illes Britàniques

British Isles (en)

La península irlandesa d’An Daingean (Dingle)

Arxipèlag del nord-oest d’Europa, entre la mar del Nord i l’oceà Atlàntic, format essencialment per les illes de Gran Bretanya, Irlanda, Man, Wight, Shetland, Hèbrides i Òrcades, a més d’un gran nombre d’illes petites i illots.

Políticament l’arxipèlag és repartit entre el Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Cornualla i Irlanda del Nord) amb el seu apèndix, l’illa de Man, i la República d’Irlanda, que comprèn la major part de l’illa d’aquest nom.

Les primeres restes d’indústria humana semblen ésser les localitzades al comtat de Suffolk, que poden remuntar a l’era terciària. Comparable a l’Abbevil·lià inicial és la indústria norviciana (del Norwich Crag), seguida del Cromerià (de Cromer), amb pesants destrals de mà. La tècnica clactoniana (de la localitat de Clacton-on-Sea) fou utilitzada molt aviat en la fabricació d’esberles, i hom continuà emprant-la al llarg del Quaternari. Del Paleolític superior hom coneix restes de l’Aurinyacià i Magdalenià al sud d’Anglaterra. El Mesolític és representat per la indústria maglemoisiana nòrdica. En una etapa avançada, a causa de contactes amb el Campinyià francès, s’estengueren a les illes els coneixements neolítics, que cristal·litzaren en la cultura d’agricultors de Windmill Hill. L’edat del bronze portà el desenvolupament del megalitisme, que suposà una nova població a les illes; el monument més representatiu és el suposat santuari de Stonehenge. A mitjan segon mil·lenni actual es produí una nova invasió continental i el veritable arrelament de la metal·lúrgia amb la cultura de Wessex; fou un moment de preponderància, car es creà un intens comerç i influència de les illes —a causa de llur riquesa d’estany— sobre Europa.

A l’edat del ferro, amb la desvaloració del bronze, s’esdevingué la decadència de les illes i s’introduí des d’Holanda la cultura dels camps d’urnes. Al període de La Tène tingué lloc l’entrada dels celtes a les illes, els quals constituïren el substrat indígena al moment de l’ocupació romana. Els grecs organitzaren expedicions per a explorar les illes —que podrien coincidir amb les que ells anomenaren Cassitèrides— en cerca d’estany. Midàcrit (segle IV aC) fou probablement el primer a arribar-hi. Al segle IV aC Pitees completà un periple entorn de Gran Bretanya, la qual cosa fa suposar el seu coneixement d’Irlanda. Els cartaginesos, amb el viatge d’Himilcó al segle V aC, volgueren descobrir el lloc de procedència de l’estany que arribava a Tartessos i s’expandia per la Mediterrània. El coneixement sistemàtic de les illes començà amb la conquesta romana (segle I aC), que donà lloc a la formació de la província de Britània (Britannia) i a la coneixença d'Irlanda (que denominaren Hibernia), de les Hèbrides (Ebudae), de Man (Monapia) i d’Anglesey (Mona); les Shetland, però, sembla que foren ignorades pels romans.