i Israel | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Israel

Nom oficial deEstat d’Israel, Nom oficial deMedinat Yisra’e (he), Nom oficial deIsrā’īl (ar)
Nom oficial deEstat d’Israel, Nom oficial deMedinat Yisra’e (he), Nom oficial deIsrā’īl (ar)

Estat de l’Àsia occidental, enclavat essencialment a l’antiga Palestina, que limita al N amb el Líban i Síria, a l’E amb Jordània, al S amb el golf d’‘Aqaba, al SW amb Egipte i a l’W amb la Mediterrània. Ocupa i administra els alts del Golan i una part de Cisjordània, en la qual el territori de Gaza i la ciutat de Jericó disposen, des del 1994, d’un règim autonòmic palestí. La capital és Jerusalem, però aquest estatus està en discussió.
Població: 
7.557.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
21.643 km2

La geografia física

El territori d’Israel comprèn una plana litoral d’uns 184 km de longitud que s’estén a la vora de la mar Mediterrània, una gamma de relleus poc elevats a l’interior, la màxima altitud de la qual és assolida al N, a les muntanyes de Galilea, on es troba el cim més alt del país (Har Meron, 1.208 m), la depressió que inclou la vall del Jordà i la mar Morta, a l’E, on s’assoleixen els 396 m sota el nivell del mar i, al S, el Nègueb, regió desèrtica de forma triangular limitada a l’E amb Jordània i a l’W amb el Sinaí, que a l'extrem meridional s’obre a la costa septentrional d’‘Aqaba. El clima és continental i desèrtic al Nègueb i mediterrani a la resta del país (mitjanes anuals de 13,5 °C i 25,7 °C al gener i al juliol, i 468 mm de precipitacions anuals a Tel-Aviv). Els rius són de caràcter torrencial i amb poc cabal a l’estiu, llevat del Jordà, que, amb el llac de Tiberíades, és la reserva més important d’aigua dolça del país. La vegetació és en gran part mediterrània, amb boscos i màquies esclerofil·les de caràcter força sec, actualment destruïts en gran part. Les terres meridionals pertanyen a la regió desèrtica sahariana. Els paisatges de les terres continentals de l’E s’enllacen amb les estepes i els semideserts asiàtics.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura

Israel Vista de la mar Morta
© Fototeca.cat
La repoblació jueva de Palestina d’ençà del segle XIX representà una revolució econòmica i tècnica: dessecament de llacs i aiguamolls (Ḥula i Esdreló), fertilització de terrenys, repoblació forestal, conducció d’aigües, reducció de deserts i obertura de vies de comunicació, feren possible l’explotació agrícola del país pels mètodes més moderns i amb uns rendiments altament competitius. Israel és pràcticament autosuficient pel que fa a productes agraris. L’agricultura està, en part, organitzada en cooperatives (els kibbutzim i mošavim, dels quals hi havia uns 280 i uns 450, respectivament, el 1993), que protagonitzaren el desenvolupament del sector fins ben entrat el segle XX. La superfície agrícola (346.000 ha; 16% de la superfície) és propietat de l’Estat, que lloga les terres a arrendataris, siguin empreses o cooperatives. Els regatges procedeixen bàsicament de dos canals que uneixen, respectivament, el Nègueb amb Tel-Aviv i el mateix Nègueb amb el llac de Tiberíades. Els conreus alimentaris dominants són els de cereals (blat, ordi, blat de moro i melca), patates, hortalisses (tomàquets i síndries, sobretot), fruita seca (ametlles) i molta fruita tendra: cítrics (dels quals és un dels primers productors mundials), pomes, raïm, bananes, alvocats, etc. Com a conreus industrials, destaquen les oleaginoses: cotó (del qual, a més, és exportador important de fibra), gira-sol, cacauet, oliva, bleda-rave sucrera i tabac. De poc pes, però de valor elevat, són les llavors i les flors. La ramaderia i la pesca també tenen importància. El 1999 l’agricultura aportava el 4% del PNB i ocupava el 2,6% de la població activa.

La mineria i la indústria 

L’Estat d’Israel és pobre en primeres matèries i en fonts d’energia. La major part del petroli i del gas natural ha de ser importada. L’electricitat produïda, força important, és d’origen exclusivament tèrmic, i també funciona un reactor nuclear. Es recorre, a més, a l’energia solar. Hi ha dos minerals importants: els fosfats i les sals potàssiques, extretes de la mar Morta; en menys quantitat hi ha bromurs, iodurs, magnesi i sal comuna. La indústria transforma materials importats i productes agrícoles. Les principals indústries d’exportació són la dels diamants polits (24% del valor de les exportacions, el 1998), teixits i confecció, aliments, begudes, tabac, productes químics i refinatge de petroli, que gairebé abasta el consum intern, amb les refineries de Haifa i Ashqelon. La de Haifa s’alimentà, fins el 1947, amb el primer oleoducte de l’Orient Mitjà, que li aportava petroli iraquià. Actualment és abastada per un oleoducte de 425 km que travessa tot Israel, des del port d’Elat, l’únic de la mar Roja. A Beer Sheva se separa un altre oleoducte cap al port mediterrani d’Ashqelon. Les altres indústries químiques són la indústria de base (àcids sulfúric i nítric, sosa càustica, adobs nitrogenats) i també la química orgànica, la del cautxú (pneumàtics) i la petroquímica (plàstics, tèxtils sintètics). Altres indústries importants són la del paper i la impressió, els materials de construcció, la siderúrgia (acer), el calçat, els equipaments elèctrics i electrònics, l’instrumental de precisió i la fabricació d’avions i armament. El 1999 la indústria representava prop del 40% del PNB i ocupava al voltant del 25% de la població activa. Pel que fa als serveis (60% de la població activa i 60% del PNB el 1999), la banca israeliana és una de les més poderoses del món, i el turisme és també important.

El comerç exterior i les comunicacions

Israel manté un comerç internacional facilitat per la pròpia marina mercant i els quatre ports de Haifa, Ashdod, Elat i Ashqelon; Ashdod és el primer port de càrrega, i Haifa el primer en importacions i en passatge. Les comunicacions amb els països àrabs (llevat d’Egipte) són molt limitades. Els serveis aeris resten assegurats per la companyia israeliana El Al. La necessitat d’importar combustibles, primeres matèries, béns d’equipament i material bèl·lic, desequilibra crònicament la balança comercial. Israel importa béns d’equipament, diamants en brut, béns de consum i combustibles, al marge de l’armament, comptat a part i molt superior a l’exportat. Exporta maquinària, diamants tallats, productes químics, tèxtils, alimentaris i plàstics. Els primers proveïdors són els EUA (18%), seguits d’alguns membres de la UE, com Bèlgica, Alemanya o la Gran Bretanya (40%), i de Suïssa (6,5%). Els primers clients són també els EUA (31%), alguns estats de la UE (25,5%) i el Japó (6%). La balança de serveis també és desfavorable, cosa que comporta un dèficit important en la balança comercial, alleujada pel turisme i, sobretot, per les transferències de capital de les comunitats israelianes de la diàspora i de les reparacions satisfetes per Alemanya. Però els conflictes territorials, polítics i religiosos amb la majoria d’estats àrabs, i la  intifada dins el país, exigeixen unes despeses tan quantioses d’ordre militar i també civil que situen el deute exterior israelià (uns 24.000 milions de dòlars el 1994) entre els primers llocs mundials. La supervivència imposa una dependència econòmica dels EUA que ha tingut algunes resistències (oposició als intents d’unió duanera, d’adopció del dòlar EUA com a moneda, etc.). Malgrat tot, el nivell de vida supera àmpliament el dels estats àrabs veïns (la renda per habitant el 1998 era de 16.180 $).

La geografia humana i la societat

País enclavat en l’antiga Palestina, fins a la fi del segle XIX la població jueva era reduïda (24.000 [1880]).

Dones musulmanes a la porta de Damasc de Jerusalem
© Corel Professional Photos
A partir, però, de les últimes dècades del segle XIX es produïren onades immigratòries de jueus, i el 1919 ja n'havien arribat 60.000. Aquest procés immigratori augmentà i atenyé els seus màxims en els períodes d’entreguerres i els anys immediatament anteriors a l’establiment de l’Estat d’Israel: 129.000 jueus immigrats en 1919-32, 235.000 en 1933-39, 101.000 en 1940-47, 1.291.000 en 1948-68 (dels quals el 45,5% procedien d’Europa i Amèrica, i el 54,5% d’Àsia i Àfrica), 384.000 en 1969-79 (79,5% d’Europa i Amèrica, i 20,5% d’Àsia i Àfrica) i 64.000 en 1980-83. En 1989-93 tingué lloc una nova onada d’immigració, procedent de l’antiga URSS i de Rússia, de prop de mig milió de persones. Actualment hi ha un clar predomini dels jueus (81,4%), mentre que els àrabs representen només el 17% de la població. La taxa anual de creixement és del 15,7‰ anual (1998), conseqüència de la immigració i, també, de la relativament alta taxa de natalitat (29‰ el 1998) i de la reduïda mortalitat (6,2‰ el 1998). L’alta densitat de població (304 h/km2) es distribueix irregularment pel territori: més de dues terceres parts viuen a la plana costanera, amb més de 600 h/km2, mentre que el desert del Nègueb no assoleix els 35 h/km2. El grau d’urbanització és elevat (90% el 1993), i les aglomeracions de Tel-Aviv-Jafa, Haifa i Jerusalem apleguen més de la meitat de la població total i les dues terceres parts de la urbana. La proliferació de petits nuclis és resultat de la política de colonització; les aglomeracions agrícoles dels
El Mur de les Lamentacions a Jerusalem
© Corel Professional Photos
kibbutzim i dels mošavim són tipus característics de l’establiment rural. L’hebreu i l’àrab són llengües oficials, però també s'hi parlen moltes llengües europees. El 81,4% de la població professa adhesió a la religió jueva, reconeguda com a oficial, mentre que el 13,9% és musulmana, principalment de ritu sunnita, i el 2,7%, cristiana. Israel és una democràcia parlamentària que té l’autoritat suprema a la Knesset (‘assemblea’), parlament de cambra única de 120 membres. El president de l’Estat és elegit cada cinc anys i pot ésser reelegit només una vegada. És ell qui demana a un membre de la Knesset d’assumir el càrrec de primer ministre. Israel no disposa d’una constitució, bé que hi ha un cert nombre de lleis, adoptades al llarg dels anys, que han assolit la categoria de fonamentals. El govern, compost d’una vintena de ministres, és col·lectivament responsable davant la Knesset. Els candidats a ministres són presentats pels diversos partits polítics, els més importants dels quals són el Partit Laborista, fundat el 1968, i el Likud, d’ideologia conservadora, fundat el 1973. A banda, hi ha nombrosos partits religiosos, el més important dels quals és el Shas (sefardita), fundat el 1984. El sistema electoral, rigorosament proporcional (1,5% dels vots per a obtenir representació parlamentària) afavoreix la proliferació de partits petits. Israel és membre de l’ONU.

La història 

De la creació de l’Estat d’Israel als tractats de Camp David

Expansió del poble d’Israel
© Fototeca.cat
Ja abans de la crida de Teodor Herzl en el Primer Congrés Sionista (1897), els jueus havien començat a retornar al país d’origen, sobretot des del 1882, amb el moviment Hivat Sion. Com a conseqüència de la Declaració Balfour (1917), que havia estat internacionalment ben rebuda –fins pels dirigents àrabs de l’època–, el mandat britànic sobre Palestina (1922-48) havia previst la creació d’una llar nacional per al judaisme mundial.

El 29 de novembre de 1947 l’ONU votà el pla de partició del país amb vista a instaurar-hi un estat jueu, i el 14 de maig de 1948 Israel es proclamà independent, cosa que no fou acceptada pels estats àrabs veïns. Les tres guerres declarades i la guerra del Desgast (1968-72) a la zona del canal de Suez foren seguides per la guerra del Yom Kippur (6 d’octubre de 1973), llançada per sorpresa per Egipte i Síria amb la intenció de recuperar els territoris perduts en la guerra dels Sis Dies (1967), després de la qual Israel s’emparà de Gaza i Cisjordània, des d’aleshores anomenats territoris ocupats, sota administració d’Israel, i que concentraven la major part dels palestins.

El mateix any s’inicià la construcció dels primers assentaments de colons jueus, construcció que ha prosseguit a partir d’aleshores amb una intensitat variable segons els moments, i que constitueix un dels aspectes més greus del conflicte entre israelians i palestins. La victòria momentània de les tropes egípcies, que travessaren el canal i prengueren les fortificacions israelianes, motivà el contraatac dels israelians, els quals coparen la tercera armada egípcia al Sinaí. Per l’octubre del 1973 s’estabilitzà la cessació del foc, i els israelians es retiraren més enllà del canal, separats de les tropes egípcies per una zona neutra, ocupada per forces de l’ONU.

Es produí una situació semblant al front sirià, en el qual Israel hagué de cedir la ciutat de Kuneitra i el cim de l’Hermon. A causa de la guerra araboisraeliana del 1973, la primera ministra Golda Meir dimití (1974) i fou succeïda per Yitzhak Rabin, també del Partit Laborista. La crisi d’aquest partit i la davallada econòmica donaren el poder al Likud (1977), liberal en economia, conservador i nacionalista, liderat per Menaḥem Begin. El nou govern, sostingut pels partits religiosos, prosseguí l’entesa amb Egipte, iniciada el 1975 amb la reobertura del canal de Suez. Tots dos països i els EUA signaren els acords dits de Camp David (1978) i un tractat de pau (1979) i restabliren les relacions diplomàtiques.

De Camp David als tractats d’Oslo (1979-1993)

Vista de la ciutat de Jerusalem
© Corel Professional Photos
Altrament, la qüestió palestina, agreujada per la colonització israeliana als territoris ocupats, i la declaració, el 1980, de Jerusalem com a capital eterna d’Israel, mantingueren la confrontació d’Israel amb el món àrab, especialment amb l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) i Síria. Israel annexà el Golan (1981) i incrementà els atacs a diversos països àrabs. Les eleccions del juny del 1981 confirmaren el Likud i Begin al govern. El 1982 Israel retornà el Sinaí a Egipte, però pocs mesos més tard envaí el Líban i en foragità l’OAP, els nous quarters de la qual, a Tunísia, atacà el 1985.

Begin dimití els seus càrrecs el 1983 i fou succeït com a primer ministre per Yitzhak Shamir. Aquest mateix any, Šaim Herzog accedí a la presidència de l’Estat. Arran de la crisi monetària, però, el govern hagué de dimitir l’any següent. Les eleccions del 1984 no donaren cap majoria, i el Likud i els laboristes formaren un govern d’unitat nacional presidit pel laborista Shimon Peres, substituït el 1986 novament per Yitzhak Shamir. El novembre del 1988 les eleccions generals palesaren una igualtat de forces entre el Likud i els laboristes, que es trencà a favor del primer, gràcies al suport que obtingué dels partits religiosos. El 1987 esclatà la intifada als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. L’actuació de l’exèrcit israelià en la repressió de la revolta provocà considerables protestes a nivell internacional. Això no obstant, ni aquest fet ni la proclamació de l’estat independent de Palestina pel Consell Nacional de Palestina (febrer del 1989) no alterà la política israeliana, tot i que la declaració reconeixia implícitament l’Estat d’Israel.

Els darrers anys d’existència de la Unió Soviètica repercutiren en un dels canvis demogràfics més importants d’Israel des de la seva creació: les mesures liberalitzadores del nou cap d’estat Mikhail Gorbačov afavoriren una emigració en massa de jueus procedents de l’antiga URSS. Aquesta allau humana fou emprada pel primer ministre Shamir per a reclamar un “gran Israel”, amb referència clara als territoris ocupats, cosa que donà lloc a polèmiques, fins i tot des de la URSS, aleshores més decantada vers els palestins i els països àrabs.

El 1991, en esclatar la guerra del Golf Pèrsic, Israel fou atacat amb míssils per l’Iraq, però el règim de Saddam Ḥusayn no aconseguí estendre el conflicte per tot l’Orient Mitjà, sota la bandera de l’alliberament de Palestina. L'afebliment momentani de l’OAP per la seva posició en la guerra del Golf Pèrsic i les pressions dels EUA i l’URSS afavoriren l’inici de negociacions indirectes entre israelians i palestins en la Conferència de Madrid (30 d’octubre – 2 de novembre de 1991), que esdevingueren un precedent dels tractats de pau d’Oslo.

Mapa d’Israel amb els territoris ocupats després de la tercera guerra araboisraeliana
© Fototeca.cat
Les eleccions del juny del 1992 donaren la victòria al Partit Laborista, amb la qual cosa es posà fi a quinze anys de govern del Likud. El càrrec de primer ministre fou ocupat per Yitzhak Rabin, el qual desaccelerà l’assentament de noves colònies en els territoris àrabs ocupats. Rabin inicià negociacions secretes amb els palestins, paral·leles al procés de pau, que conduïren a la signatura dels acords de pau d’Oslo amb l’OAP, al setembre del 1993, fortament criticats pels grups radicals dels territoris ocupats. Aquest acord garantí un autogovern palestí limitat en una primera fase a Gaza i Jericó, i una segona fase de retirada israeliana de Cisjordània. Tanmateix, al llarg del 1994 no es produïren avenços en les negociacions de pau amb Síria i amb el Líban. Les converses amb l’OAP conduïren a la signatura d’un acord sobre la retirada israeliana de Gaza i Jericó, encara que la seva aplicació difícil i lenta augmentà les protestes contra els acords de pau de grups com Hamàs i Gihad Islàmic, i provocà enfrontaments armats entre grups palestins. Respecte a les negociacions d’Israel amb Jordània, finalment se signà un acord de pau el 1994.

El fracàs d’Oslo (1993-2005)

Ruïnes de l’amfiteatre romà, a Israel
© Fototeca.cat-Corel
Aquest mateix any entrà en vigor el règim d’autonomia a Gaza i Jericó; el 1995 s’acordà la retirada de l’exèrcit israelià de Cisjordània, i el 1996 se celebraren les primeres eleccions per al govern autònom, favorables a Arafat. El 1995 un jueu ultraortodox assassinà el primer ministre Rabin, el qual fou substituït pel ministre d’Afers Estrangers, Shimon Peres. Aquest no pogué frenar el sentiment d’inseguretat de la població israeliana pels constants atemptats perpetrats per radicals palestins i convocà eleccions anticipades pel maig del 1996. En resultà un govern de coalició de partits de dreta i religiosos, amb Benjamin Netanyahu, del Likud, com a primer ministre.

Amb el nou govern es produí un col·lapse en les negociacions de pau amb els palestins i un refredament de la relació amb la resta dels països àrabs. L’enduriment de la política israeliana quedà palès en la decisió de reobrir el túnel de les mesquites, el setembre del 1996, i instal·lar, el febrer del 1997, 6.500 habitatges de colons jueus a Jerusalem Est, fet que posà en qüestió els acords de pau d’Oslo. Al mateix temps, Netanyahu, que aplicà una política de desregulació i liberalització, hagué de fer front a la l'alentiment alentiment de la l'alentiment economia i a un fort augment de l’atur. Pressionat pels Estats Units, l’octubre del 1998 el primer ministre israelià signà els Acords de Wye Plantation amb Yasser Arafat, que, a canvi de la rebaixa de la retirada al govern israelià, consentia a reobrir l’aeroport de Gaza i establir els corredors entre aquesta ciutat i Cisjordània. La pressió exercida sobre Netanyahu tant a l’interior de la coalició com a l’exterior del país per negar-se fins i tot a complir aquests acords, el portaren a convocar eleccions anticipades al maig del 1999. El guanyador fou Ehud Barak, nou líder dels laboristes, el qual presidí de nou un govern de coalició. Després d’una nova renegociació dels Acords de Wye Plantation a Šarm al-Šayh (Egipte), el 24 de maig de 2000, Ehud Barak complí el compromís de retirar els 30.000 homes que ocupaven el sud del Líban des de feia 22 anys. Al juliol, amb la mediació dels Estats Units, se celebraren converses de pau a Camp David, que fracassaren davant la incapacitat de trobar una sortida a la qüestió de l’estatut de Jerusalem, reivindicada per totes dues parts com a ciutat santa, i també per la negativa d’Arafat a cedir en cap mesura en la reivindicació del retorn dels refugiats palestins (i els seus descendents) a Israel.

La tensió culminà amb la visita del nou líder del Likud, Ariel Sharon, al setembre del 2000, a l’esplanada de la mesquita d’Al-‘Aqsà a Jerusalem (lloc sagrat dels musulmans), que desencadenà l’anomenada intifada d’Al-‘Aqsà, o segona intifada. En el marc de la intensificació de la violència, el govern de concentració nacional, sorgit de la victòria del Likud per majoria absoluta en les eleccions generals del febrer del 2001, amb Ariel Sharon com a primer ministre, prioritzà de manera taxativa la seguretat sobre les negociacions, orientació ratificada després de la dimissió dels dos ministres laboristes, i noves eleccions generals anticipades (gener del 2003), en les quals el Likud augmentà la representació al Parlament.

Sharon encapçalà aleshores un govern heterogèniament conservador, que aplegava entorn del Likud, entre d’altres, la dretana Unió Nacional, el Partit Nacional Religiós i el laïcista Shinui. A banda de la dinàmica d’acció-reacció, en la qual als atemptats suïcides indiscriminats seguiren assassinats selectius de líders palestins (sovint amb víctimes innocents), una de les repercussions de més transcendència política de la segona intifada fou no tan sols deixar de considerar Yasser Arafat com a interlocutor, sinó també acusar-lo de connivència o, fins i tot, d'implicació en els atemptats (especialment els comesos per la branca d’Al-Fatah Brigades dels Màrtirs d’Al-‘Aqsà).

Aquest canvi de posició culminà en el setge a què l’exèrcit israelià sotmeté Arafat a la seu de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) a Ramallāh (Gaza) al març del 2002 i, al juny, en l’inici de la construcció d’un mur de separació entre Israel i Cisjordània d’una longitud prevista d'uns 640 km, obra defensiva que aixecà nombroses polèmiques i també condemnes internacionals (de l’ONU al setembre del 2003 i del Tribunal Penal Internacional al juliol del 2004, entre d’altres).

Al maig del 2001 fou presentat l’informe Mitchell, que reclamava una aturada immediata de les hostilitats i de la construcció de nous assentaments. L’alto el foc promogut pel director de la CIA George Tenet (juny) no prosperà, sobretot per la negativa de grups com Hamàs i el Gihad Islàmic a secundar-lo. El Consell de Seguretat de l’ONU emeté el març del 2002 una resolució que instava la fi dels enfrontaments i, per primera vegada, advocava explícitament per la creació dels dos estats per posar fi al conflicte. Al maig del 2003 el govern israelià aprovà enmig d’aspres discussions el pla de pau conegut amb el nom de Full de Ruta, proposat conjuntament pels EUA, la UE, l’ONU i Rússia (l’anomenat Quartet).

L’acord establia com a objectiu la creació d’un estat palestí a través d’una sèrie de fases que incloïen, entre altres requisits, el desmantellament dels assentaments il·legals i el desarmament dels grups armats palestins. Tot i alguns passos en aquest sentit (evacuació d’alguns assentaments al juny), la continuació dels atemptats, l’anunci de Sharon de construir nous assentaments al Golan i a Cisjordània, les limitacions en matèria de seguretat imposades al primer ministre palestí Maḥmūd ‘Abbās encallaren en pocs mesos el pla. Com a resultat d’aquest bloqueig, la Knesset aprovà, el gener del 2004, una resolució que facultava al primer ministre israelià a actuar unilateralment en cas de no prosperar el Full de Ruta. Es continuà la construcció del mur i la total retirada israeliana de Gaza (és a dir, tant dels efectius militars com, sobretot, dels assentaments en què el 2004 vivien uns 8.000 colons israelians).

Ben acollida pel Partit Laborista, secundada pel Quartet al maig i rebutjada pel Likud en el referèndum no vinculant d’aquest mes, la iniciativa desencadenà una crisi de govern: al juny dimitiren els dos ministres del Partit Nacional Religiós i, al novembre, un mes després que el Parlament aprovés el pla, un altre partit religiós, el Mafdal, decidí retirar el suport al govern, que restà aleshores en minoria. Al desembre, la crisi s’accentuà quan Sharon expulsà del govern els cinc ministres del Shinui, que s’oposaven a les subvencions als partits religiosos previstes en el pressupost. La mort de Yasser Arafat l’11 de novembre enmig de la crisi de govern i el buit de poder en els rengles palestins accentuaren les expectatives d’un canvi d’etapa en el conflicte. Per la seva banda, Sharon formà un govern de coalició amb els laboristes i dugué a terme el pla, completat pràcticament a l’agost del 2005 pel que fa a l’evacuació dels colons i al setembre amb la retirada de l’exèrcit i la transferència de poders a l’ANP. D’altra banda, des del novembre del 2004 la violència disminuí considerablement, en part per la nova situació, i també pels esforços negociadors del nou cap de l’ANP, Maḥmūd ‘Abbās, que aconseguí arrencar un ambigu pronunciament de treva a Hamàs i a alguns grups palestins.

L’estancament del conflicte: del 2005 ençà

No obstant això, cap d’aquests grups accedí a deposar les armes, i Israel mantingué els assassinats selectius: al setembre fou mort un líder del Gihad Islàmic, i al mes següent aquesta organització reivindicà el primer atemptat suïcida des de l’agost. Al novembre, el sindicalista Amir Peretz derrotà Shimon Peres com a líder del Partit Laborista, càrrec des del qual anuncià la retirada dels laboristes del govern. Sharon convocà aleshores eleccions anticipades. Com a resultat de la creixent oposició a l’estratègia de Sharon dins el Likud, a causa del que es consideraven concessions excessives als palestins, aquest fundà un nou partit, Kadima (‘Endavant’).

Al gener, però, Sharon fou víctima d’un vessament cerebral que el deixà en coma permanent. I fou substituït com a cap de govern interí i al capdavant del nou partit per Ehud Olmert. Aquest guanyà les eleccions (març del 2006) per un marge estret i formà un govern de coalició amb els laboristes i els ultraortodoxos del Shas. Al juliol, Olmert emprengué una ofensiva a gran escala contra l’organització xiïta Ḥizb Allāh al Líban, on aquesta s’havia reorganitzat després de la retirada de l’exèrcit israelià al S d’aquest país el 2000. Al fracàs de l’operació de desmantellament de l’organització, les nombroses víctimes entre la població civil libanesa i la difusió, (al maig del 2007) dels greus errors de plantejament de l’ofensiva en l’informe d’una comissió independent (comissió Winograd), s’hi afegiren les acusacions que implicaven Olmert i alguns membres del govern o familiars en diversos escàndols.

La Gran Sinagoga de Jerusalem
© Corel Professional Photos
Al juny del 2005 el president de la Knesset, Moshe Katsav, acusat d’assetjament sexual, fou destituït i substituït per Shimon Peres. Les relacions amb els palestins entraren en una etapa de bloqueig a partir de la formació del govern de Hamàs sorgit de les eleccions legislatives palestines del gener del 2006. La negativa d’aquesta organització a reconèixer Israel i la continuació del llançament d’obusos des de Gaza posaren fi als intents d’‘Abbās de negociar, es reprengueren les incursions i els assassinats selectius, i s’aturaren el finançament a les institucions i els ajuts a la població palestina. Al juny, l’expulsió d’‘Abbās i Al-Fatah de Gaza, on fou establert un règim islàmic governat per Hamàs, posà fi a l’interlocutor únic d’Israel, situació que es materialitzà en la represa del finançament a les institucions palestines de Cisjordània (controlades per ‘Abbās i Al-Fatah) i el bloqueig sobre Gaza. El desembre del 2007, en la cimera d’Annapolis (EUA), ‘Abbās i Olmert acordaren iniciar negociacions per a establir un estat palestí a mitjà termini, objectiu al qual, a més de les dificultats habituals (refugiats, assentaments, límits territorials, estatut de Jerusalem, etc.), se sumaren ara les divisions aparentment irreconciliables entre els palestins d’Al-Fatah i Hamàs. Al juny del 2008, per mediació d’Egipte, Hamàs acordà un alto el foc unilateral i, els mesos següents, reduí (bé que no cessà) el llançament d’obusos. Al juliol, enfrontat a una investigació judicial que el comprometia greument, el primer ministre Olmert anuncià la seva dimissió. El fracàs de la de la ministra d’Afers Estrangers Tzipi Livni per a formar un nou govern comportà la convocatòria d’eleccions anticipades per al febrer del 2009. En l’interval, el 27 de desembre, poc després que Hamàs hagués declarat que no renovaria la treva, el govern ordenà l’ofensiva massiva sobre Gaza (“operació Plom Fos”) amb l’objectiu de destruir les infraestructures per a la fabricació i el llançament de míssils sobre Israel, i dirigida també contra líders de Hamàs. A causa de les nombroses víctimes civils de Gaza, l’operació, de gairebé tres setmanes, fou objecte de nombroses crítiques internacionals.

Les eleccions anticipades del 10 de febrer de 2009 donaren uns resultats molt ajustats. Tot i que el Kadima de Livni superà per només un escó el Likud, fou finalment aquest últim partit el que, aliat amb el secular partit sionista laic radical Yisrael Beitenu formà una coalició de govern amb els laboristes i dos partits religiosos. Netanyahu fou nomenat primer ministre, i Ehud Barak i Avigdor Lieberman, aquest últim, líder i fundador de Yisrael Beitenu, ocuparen les carteres de Defensa i Exteriors, respectivament. Tot i que el nou govern trencà les negociacions amb l’ANP a causa dels assentaments, a la pràctica en bloquejà la construcció d’alguns, cosa que comportà incidents violents amb els colons. Malgrat el distanciament i la poca sintonia política del primer ministre Netanyahu amb el president nord-americà Barack Obama, Israel continuà rebent el suport dels Estats Units en les controvèrsies internacionals sobre el conflicte israelianopalestí: així, en les votacions de l’Assemblea General de l’ONU favorables a l’ingrés de Palestina a la UNESCO (octubre del 2011) i com a estat observador no membre (novembre del 2012), els EUA foren un dels pocs estats que donaren suport a Israel. Els EUA també continuaren fent costat als advertiments d’Israel a l’Iran des que aquest país inicià l’escalada nuclear a principis del segle XXI. Incidents, però, com l’atac a un vaixell turc amb activistes propalestins que intentaven trencar el bloqueig de Gaza, atac que se saldà amb nou morts (maig de 2010), posaren novament Israel en el punt de mira de les crítiques internacionals. Després de l’intercanvi del soldat israelià Gilad Shalit, segrestat per Hamàs per l’alliberament de més de 1.000 presoners palestins, al març del 2012 es reprengueren les hostilitats amb Hamàs arran de la mort d’un dels seus líders per l’exèrcit d’Israel, i al novembre tingué lloc una campanya militar contra Gaza que durà una setmana.

La forta influència dels partits religiosos en el govern i els intents d’introduir la segregació per sexes a les escoles i en altres àmbits donaren lloc a protestes i controvèrsies. Foren també motiu de polèmica els intents d’eximir els religiosos del servei militar. Malgrat la bona resposta en conjunt de l’economia israeliana a la crisi econòmica global, el fort augment del cost de la vida i la percepció d’una creixent esquerda socioeconòmica provocà, el 2011, l’onada de mobilitzacions més multitudinària des de la creació de l’Estat d’Israel. A mitjan 2012, se succeïren les crisis de govern, i Yisrael Beitenu i el seu líder foren reiteradament acusats i investigats per casos de corrupció. Fou llavors que Netanyahu convocà eleccions anticipades per al gener del 2013. En sortí guanyadora una llista conjunta Likud-Yisrael Beitenu, que al març liderà un govern de coalició que incloïa el centrista Yesh Atid i una escissió de Kadima. Al juliol es reprengueren les converses amb l’ANP amb la mediació dels EUA, però al juny de l’any següent el segrest i l’assassinat de tres joves israelians donà inici a una nova escalada bèl·lica contra Gaza, destinada sobretot a destruir els accessos subterranis que utilitzaven els militants de Hamàs per proveir-se d’armes i atacar Israel. Al desembre del 2014 el primer ministre, Benjamin Netanyahu, convocà eleccions anticipades després de la destitució de dos ministres de partits seculars oposats a un projecte de llei per a reforçar el caràcter jueu de l’Estat d’Israel. Netanyahu féu visibles les fortes desavinences amb Barack Obama quan, en un viatge als Estats Units poc abans de les eleccions, criticà al Congrés les negociacions del govern nord-americà amb l’Iran sobre tecnologia nuclear que, segons ell, acceleraria la capacitat de la república islàmica per a fabricar armes atòmiques. Les eleccions del 18 de març de 2015 donaren de nou una majoria relativa al Likud (30 escons sobre 120), i al maig Netanyahu s’assegurà un quart mandat tancant un acord per a formar govern amb el centrista Kulanu (escissió del Likud del 2014), els religiosos Shas i la Unió per la Torà Jueva, i el nacionalista Ha-Bayit ha-Yehudí (‘Llar Jueva’).

Data de revisió: 
2015-05-08
Llegir més...