La geografia física
El sòcol irlandès es compon d’una extensa varietat de roques primàries: calcàries paleozoiques, esquists, gresos i granits. Al NE afloren les capes més recents: margues triàsiques, cretes secundàries i basalts terciaris de l’altiplà d’Antrim. L’illa és formada per una depressió central, dominada al N i al S per massissos muntanyosos. La plana central, de 180 per 129 km, és gairebé totalment calcària, sembrada de llacs i de torberes i poblada de morenes, testimoni d’un evident passat glacial. Al N, massissos granítics i volcànics són separats per grans golfs (Dún na nGall) que posen en contacte la mar i la plana. Al S hi ha cadenes més contínues, longitudinals, d’aspecte apalatxià (muntanyes de Corcaigh i Ciarraighe), amb el punt culminant de l’illa al Carn Tuathail (1.041 m), que domina pel SW el llac de Cill Airne. La xarxa hidrogràfica té com a riu principal l’An tSionna. Irlanda està exposada a tots els vents i a les precipitacions de l’W. L’element essencial del clima és la pluja (a la major part del territori plou un mínim de 200 dies l’any). La vegetació és eurosiberiana de caràcter atlàntic. A baixa altitud la clímax és un bosc caducifoli amb roure pènol, roure de fulla gran, freixe de fulla gran, avellaner, etc. A la part alta de les muntanyes les landes de brucs i falgueres i les torberes són la vegetació principal. El país ha sofert una forta desforestació.
La geografia humana
La població experimentà una davallada persistent des de mitjan segle XIX, a causa dels forts corrents migratoris, que han determinat una forta presència d’elements d’origen irlandès a tots els territoris anglosaxons. Els residus dels casquets glacials quaternaris han proporcionat a Irlanda uns sòls més fèrtils que hom no podia esperar per les característiques climàtiques i la natura del terreny.
Ovelles pasturant a Corcaigh
© Corel Professional Photos
Això ha afavorit el desenvolupament de la ramaderia, actualment d’importància econòmica superior a l’agricultura. La indústria, enfocada bàsicament cap al mercat britànic, es concentra en una gran part entorn dels principals nuclis de població (Belfast, Dublín, Corcaigh, Luimneach), i també, amb instal·lacions més recents, que han estat finançades per capital estranger, a la vall de l’An tSionna.
La història
Habitada des de la prehistòria, Irlanda fou ocupada a partir del segle V aC pels celtes (gaèlics), els quals hi imposaren llur llengua i llur civilització. Havent restat al marge de la dominació romana, el cristianisme fou introduït a l’illa (Irlanda430) per sant Patrici (la religió dels irlandesos era majoritàriament el druïdisme). Als segles VI-VIII Irlanda fou el nucli principal de la cultura cristiana a Europa, i el monaquisme irlandès arribà a un desenvolupament extraordinari. Políticament el país era organitzat en clans, agrupats des de l’inici de l’era cristiana en cinc reialmes: Ulster, Munster, Leinster, Connacht i Meath. Als segles VIII-XI el país estigué sotmès a les contínues invasions escandinaves, a les quals posà fi Brian Boru amb la victòria de Clontarf (1014). El següent segle i mig d’independència acabà amb la intervenció dels anglonormands, que aprofitaren les divisions internes del país. Vers el 1155 el papa Adrià IV atorgà la sobirania d’Irlanda a Enric II d’Anglaterra, el qual, d’altra banda, emprengué la conquesta de l’illa (1170-72) en ésser-li demanat ajut per part de Dermot Mac Murrough, rei de Leinster, destronat pels seus enemics; fins al segle XVI, però, la dominació anglesa restà pràcticament limitada a la costa oriental. Tanmateix, la llei Poynnings (1494) estengué a Irlanda la legislació britànica i declarà nul·les totes les decisions del parlament irlandès. L’odi entre irlandesos i anglesos, fomentat per l’acaparament de terres per part dels conqueridors anglonormands, es manifestà de bell nou en les lluites religioses del segle XVI. Els irlandesos catòlics es bateren per llur independència i també per llur religió. El 1541 Enric VIII prengué per primera vegada el títol de rei d’Irlanda. Les temptatives d’imposar-hi el protestantisme i les confiscacions de les terres provocaren les revoltes dels Fitzgerald de Desmond (1568-83), de Shane O'Neill (1599), d’Hugh O'Neill, comte de Tyrone, i d’O'Donnell (1594-1603), però totes foren enèrgicament reprimides. Trobant-se el poble irlandès en un estat miserable, agreujat amb la instal·lació dels colons escocesos i anglesos a l’Ulster i amb les noves amenaces de confiscacions de terres, esclatà (1641) una gran rebel·lió, que durà més de deu anys i que fou només vençuda per Cromwell, el qual ordenà les matances de Drogheda i Wexford (1649). La situació del país millorà després de la Restauració dels Stuart, i sobretot durant el regnat de Jaume II (1685-88). Tant la llibertat religiosa com les garanties per a llurs terres foren assegurades als irlandesos pel tractat de Limerick, el qual, però, no fou respectat per Guillem III, que publicà les terribles lleis penals del 1704, en què imposava als catòlics irlandesos la submissió més absoluta. Les classes dominants angleses s’esforçaren a ofegar tota la vida comercial i econòmica d’Irlanda i arribaren fins i tot a prohibir el comerç d’Irlanda amb les colònies angleses, a fi d’evitar la competència. Posteriorment, quan el govern de Londres es trobà amb la revolta de les colònies nord-americanes, s’afermà una posició parlamentària irlandesa, mantinguda pel protestant Henry Grattan, que el 1782 obtingué una reforma parlamentària i la suspensió de diverses restriccions imposades als catòlics. L’agitació provocada per la influència de la Revolució Francesa (la fundació del grup dels Irlandesos Units de Wolfe Tone, el 1791, i la rebel·lió del 1798) obrí un nou període repressiu, que culminà el 1801 amb l’aprovació de l'Act of Union, per la qual Irlanda era unida a la Gran Bretanya (Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda). A partir del segle XIX, Irlanda, país bàsicament agrícola, en contrast amb Anglaterra, com més anava més industrialitzada, passà per unes grans crisis econòmiques, que culminaren en les terribles fams de 1846-48, que obligaren a emigrar prop de dos milions d’irlandesos cap a Amèrica (èxode que continuà durant els segles XIX i XX). L’odi contra Anglaterra, conseqüentment, es féu més patent, malgrat l’emancipació dels catòlics, aconseguida el 1829 per O'Connell, i l’erradicació de l’Església anglicana (1869). El 1881 Gladstone inicià una reforma agrària, la qual, però, no resolgué els problemes econòmics i socials, i una gran part de la terra continuà en mans dels anglesos. Alhora que s’accentuaven la misèria i el procés de colonització, el moviment nacionalista s’anà radicalitzant i sorgiren moviments terroristes, com els de la Jove Irlanda, dels Fenians i dels Voluntaris Irlandesos; fou important també el moviment obrer, representat essencialment pel Partit Obrer Irlandès (fundat el 1896) i el Partit Socialista Republicà Irlandès (fundat el 1910).