amb els qui defensaven una concepció estrictament nacionalista conservadora. Després d’un llarg període d’activitats esporàdiques de tipus guerriller (1939-56), l’IRA reaparegué a la Irlanda del Nord (fets de Londonderry, 1967-68), i pel febrer del 1969 es dividí en dues faccions, la provisional, partidària d’una línia militar i que ideològicament només es definia pel seu nacionalisme, i l’oficial, amb una línia que subordina l’acció militar a la política i d’orientació marxista. A partir del 1970, les dues faccions realitzaren un gran nombre d’atemptats antibritànics a la Irlanda del Nord i a Anglaterra, amb accions de tanta ressonància com la mort de Louis Mounbatten (1979), i tingueren un alt grau de suport entre la població catòlica de la Irlanda del Nord. Al principi de la dècada del 1990 la facció provisional accentuà la lluita armada, però arran de les negociacions sobre la pacificació de la Irlanda del Nord iniciades el 1993 entre el govern britànic de J.Major i el govern de Dublín, al setembre del 1994 l’IRA decretà un alto el foc incondicional que posà fi a 25 anys ininterromputs d’atemptats que causaren unes 3 200 víctimes mortals. El 20 de juliol de 1997 l’IRA anuncià una treva indefinida. En el marc dels acords de pau de Stormont (1998), la considerada branca política de l’IRA, el Sinn Féin, fou sotmesa a fortes pressions per part dels unionistes i el govern britànic amb motiu del decomís dels arsenals de l’IRA, qüestió que portà a la suspensió del parlament autònom, especialment entre el febrer i el maig del 2000, i a partir de l’octubre del 2002 (aquesta, motivada per acusacions d’espionatge del Sinn Féin en benefici de l’IRA). El mateix mes, l’IRA Autèntic, principal organització dissident de l’IRA i autora de l’atemptat d’Omagh de l’agost de 1998, un dels més greus en la història del conflicte, anuncià la seva dissolució. Al llarg del 2003, els unionistes reclamaren un compromís més ferm i unes evidències més clares que el desarmament era total. L’ascens del Democratic Unionist Party d’Ian Paisley com a primera força en les eleccions del novembre del 2003 augmentà les exigències de desarmament en una mesura que el Sinn Féin qualificà d’humiliant. Al febrer del 2005 l’IRA anuncià que aturava indefinidament la destrucció dels seus arsenals. Aquest mateix mes la policia nord-irlandesa relacionà l’organització amb l’atracament a un banc i, a l’abril, davant del que semblava una imminent fallida del procés de pau, Gerry Adams instà públicament l’IRA a renunciar definitivament a les armes en la consecució dels seus objectius. Al juliol, l’organització anuncià oficialment que abandonava la lluita armada. Al novembre el parlament britànic aprovà una llei de perdó per a activistes de l’IRA amb certes limitacions. Un any després (novembre de 2006) la Comissió Internacional Independent per al Decomís confirmà la validesa del desarmament i la inserció dels integrants de l’IRA a la via política.