Actiu impulsor de la independència del país, en assolir-se aquesta (1956) participà en el govern (1956-63), però arran de diverses escissions que patí declinà la seva influència en la vida política del país. Tot i això, participà en un govern d’unitat nacional en 1977-84. El 1984 fou l’únic partit (juntament amb la Unió Socialista de Forces Populars) que no s’integrà al govern de coalició. L’Istiqlāl organitzà aldarulls contra l’ajornament de les eleccions del 1989. En les legislatives del 1993 s’integrà en l’anomenat Bloc Democràtic, format per les forces contràries a la Corona. El 1994 rebutjà la possibilitat, oferta per Hassan II, d’accedir a un gabinet dominat per ministres de les candidatures oficialistes. Tot i que el partit qualificà de fraudulentes les eleccions del 1997, l’any següent acceptà participar en el govern de consens presidit per Abderrahmane Youssoufi, un any abans de l’entronització de Muḥammad VI del Marroc. En les eleccions del novembre del 2002 novament formà part del govern de coalició, que incloïa sis partits. Després de les eleccions del setembre del 2007 continuà en el govern. Abbās al-Fāssī, de l’Istiqlāl, fou nomenat primer ministre en substitució de l’independent Driss Jettou. El setembre del 2011 el partit passà a l’oposició per primer cop des del 1998, en guanyar les eleccions el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, i hi continuà després de les eleccions de l’octubre del 2016.