i poble d’Israel | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

poble d’Israel

història de les religions hist rel
Poble protagonista de la història bíblica.

Segons les tradicions del Gènesi, els avantpassats d’Israel foren els patriarques hebreus Abraham, Isaac i Jacob (o Israel), i els dotze fills d’aquest darrer foren els progenitors de les dotze tribus del poble. La realitat històrica, però, degué ésser molt més complexa. Segons la crítica historicoliterària, l’arqueologia i el coneixement de la història dels grans pobles veïns d’Israel, els avantpassats d’aquest poble foren pastors seminòmades d’origen amorreu, emigrats cap al s. XVIII aC a Canaan, lloc des del qual la majoria passaren a instal·lar-se a Egipte, on un dels seus, Josep, arribà a les més altes funcions públiques. Bandejats més tard, potser sota Ramsès II, se'n tornaren a Canaan, segurament en dues tongades i per rutes diferents, a través del Sinaí. És en aquest lloc on la tradició de l'Èxode col·loca una primera aliança religiosa de les tribus, sota el capitost i legislador Moisès. Israel es compromet a donar culte únic a Jahvè, que ja era el Déu dels seus pares, i Jahvè és presentat obligant-se a ajudar el poble a posseir Canaan. Les tribus d’Israel esdevenen des d’aleshores el “poble de Jahvè”. La presa de Canaan, que degué ocórrer al s. XIII aC, fou difícil i més lenta que no ho deixen entendre els texts bíblics. La cultura pastoral dels israelites topà amb l’agrícola i sedentària dels cananeus, i de llur fusió final són prova, entre altres, les tradicions sobre l’origen de les festes israelites. A més, la situació política del país era heterogènia i inestable: Egipte en conservava encara un cert control; les principals ciutats cananees, fortificades, vorejaven la regió muntanyosa, des d’on s’efectuà l’expansió israelita; enclavaments amorreus, hittites i jebuseus, entre altres, existien un xic arreu. La conquesta significava tant la integració pacífica i lenta com l’enfrontament bèl·lic. A Siquem, els grups arribats d’Egipte i els que no s’havien mogut del país conclogueren una aliança sota el signe del jahvisme més estricte, ara sota l’autoritat de Josuè. Des d’aleshores, Israel és el “poble d’Israel” i constitueix l’element més important dins la població del país, capaç de plantar cara als enemics de dins i de resistir la invasió dels filisteus (o pobles de la mar), que s’instal·len al SW del país al principi del s. XII aC. Però les empreses bèl·liques foren locals, amb molt poca participació conjunta, i conduïdes per personatges d’episodi, car Israel no tenia ni un govern ni un santuari centrals (Guilgal, Dan, Betel, Mispa, Rama, Ofra, Bersabé i, fins i tot, Silo eren santuaris locals, en alguns dels quals l’arca de l’aliança havia restat més o menys temps i on residí, de vegades, un personatge reconegut com a jutge o portaveu del poble). La pressió filistea, però, demanà més unió, i el poble exigí un rei. L’elecció de Saül i la subsegüent consagració de David manifesten ja la tensió que sempre existí entre les deu tribus del nord i les dues del sud (Judà i Benjamí). Només amb la presa de Jerusalem per part de David, i sobretot des que Salomó hi erigí el temple nacional, la monarquia israelita donà a Israel una estabilitat política que li permeté una gran expansió territorial. Amb el cisma de Jeroboam, el país, dividit en dues monarquies ,el regne d'Israel i el regne de Judà, restà a la mercè de la cobdícia forastera. Egipte i Assíria, els arameus de Damasc, els regnes transjordans i els mai no subjugats filisteus no deixaren tranquils els dos febles estats rivals. Israel caigué ja el 721 sota Assíria; Judà, el 587 sota Babilònia. Deportat més enllà del Tigris o refugiat a Egipte, el poble d’Israel tingué la dispersió com a destí. Amb tot, la caiguda de Babilònia sota Cir (539 aC) i el decret de repatriació dels deportats significaren l’inici d’un redreçament nacional i religiós, la vitalitat del qual ha marcat tot el futur d’Israel. A l’imperi persa, les missions d’Esdres i de Nehemies permeteren, ultra la reconstrucció del temple de Jerusalem, la reestructuració social i religiosa del poble, que començà d’anomenar-se jueu. Amb la conquesta d’Alexandre el Gran (332 aC), el país passà a la dominació dels ptolemeus, i després a la dels selèucides (~200-198 aC), fins a l’alçament dels macabeus (160 aC). D’aquests sortí la dinastia dels sacerdots asmoneus, que governaren el poble amb una teocràcia minada per les intrigues polítiques, sota la qual les sectes (fariseus, saduceus, essenis) es barallaven entre elles. Roma hi intervingué, finalment, d’una manera decisiva, sobretot a partir de la presa de Jerusalem per Pompeu (63 aC). A la mort d’Herodes el Gran, imposat com a rei pel senat romà, Jesús ja era nat. De Jesús de Natzaret, reconegut com a Messies, nasqué el cristianisme i l'Església, que es proclamà el veritable poble de Déu. D’altra banda, el poble d’Israel ha sobreviscut en els jueus, escampats arreu del món a partir de la diàspora.

Col·laboració: 
PFP
Llegir més...