També és anomenada Terra Santa. El nom es relaciona amb els antics filisteus. Actualment, fora de l’àmbit historiogràfic i en el seu ús més corrent sol designar els territoris de Gaza i Cisjordània controlats per Israel i habitats per una població de llengua àrab i religió quasi exclusivament musulmana (“palestins”). L’estatut legal d’aquests territoris és disputat i motiu d’un dels conflictes més sagnants i amb més repercussions del món contemporani.
La geografia
Al N queda delimitada pels darrers contraforts de l’Hermon i les muntanyes de l’Hauran (1.830 m), i al S pel desert del Nègueb. De N a S, la vall del Jordà la divideix en dues parts: Cisjordània a llevant, fins a la Mediterrània, i Transjordània a ponent, fins al desert de Síria. Al S de la mar Morta, la plana de l’‘Araba continua aquesta divisió fins al golf d’‘Aqaba o d’Elat. Transjordània presenta una sèrie de valls en direcció EW, fins a la depressió del Jordà, mentre que Cisjordània es caracteritza per la cadena muntanyosa que la travessa en direcció NS al centre del país (Samaria, 940 m, i Judea, 1.027 m), actualment repoblada forestalment a tota la banda occidental, i desèrtica a la banda sud-oriental (desert de Judà). Al NW, el massís muntanyós de Galilea (1.208 m), separat de Samaria per la plana d’Esdreló, o de Jezrael, té una important derivació que arriba fins a la Mediterrània, el mont Carmel (650 m).
Al NE, l’altiplà del Golan ha estat regió volcànica, fenomen que també es pot observar a Cisjordània, a la regió de Tiberíades (Ḥiṭṭin). La depressió central, per on baixa serpentejant el Jordà, té el nivell més baix de la terra en relació amb la Mediterrània: -208 m al llac de Tiberíades i -394 m a la mar Morta; a l’E d’aquesta, hi ha l’altiplà de Moab, de 808 m d’altitud (Nebó). Al litoral mediterrani, la plana de Saron i la de Shefela, fins a la franja de Gaza, són les regions més fèrtils del país i de més densitat de població.
El desert del Nègueb comença a reprendre la vitalitat de què fruí en altres temps, gràcies a la fundació de ciutats i pobles israelians, destinats a explotar els seus recursos agrícoles i sobretot minerals. A part el Jordà (320 km), únic riu de Palestina, les aigües es recullen en torrents de cabal molt irregular. A Transjordània, el Nahr al-Yarmūk i el Nahr al-Zarqā’ alimenten el Jordà, i l’Arnon, la mar Morta. A Cisjordània, el Harod desemboca al Jordà, i el Qishon i el Yarqon baixen a la Mediterrània. De pluges, escadusseres, només n’hi ha de l’octubre a l’abril.
La història
La prehistòria. El predomini hebreu (segle XIII aC - 70 dC)
Les descobertes prehistòriques fan de Palestina una de les regions més antigues d’habitació humana. Hi figura el Paleolític per artefactes de pedra i per les restes humanes d’Homo neandertalensis i d’un encreuament entre aquest i Homo sapiens (mont Carmel). Restes de fauna (rinoceront, hipopòtam) demostren que el clima era en aquell període més calorós i humit que el d’avui. El Mesolític és representat per la cultura natufiana (Wadi al-Naṭuf), amb evidència de construcció de cases i d’agricultura. Típiques del Neolític palestí (8000-4000 aC) són les dues fases culturals ben definides, l’una anterior a la ceràmica (ciutat fortificada de Jericó) i l’altra amb ceràmica (Yarmūk). El Calcolític (4000-3200 aC) es caracteritza per la fase interessantíssima de Teleilat Ghassul i pel fenomen únic de la col·lecció de coures de la Cova del Tresor (oest de la mar Morta). L’època del bronze té tres períodes distints, amb ciutats fortificades que no formaven més que petits estats independents i que ja figuren a la correspondència d’Al-Amārna.
Des del segle XV aC almenys, part del país constituí un feu dels faraons d’Egipte, que mantingueren guarnicions en punts clau, pràcticament fins a l’entrada dels “Pobles de la mar” (filisteu) i dels hebreus (segle XIII aC). En emparar-se aquests darrers de la major part del territori i assimilar-se lentament l’heterogènia població del país, la història de Palestina es confon, de fet, amb la d’Israel. Les fronteres de la terra promesa a aquest poble segons la Bíblia varien segons els textos sagrats, però aquests sempre deixen entendre que hi són compresos els dos vessants de la vall del Jordà. De fet, les tribus israelites de Gad, Rubèn i mitja tribu de Manassès ocuparen gran part de la Jordània i la Síria actuals. El Jordà no fou mai frontera, ni natural ni política. Després que Samaria caigué a les mans dels assiris (721 aC) i Jerusalem a les dels babilonis (586 aC), Israel perdé l’hegemonia del país, que passà de poder en poder i canvià successivament de nom i d’estructura política.
Els perses (persa) feren dos districtes de la satrapia d’Abar-nàhara (559-332 aC), Samaria i Judea. Durant el període hel·lenístic (332-63 aC), quan Palestina passà a ser, de primer, part del regne ptolemaic (ptolemaic) d’Egipte i després dels selèucides (selèucida) de Síria, el país fou dividit en eparquies (Samaria, Jerusalem, Idumea i el litoral mediterrani, des d’Akko-Ptolemais fins a la frontera d’Egipte) sotmeses al governador de la província de Celesíria i Fenícia. Amb la revolta dels macabeus i la formació a Judea del govern teocràtic dels asmoneus (143-63), l’estat jueu allargà les seves fronteres a Idumea, Samaria, Galilea i Transjordània.
El regne d’Herodes el Gran (37-4 dC), ja sota el protectorat romà, limitava a l’E amb la confederació de la Decàpolis fundada per Pompeu. A la mort d’Herodes, fou dividit per August entre els seus tres fills, Arquelau, Herodes Antipas i Felip, però algunes ciutats foren unides a la província de Síria. La Judea, assignada a Arquelau, fou posada ja l’any 6 dC sota un procurador romà. La situació no varià fins gairebé a la revolta jueva del 66, que no fou del tot sufocada pels romans fins el 73, amb la caiguda de Massada, un cop destruïda Jerusalem l’any 70.
Palestina sota el domini directe de Roma (segle I - segle IV) i sota l’imperi Bizantí (segle IV - segle VII)
A partir d’aquesta darrera data, els jueus no fruïren ja de cap independència ni hegemonia política al país fins als temps moderns, tot i que llur presència hi fou sempre ben representada per comunitats locals, florents sobretot a Galilea en temps romans i bizantins, decadents més tard, a l’època medieval i durant l’ocupació otomana. El període romà tardà, i sobretot a partir de la segona desfeta jueva en temps d’Adrià (132-135), coincidí amb la ràpida expansió del cristianisme, que trobà un bon acolliment entre els gentils de les nombroses ciutats hel·lenístiques del país i dels encontorns, i de les ciutats romanes fundades per Septimi Sever i Heliogàbal. La natura heterogènia de la població s’accentuà per la presència continuada de les legions romanes, i més tard per la gran afluència de pelegrins d’arreu del món civilitzat, d’ençà del decret imperial de tolerància del cristianisme (edicte de Milà) (313). Amb Constantí comença el període bizantí (330-650), caracteritzat per la conversió de gran part de la població, per la prosperitat material i per l’erecció d’edificis sagrats (esglésies i monestirs), dels quals es coneixen avui, a Israel sol, les restes d’uns 230. De la població jueva autòctona, que no fruí pas d’una absoluta llibertat religiosa, política ni comercial, han arribat les restes de nombroses sinagogues sumptuoses i l’obra literària i jurídica dels talmudistes, comentadors i poetes (literatura hebraica). Les revoltes dels jueus a Galilea (352), les dels samaritans i, a més, les lluites religioses entre cristians, sobretot arran del monofisisme, enterboliren la pau a Palestina a l’època bizantina.
El domini musulmà (638-1918)
Al segle VII s’acabà el domini bizantí de Terra Santa, primer per la invasió dels perses (611), i després per la dels àrabs musulmans, amb l’ocupació de Jerusalem el 638 sota les hosts del califa ‘Umar I (634-644). Els jueus, sempre esperant el moment de poder reconquerir llur pàtria nacional i de reconstruir el temple de Jerusalem, ciutat que els estava prohibida d’ençà de l’any 70, ajudaren tant perses com musulmans en llur conquesta del país. Sota els àrabs, el país formà sempre part de la gran província de Síria, però mai no fou seu de cap dels grans règims ni dinasties —fora del califa Solimà (715-717)—, i fou la presa successiva de les diverses faccions que sorgiren en el curs de la història de l’imperi musulmà: omeies (634-750), abbàssides (750-868; 905-935), tulúnides (868-905), càrmates, ikhxidites (935-969), fatimites (969-1071; 1098-1099) i seljúcides (1071-1098). El califa ‘Abd al-Malik (685-705) féu de Jerusalem un centre de pelegrinatge musulmà semblant a la Meca i Medina, però més perquè aquestes ciutats eren territori d’un rival seu que no pas pel fet llegendari del pas de Mahoma per la ciutat santa. La capital àrab de Palestina no fou Jerusalem, sinó Ramle, l’única ciutat fundada en aquest país pels musulmans (715). De fet, només els omeies demostraren un cert interès pel país, i en donen testimoniatge uns quants monuments arquitectònics importants conservats, del tot o en part (segle VIII): a Jerusalem, la Cúpula de la Roca (erradament anomenada mesquita d’’Umar), la mesquita d’al-’Aqsa i el gran palau descobert recentment vora el mur meridional del Temple; a Jericó, el palau de Hišām; i, a Lod, una enorme cisterna subterrània amb columnata. La imposant torre de Ramle és del segle XIII. La població local, cristians i jueus, sofrí un lent però greu procés d’islamització, degut a les lleis discriminatòries del califa ‘Umar II (717-720), que foren reactivades per Hārūn al-Rašīd (786-809) i al-Ḥakīm (996-1021).
La situació es capgirà amb l’arribada dels croats (1099-1291) (croada), que fundaren el regne llatí de Jerusalem (1100) i cometeren veritables atrocitats amb la població musulmana i jueva. La quantitat i la bellesa dels castells i les esglésies bastides o restaurades per ells als llocs sants no compensa el mal record que deixaren en la tradició local fins avui. La reacció efectiva dels àrabs contra els croats trigà gairebé quaranta anys a venir, en les campanyes de Nūr al-Dīn i de Saladí. Aquest lliurà la batalla decisiva a Ḥiṭṭīn, vora Tiberíades (1187), però els croats no perderen fins més tard llur darrera fortalesa de Sant Joan d’Acre (1291). Els mamelucs tenien el control del país, que conservaren fins el 1516, quan els turcs otomans s’apoderaren de tot el Pròxim Orient. Durant els quatre segles que romangué sota el domini dels soldans de Constantinoble, Palestina no tingué cap mena de paper dins l’escena internacional, i una calma relativa regnà entre les diverses comunitats, les relacions entre les quals eren regulades pel sistema jurídic dels milets. Encara avui, gran part de la legislació israeliana es basa en la llei otomana. Del 1831 al 1840 fou administrada pel virrei d’Egipte Muḥammad ‘Alī i el seu fill Ibrāhīm Baixà, fet que donà ocasió als missioners europeus d’introduir-hi escoles i institucions benèfiques i començar un procés de promoció de la població, empobrida en tots sentits. Colònies europees s’establiren a Yafō, Haifa i Jerusalem, ensems que les colònies agrícoles jueves s’estengueren arreu del país a partir del 1882.
El protectorat britànic (1918-48)
La Primera Guerra Mundial posà fi al règim otomà a Palestina, que passà a ser protectorat britànic (1929). Dos documents importants de l’època, la Declaració Balfour (1917) i l’article 22 del conveni de Societat de Nacions (1919) —que prometia la independència a les anteriors províncies àrabs de l’imperi Otomà— són a l’arrel de les guerres araboisraelianes. La constant immigració jueva i la prosperitat creixent del país havien despertat en els àrabs palestins una consciència de poble i un desig d’independència nacional que no havien conegut mai. Els avalots més o menys greus contra els jueus es transformaren en rebel·lió oberta i armada contra els britànics (1936), els quals no veieren altra solució al conflicte —provocat per llur propi engatjament irreconciliable envers cadascuna de les dues parts rivals— que la partició del país (1937). El pla, acceptat pels jueus i refusat pels àrabs, no obtingué força de llei fins el 22 de novembre de 1947, quan, després de la Segona Guerra Mundial, fou acceptat per l’ONU, malgrat l’oposició de tots els estats musulmans d’Àsia. A la guerra civil desencadenada per aquest refús, els àrabs, poc organitzats i mal equipats, perderen terreny (Yafō, Haifa) davant les organitzacions militars de defensa jueves, que atacaven simultàniament les instal·lacions britàniques. Centenars de milers de refugiats àrabs, terroritzats pels rumors d’atrocitats jueves (com l’extermini dels habitants de Dayr Yassin), seguint les instruccions dels governs àrabs veïns —que els prometien una pròxima tornada victoriosa un cop ells haurien liquidat els sionistes—, s’instal·laren a parts més segures del país (Gaza, Samaria, Judea i Jericó) i de fora (Jordània, Líban i Egipte), on se’ls refusà sistemàticament la integració.
De la fundació de l’Estat a la primera intifada
El 13 de maig de 1948, els britànics abandonaren oficialment Palestina, el 14 els sionistes proclamaren l’Estat d’Israel i el 15 unitats regulars dels exèrcits de Síria, Jordània, l’Iraq i Egipte travessaren les fronteres del nou Estat. La guerra, que durà fins a l’armistici del 1949, donà la victòria a Israel. La pau entre els països bel·ligerants confirmà la divisió de Palestina en tres parts: l’ocupada per Israel, la ribera esquerra del Jordà (Cisjordània) que passà a Jordània, i Gaza, administrada per Egipte. Els palestins, mentrestant, s’instal·laren en camps de refugiats (Líban, Jordània) i començaren a organitzar-se en bandes destinades a combatre Israel. Així, el 1956 es creà Al-Fatah i el 1964 l’Organització per a l’Alliberament de Palestina.
Després de la guerra dels Sis Dies (1967), Israel ocupà tota la Palestina (Gaza i Cisjordània), a més dels alts del Golan (Síria) i del Sinaí (Egipte). Els anys immediatament posteriors a aquesta guerra araboisraeliana representaren un seriós revés per al moviment palestí, a causa de l’enfrontament al govern libanès (1968) i a les tropes jordanes (1970). En l’àmbit internacional, però, el moviment assolí èxits notables: l’OAP obtingué el 1974 l’estatus d’observador permanent a l’ONU i el 1976 esdevingué membre de ple dret de la Lliga Àrab i del Moviment de Països No-alineats. L’any 1978 se signà l’acord de Camp David entre Israel, Egipte i els EUA, pel qual el segon reconeixia l’Estat jueu i recuperava el Sinaí, i Israel es comprometia a dotar d’autonomia Cisjordània i Gaza. Lluny d’això, però, Israel continuà la instal·lació d’assentaments a Cisjordània, proclamà Jerusalem capital eterna de l’Estat (1980) i envaí el S del Líban per foragitar-ne els guerrillers palestins (1982).
Al llarg dels anys vuitanta Israel prosseguí el programa d’establiments de jueus a Cisjordània. L’augment de la tensió entre palestins i l’Estat d’Israel culminà al desembre del 1987, moment en què als camps de refugiats de Gaza esclatà una revolta coneguda amb el nom d’intifada (en àrab, ‘insurrecció’) que s’estengué poc després a Cisjordània. El moviment, atiat pel sector “oficial” d’Al-Fatah de l’OAP i pels grups islàmics de palestins, se circumscriví gairebé exclusivament a aquestes dues zones, i les agressions, en proporció a la virulència de la revolta, foren relativamente lleus. Per la seva banda, l’exèrcit israelià reprimí amb una gran duresa els avalots, cosa que provocà fortes crítiques internacionals. La situació empitjorà des del gener del 1988, que els colons israelians d’aquestes zones atacaren els palestins. Al juliol, Jordània anuncià que renunciava a administrar Cisjordània, funció que exercia des de la pèrdua d’aquest territori, que passà a formar part d’Israel arran de la guerra del 1967. Al novembre, el Consell Nacional de Palestina, govern a l’exili format en bona part per diversos grups palestins, el més important dels quals era l’OAP d’Arafat, proclamà l’Estat independent de Palestina, que comprenia els territoris ocupats amb capital a Jerusalem. La declaració deixà en l’ambigüitat la qüestió del reconeixement de l’Estat d’Israel.
La nova entitat fou reconeguda pels estats àrabs (a excepció de Síria), els països no-alineats, la Xina i, en part, per l’URSS. Arafat inicià aleshores una campanya per obtenir el reconeixement del bloc occidental, especialment dels Estats Units, els quals, tot i admetre Arafat com a interlocutor, es mostraren molt reticents amb les seves propostes. D’altra banda, el govern israelià encapçalat per Yitzhak Shamir no varià la seva política respecte als palestins i es negà a negociar amb Arafat. El nou president del govern israelià, Yitzhak Rabin, en el poder des del 1992, es mostrà, però, més partidari de negociar sobre la base de l’“intercanvi de la pau per territoris”, començant per una devolució a Síria dels alts del Golan, ocupats per Israel el 1967 i annexats el 1981.
Acords de pau d’Oslo, segona intifada i retirada israeliana unilateral de Gaza
Les negociacions secretes conduïren a la signatura dels acords de pau d’Oslo entre el govern israelià i l’OAP, el mes de setembre del 1993. Fortament criticat pels grups islamistes radicals de Gaza i Cisjordània (especialment Hamàs i Gihad Islàmic), contraris a negociar amb Israel, aquest acord garantí un autogovern palestí limitat en una primera fase a Gaza i Jericó i una segona fase de retirada israeliana de Cisjordània.
L’any 1994 entrà en vigor el règim d’autonomia a Gaza i Jericó, i el 1995 s’acordà la retirada de l’exèrcit israelià de Cisjordània, tot i que l’aplicació d’aquest darrer acord no es posà en marxa, i encara molt lentament, fins el 1997. La dinàmica negociadora es refredà el 1995, arran de l’assassinat del primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, i es paralitzà el 1996 a causa de la política d’enduriment envers els palestins practicada pel nou primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, especialment després de la decisió de reobrir el túnel de les mesquites de Jerusalem, al setembre del 1996, i el manteniment de la política de construcció d’habitatges en zones àrabs. Al gener del 1996 se celebraren les primeres eleccions per al govern autònom palestí; la població votà per escollir els membres del Consell Palestí (Parlament) i un govern (l’Autoritat Nacional Palestina). L’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i el seu partit polític més important, Al-Fatah, aconseguiren més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons del Consell. Yasser Arafat es convertí en president de l’Autoritat Nacional Palestina. La principal tasca del Consell era preparar un esborrany de constitució per al període interí d’autogovern. A causa dels limitats poders que emanaven dels acords d’Oslo, només podia legislar sobre temes econòmics, govern local, educació i salut.
L’arribada de Benjamin Netanyahu al govern israelià el 1996 significà la paralització de fet del procés de pau. Tant aquest bloqueig com l’elecció del Likud (que en el seu moment s’havia declarat contrari als acords de pau d’Oslo) obeïen als constants atacs de grups palestins, que causaren desenes de víctimes mortals entre els israelians. Com a resultat, no es produí el replegament del 90% de l’exèrcit israelià de la ciutat d’Hebron, i tampoc no s’obrí el corredor entre Gaza i Cisjordània, entre altres mesures. El nou govern, a més, reactivà l’obertura de noves colònies en territoris palestins (març del 1997). Els atemptats suïcides indiscriminats de palestins contra objectius israelians o els successius intents d’assassinar líders palestins de l’organització Hamàs (Jordània, setembre del 1997), incrementaren la tensió i amenaçaren la ja precària estabilitat política regional. Durant tot l’any 1998, les respostes de violència de la població augmentaren, fins que el 23 d’octubre Yasser Arafat i Netanyahu signaren els acords de Wye Plantation, en virtut dels quals Israel es comprometia a replegar en el 13,1% les seves forces d’Hebron, i obrir tant l’aeroport de Gaza com el corredor entre aquesta ciutat i Cisjordània. En canvi, l’ANP intensificaria la lluita contra els islamistes radicals i aclariria el reconeixement d’Israel.
L’arribada del laborista Ehud Barak al capdavant del govern israelià al maig del 1999 representà una perspectiva de millora. Al setembre del 1999 Barak i Arafat signaren un segon acord de Wye Plantation, però l’aplicació fracassà sobre qüestions relatives a l’estatut final de Jerusalem est, les fronteres, EL desmantellament d’assentaments i, molt especialment, sobre la qüestió del retorn dels refugiats palestins i els seus descendents, qüestió sobre la qual Arafat es mostrà inflexible. En l’atzucac, la visita, al setembre del 2000, del líder del Likud Ariel Sharon a llocs sants musulmans provocà l’esclat de l’onada de violència més greu dels darrers anys, anomenada segona intifada, o intifada d’Al-Aqsà. El nou govern conservador israelià liderat per Sharon, elegit al febrer del 2001, deixà de banda la via de la negociació amb els palestins i prioritzà la seguretat de manera particularment agressiva i contundent. Esdevingueren habituals les represàlies israelianes tant a Gaza com a Cisjordània després dels atemptats de terroristes palestins a Israel i contra els colons dels assentaments. Entre el març i el maig del 2003, l’exèrcit Israelià assetjà el quarter general de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) a Ramal·lah, perquè considerava Yasser Arafat un instigador dels atemptats suïcides, i, en assassinats selectius, foren morts a Gaza dos destacats líders de Hamàs al març i a l’abril del 2004. Per tal d’evitar la infiltració a Israel de terroristes suïcides, al juny del 2002 el govern israelià començà la construcció d’un mur de 640 km al llarg de la frontera entre Israel i Cisjordània. Obviant la qüestió de la seguretat, el mur fou criticat pels palestins, que hi veien un intent de marginació del territori i d’ofegar-lo econòmicament, crítiques que també assumí part de l’opinió pública internacional i de l’ONU, que instà sense èxit el govern israelià a aturar-ne la construcció.
Per la seva banda, l’Autoritat Nacional Palestina veié créixer aquests anys la popularitat de Hamàs, que a la corrupció i la mala administració oficials oposava una xarxa assistencial considerablement eficaç, i alhora cridava a la destrucció d’Israel. Al novembre del 2004 morí Arafat, cosa que obrí noves perspectives en l’evolució del conflicte, juntament amb l’aprovació, el mes abans, del pla d’Ariel Sharon per a la retirada unilateral de Gaza, que d’aquesta manera passava a estar totalment sota control palestí (llevat de determinats aspectes de seguretat). La iniciativa, duta a terme durant l’agost del 2005, suscità l’interrogant sobre les intencions del govern israelià a Cisjordània.
Malgrat la pressió en contra dels EUA, que exigien la congelació de la construcció de nous assentaments, el 2005 Sharon anuncià l’edificació de nous habitatges a Jerusalem est, cosa que desencadenà les protestes de l’ANP, que considerava la ciutat com a capital dels palestins. Al gener d’aquest any tingueren lloc eleccions a l’ANP, en què Abbās obtingué el 62% dels vots. Formà un govern compost de membres d’Al-Fatah, i en designà Qurei primer ministre. En negociacions amb Hamàs i altres grups, Abbās aconseguí poc després del seu nomenament un cert compromís de treva. A mitjan del 2005, se celebraren eleccions locals, en les quals Hamàs obtingué uns resultats molt semblants als d’Al-Fatah. L’ascens islamista es veié confirmat en les eleccions legislatives del gener del 2006, en les quals Hamàs obtingué 76 dels 132 escons del govern palestí. Al març fou constituït el nou govern encapçalat per Ismail Haniyeh. La negativa de Hamàs a reconèixer l’Estat d’Israel i el fet d’estar classificat com a grup terrorista, així com la continuació dels llançaments de projectils contra Israel des de Gaza, comportaren la suspensió dels ajuts al govern palestí i represàlies israelianes.
Separació de fet i antagonisme dels territoris palestins
La manca de fons i, a l’interior, la forta rivalitat amb Al-Fatah (que aviat es manifestà en enfrontaments armats) conduïren a la pràctica paràlisi de l’acció de govern. Després de diversos intents fallits, al febrer del 2007 les dues organitzacions formaren un govern d’unitat, tot i que Israel i els EUA anunciaren que només mantindrien relacions amb els ministres que no fossin de Hamàs. Els mesos següents, però, continuà el llançament de míssils contra Israel i les represàlies consegüent, així com la violència intrapalestina.
El conflicte entrà en una nova fase al juny quan, després que Abbās hagués destituït Haniyeh i hagués declarat dissolt el govern d’unitat, Hamàs expulsà Al-Fatah de Gaza. La divisió palestina adquirí així una dimensió física, amb Gaza sota el domini de Hamàs i Cisjordània sota el d’Al-Fatah i Abbās, el qual formà un nou govern immediatament reconegut pels EUA, la UE i Israel, que desbloquejaren els fons, mentre Gaza continuava aïllada i sota el control de Hamàs, que implantà un règim acusadament repressiu i regit per la xària. Israel, per la seva banda, alliberà 250 presos d’Al-Fatah.
Al novembre, el govern dels EUA convocà a Annapolis (Maryland) una nova cimera israelianopalestina de la qual, tot i les posicions encara divergents en qüestions com ara la capitalitat de Jerusalem, els assentaments israelians i el retorn dels refugiats, sorgí un cert compromís per a la creació d’un Estat palestí a mitjà termini, que es reforçà amb l’aportació el mes següent d’un important fons per a la realització d’aquest objectiu. Hamàs, per la seva banda, boicotejà la cimera. El juny del 2008, per mediació d’Egipte, Hamàs acordà un alto el foc unilateral amb Israel i, els mesos següents, reduí (bé que no cessà) el llançament de míssils. El setembre del mateix any, Israel declarà zona hostil la franja de Gaza i limità la circulació de mercaderies i el proveïment de carburants i electricitat; com a conseqüència, la crisi humanitària als territoris de Gaza s’agreujà.
En represàlia pel llançament continu de coets des de Gaza, Israel llançà el 2008, el 2012 i el 2014 tres campanyes militars de gran duresa sobre la franja, amb un total de víctimes mortals totals estimades entre 2.000 i 3.000, la gran majoria palestins.
A banda de la represàlia, l’objectiu de les operacions era destruir la infraestructura per a la fabricació i el llançament de míssils sobre Israel i eliminar líders de Hamàs. Els atacs suscitaren les crítiques internacionals contra Israel, i el mateix any 2012 Palestina esdevingué Estat membre observador de les Nacions Unides (amb el vot en contra d’Israel i els Estats Units, entre set més). El 2009 sota els auspicis de l’anomenat Quartet (organització internacional per a l’assoliment de la pau creada el 2002 pels EUA, Rússia, la UE i l’ONU) Egipte intentà rellançar la proposta d’un alto el foc permanent a Gaza per tal d’aconseguir una normalització que fes viable l’anomenada solució els dos estats, rebutjada per Hamàs, que negava a Israel el dret d’existir. A l’abril tingué lloc a la ciutat de Šarm al-Šayh (Egipte) una nova conferència de donants, continuació de la cimera d’Annapolis, dirigida sobretot a la reconstrucció de Gaza i de la qual Hamàs fou exclosa.
A Cisjordània subsistien els grans esculls de fons, malgrat la continuïtat del diàleg entre l’ANP i el govern israelià, centrats en l’estatut de Jerusalem, el retorn dels refugiats i els assentaments, sobre els quals sovint govern i tribunals israelians prenien decisions contradictòries. A partir del 2009 (amb un breu parèntesi en 2021-22) integraren ininterrompudament els governs d’Israel coalicions encapçalades pel Likud, majoritàriament amb partits ultraortodoxos o nacionalistes extrems, sempre encapçalats per Benjamin Netanyahu com a primer ministre. Sumada a la intransigència de Hamàs a Gaza, des d’on es disparaven contínuament míssils contra Israel, aquesta orientació dels executius israelians dificultà les negociacions amb l’ANP. També el 2009 expirà el mandat d’Abbas, però les eleccions es posposaren indefinidament en un clima d’acusacions de repressió i de corrupció contra l’ANP.
Al desembre del 2017 el govern dels EUA reconegué formalment Jerusalem com a capital d’Israel, cosa que desencadenà violentes protestes a Cisjordània, Gaza i gran part del món musulmà. El 2020 es presentà un pla de pau confegit pels governs nord-americà i israelià però sense participació de la part palestina, rebutjat frontalment per aquesta.
La massacre del 7 d’octubre de 2023 i la guerra de Gaza
Després dels atemptats de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 en territori israelià, en què uns 1.200 civils foren assassinats i uns 250 presos com a hostatges, Israel llançà una nova ofensiva sobre Gaza que es convertí en una guerra. L’objectiu declarat del primer ministre Netanyahu d’eliminar de soca-rel Hamàs tingué com a conseqüència una devastació que no distingí entre objectius civils i militars (adduint que Hamàs utilitzava la infraestructura civil per a atacar Israel i que la milícia gihadista es barrejava amb la població civil). Després de dos anys de guerra Gaza estava pràcticament en ruïnes i les víctimes mortals segons la majoria de les estimacions superaven les 65.000. El bloqueig israelià de l’ajuda humanitària comportà l’extensió de la fam i les malalties.
Immediatament després de la massacre del 7 d’octubre de 2023 i paral·lelament a la guerra de Gaza s’intensificà la violència dels colons jueus a Cisjordània i les expulsions de palestins per a construir-hi assentaments. Els Estats Units (fins al mandat de Trump), la Unió Europea, el Regne Unit, el Canadà, Austràlia i alguns altres estats emeteren prohibicions d’entrada als països respectius i congelació d’actius contra els líders d’aquests grups i les seves organitzacions. Les sancions també afectaren dos ministres del govern presidit per Netanyahu. Alguns estats europeus imposaren un embargament parcial o total del comerç d’armament amb Israel, i al setembre del 2025 la Comissió Europea proposà suspendre part dels acords comercials amb Israel.
En una reacció internacional similar, cresqueren les acusacions de genocidi contra Israel, bé que gairebé circumscrites a protestes de la societat civil, part de la qual es manifestà en nombroses mobilitzacions. Al desembre del 2024, Sud-àfrica elevà un procediment contra Israel per aquest crim al Tribunal Internacional de Justícia, al qual posteriorment s’afegiren altres estats (entre els quals la majoria del món musulmà, el Brasil, la Xina i Espanya). Des d’aquest any diversos estats tradicionalment aliats d’Israel (entre els quals França, el Canadà, Austràlia i el Regne Unit) reconegueren gradualment Palestina com a estat de ple dret. Al setembre del 2025 Palestina era reconeguda per 157 dels 193 membres de les Nacions Unides.
El 29 de setembre de 2025 el president dels Estats Units anuncià un pla de pau per a Gaza. Acceptat immediatament pel primer ministreisraelià, Trump pressionà Hamàs a acceptar-lo amb l’amenaça de donar via lliure a l’ofensiva isr aeliana d’aniquilació total.