Germà de Leandre, que li feu de tutor i de mestre, del qual heretà la mitra sevillana. Demostrà el seu prestigi personal en els concilis que presidí a Sevilla i a Toledo (633) —que tenia com a objectiu la unitat doctrinal i litúrgica a la península Ibèrica i a la Gàl·lia Narbonesa—.
Fou un dels escriptors de més pes, i més llegit, durant tota l’edat mitjana. Compilador hàbil i sistematitzador de la ciència antiga, és un dels principals mestres de l’Europa medieval llatina.
Cal interpretar les nombroses obres d’Isidor (Differentiae, Synonyma, Institutionum disciplinae, De natura rerum, De ordine creaturarum, Chronica maiora, Historia Gothorum Vandalorum Sueborum, Laus Spaniae, Proõmia, De ortu et obitu patrum, De numeris, De nominibus legis et euangeliorum, Quaestiones in Vetus Testamentum, Sententiae, De fide catholica, Regula monachorum, etc.) a la llum del seu interès per la formació dels clergues amb vista a la pastoral; per això fomentà les escoles clericals i monàstiques.
Entre les seves obres destaca Etymologiarum sive Originum libri XX, en vint llibres. El llibre tercer, De quatuor disciplinis mathematicis, parla de l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia. En l’apartat musical, Isidor divideix el so en tres categories: la primera és l’harmònica, originada en cantar, la segona és l’orgànica, que és el resultat de bufar un instrument, i la tercera és la rítmica, produïda per la força dels dits. Pel que fa a l’harmonia, parla de la qualitat dels diferents tons de la veu, i en la part dedicada a l’orgànica, descriu alguns instruments de vent, com ara l’orgue, el pifre (fistula), les xeremies (symphoniae) i les flautes (tibiae), i el seu origen. En parlar de la rítmica esmenta els instruments de corda i de percussió, entre els quals les cítares, el címbal, el timbal, el saltiri, la lira i el cistre. També afirma que, si els sons no es recorden, es perden, ja que no es poden escriure. D’això es dedueix que, al principi del segle VII, o almenys en els cercles on es movia Isidor de Sevilla, la notació musical era desconeguda.
En una altra obra, De ecclesiasticis officiis, tracta d’aspectes més pràctics i afirma que la música és una habilitat (peritia), i no tan sols una ciència, que provoca sensacions i canvis en els estats d’ànim, i reflexiona sobre el paper de la música en la litúrgia cristiana. Afirma que el cant antifonal fou inventat pels grecs i que, en canvi, el responsorial és obra dels itàlics.
La seva festa se celebra el 4 d’abril.